Podrem ser nosaltres mateixos?

En  Francesc Torralba en aquesta ocasió ens presenta un interessant estudi que ens proposa endinsar-nos en el nostre propi jo, i ho fa mitjançant el desenvolupament del que anomena les set estacions, a saber:

l’autoconsciència, l’autoconeixement, l’autopossessió, l’autodeterminació, l’autogovern, l’autodonació i l’autorealització.

En el preàmbul comenta el sentit del seu llibre:

L’objecte d’aquest llibre no és una realitat exterior a l’ésser humà, independent d’ell. L’objecte és ell mateix.

(...)

La meva comesa en aquest llibre és que cada lector esdevingui un pensador subjectiu, que tingui el coratge de pensar-se a sí mateix i el fil vital que està teixint. 

El coratge a què m’estic referint en aquest llibre és l’afirmació de la naturalesa essencial de cadascú, del seu fi en aquest món, però entenent que aquesta afirmació comporta la negació dels elements que limiten el propi ésser. Ser un mateix significa respectar la pròpia naturalesa, allò que hi ha en ella, els elements tangibles i intangibles que la componen. 

Per poc que reflexionem, ens adonarem que té molta raó el títol i que ens cal un xic de valentia per reconèixer-nos i mostrar-nos tal com som, però, ens coneixem realment?

Imprescindible aquest primer pas:
Prendre consciència és adonar-se del fet d’estar viu.
(...)
L’acte de consciència és, per destí, una parada activa. (...) Ser conscient consisteix a contemplar els propis pensaments. La consciència és la unitat amb un mateix. 

Si som conscients que som vius, ens caldrà prendre consciència també de l'efímer d'aquesta vida:
La mort és davant de cadascú de nosaltres, però com que no sabem quan hem de morir, vivim com si no hagués de venir. Com a éssers vius no creiem pròpiament en la mort, encara que ens és la cosa més certa.

I què dir del nostre orígen? Hi hem pensat que podria no ser el que creiem? I en què i com influeix en les nostres decisions..... Perquè no serà el mateix néixer en el sí d'una família benestant o ben avinguda, que patir necessitats físiques o psicològiques. De fet, és fàcil convèncer-nos que vam estar desitjats, que vam ser fruit d'un acte d'amor, però en realitat, volem saber la veritat?:

De vegades, el principal tabú no és la mort: és el naixement i les circumstàncies que el van fer possible. 

(...)

Tothom té un origen conegut o desconegut, amable o violent, ric o pobre.

(...)

La por a descobrir el que no volem, a saber aspectes del propi naixement que no sabíem, a reconèixer els cantells i els límits del propi ésser fa que, molt sovint, preferim viure en la ignorància, instal·lats en el núvol del no-saber.

(...)

La ignorància és el desconeixement. La pitjor ignorància que pot patir un ésser humà és la d’un mateix. És no saber qui és, de què està fet, per què viu, quina potència té el seu cos, quines habilitats té la seva ment, quines mancances el foraden.  (...) Ignorar és no saber. (...) A voltes, però, és un acte voluntari: un no sap, perquè prefereix no saber; o més ben dit, perquè intueix que saber li causarà un profund trasbals i prefereix no aixecar el vel de la ignorància. Sap que hi ha un vel, però prefereix viure sota el vel, abans que quedar al descobert. 

Parlem de la llibertat:

Posseir-se a sí mateix significa ser l’amo d’un mateix, el sobirà de la pròpia vida, el protagonista de la pròpia existència. 

(...)

Estimar és desitjar que l’altre sigui allò que està cridat a ésser; és treballar pel seu alliberament. Estimar és alliberar. 

Però la llibertat o l'autogovern, individual o col·lectiva no s'assoleix sense un mínim d'esforç:

Autogovernar-se és dirigir tots els elements que configuren la identitat personal cap al mateix fi, aconseguir que tots els tripulants del vaixell remin en la mateixa direcció. 

(...)

És fàcil criticar en una sobretaula els governants que tenim i veure’n els defectes, però estranyament ens preguntem si som capaços, individualment, de governar-nos nosaltres mateixos

I si arriba el moment que veiem amb claredat quin és el nostre projecte vital, serem capaços d'enfrontar-nos a les dificultats? D'acceptar que potser ens estem arriscant deixant la nostra zona de confort?

La realització personal exigeix, necessàriament, el disseny d’un projecte vital i el projecte és la resposta concreta i històrica a la crida. 

(...)

Autodeterminar-se és prendre la decisió de viure en primera persona del singular. Ser un mateix pot causar desconcert en els altres, fins i tot una certa violència mental i emocional.

(...)

Si t’és impossible viure tot sol, has nascut esclau.

(...)

La determinació del fi de la vida i de la forma de viure-la no són respostes que es puguin obtenir en els llibres. Autodeterminar-se és preguntar-se-les en primera persona i cercar una resposta, encara que sigui de caràcter provisional.

Moltes més reflexions ens aporta l'autor. N'he triades un parell a mode de conclusió:

Vivim vides sense que les sentim com a pròpies i, per això, morim desconcertats. El més trist no és morir és fer-ho sense haver viscut. El més lamentable no és estar adormit és no haver estat mai despert. 

(...)

El procés de ser un mateix és un exercici ascètic, una ascensió espiritual. A l’hora d’emprendre el vol, de deixar la terra ferma i segura per fer realitat el somni, sempre aflora la inseguretat i la por, però solament es pot fer realitat si un no es deixa apoderar pel temor.