Migrants

Vagi per endavant que, deixant a banda el missatge implícit, que hi és, m'ha semblat una història deliciosa.

D'un per mi desconegut Mohsin Hamid, "SORTIDA A OCCIDENT" és un relat amb molts elements fantàstics, de portes que duen a països i realitats diverses. Així els protagonistes passen de porta a porta fins a Mikonos, Londres, Camp de treball, Marin... tot i que no sempre aquestes migracions són plaents: Quan migrem eliminem de la nostra vida aquells a qui deixem enrere

Del trànsit entre una i altra porta sempre en surten molls, potser de suor, i exhausts i no acostumen a ser ben rebuts tant pels altres migrants que els han precedit, com pels nadius o nativistes tal com els anomena l'autor.

Els protagonistes són la Nadia i en Saeed, dos joves l'aparença dels quals resulta equívoca a primera vista donat que ella sempre va totalment coberta (quants cops ens deixem enganyar per les aparences): Anava sempre tapada des de la punta dels dits dels peus fins a la base del coll amb una toga negra llarga i ampla. mentre que ell té un aspecte modern i desinvolt: Duia barba, no pas una barba espessa, més aviat una barba de quatre dies que mantenia de manera estudiada

Ella s'havia emancipat de la família: La Nadia en acabar la universitat diu a la família que se’n va a viure sola. Mai més no es van parlar. mentre que ell encara n'era depenent: Vivia amb els pares. En Saeed havia nascut quan ells ja eren grans, tan grans, de fet, que la seva mare s’havia pensat que el metge tenia molta barra quan li va preguntar si pensava que estava embarassada.

Només conèixer-se sorgeix en ells quelcom especial:

La Nadia i en Saeed van començar a veure’s durant el dia, normalment per dinar en una hamburgueseria barata que quedava a mig camí de les dues oficines, amb uns compartiments fondos al fons on hi havia una certa intimitat, i allà s’agafaven les mans per sota de la taula, i de vegades ell li acaronava la part de dins de la cuixa i ella li posava el palmell a la bragueta, però només breument, i molt de tant en tant.
(...)

En Saeed estava segur que estava enamorat. La Nadia no estava segura del que sentia exactament, però estava segura que era una cosa molt forta. 

Però esclata una revolta i tot es torça:

Els barris van caure en mans dels milicians en una successió sorprenentment ràpida
(...)

La relació que la gent tenia amb les finestres va canviar a la ciutat. Una finestra era la frontera a través de la qual era més possible que arribés la mort.
(...)

Algunes famílies no tenien cap altre remei que enterrar els morts en un pati o en un voral de la carretera perquè era impossible arribar a un cementiri com cal.
(...)

A mesura que els milicians van prendre el control de la ciutat, extingint els últims flancs de resistència importants, es va instal·lar una calma parcial, trencada només per l’activitat dels drons i els avions que bombardejaven des del cel, unes màquines interconnectades que eren quasi sempre invisibles, i per les execucions públiques i privades que ara tenien lloc de manera gairebé contínua. 

I és aleshores que decideixen provar el recurs de les portes i començarà la seva aventura. La mateixa o molt semblant a la dels milers de migrants que cada dia lluiten per arribar al que esperen sigui un món millor:

Per a molts, adaptar-se a aquell nou món era ben difícil, però per a alguns també era sorprenentment agradable.