NOU HOMENATGE A CATALUNYA

Contràriament al que tinc per costum, en llegir aquest llibre era tal l'atenció i tensió que hi posava, que vaig prendre escasses notes.

Vaig tenir el plaer de conèixer i escoltar en Vicent Partal fa un munt d'anys, en unes jornades de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent. Des de aleshores l'he seguit en els diferents mitjans en què ha participat: conferències, publicacions, cròniques... Mai no m'ha decebut.

Poc puc afegir a les seves paraules i reflexions referents a aquell primer d'octubre i tot el que els dies  posteriors va esdevenir.

Em permetreu que parli una mica de mi: Jo, com molts altres vaig viure aquell dia amb emoció i neguit. El cert és que no creia que poguessin arribar les urnes, tot i que vaig seguir totes les notícies que s'anaven donant i que feien palès que no les trobaven, temia que al moment de transportar-les a les respectives seus, serien interceptades. No va ser així i el cor em bategava amb força cada cop que arribaven informacions que en alguna escola propera la policia havia intervingut amb més o menys violència. Així va transcórrer una important part de la nit i tot el dia.
Vam votar, però aleshores restava un altre moment complicat i era que un cop efectuat el recompte algú havia de dur els resultats i aquest altre moment em vaig témer que seria el que s'interceptessin.  Tampoc no va passar: vam restar al carrer esperant el recompte, es van apagar els llums del local, es va entonar el nostre himne amb energia tot i el cansament acumulat, van sortir les urnes... i tot va tornar a quedar en silenci mentre no sabem qui ni com ni per on marxava a entregar les actes.

De tot això i molt més ens parla en Partal; jo n'he triat alguns fragments perquè us pugueu fer una idea i us animeu a llegir-lo:

El transport de les urnes i la creació del cens universal van ser les claus dels referèndum fins el primer d’octubre a les nou del matí. 
(...)

La imaginació era tan gran com la convicció que la violència arribaria i caldria defensar les urnes. (...) El govern va arribar a aquell 1 d’octubre amb la màxima tensió imaginable. 

(...)

Després del primer d’octubre moltíssims catalans vam travessar la barrera que separa la indiferència de la ràbia. Des d’aquell dia la independència no és solament un projecte polític, sinó una necessitat emocional

(...)

Però cap estat no s’ha fet independent sense haver de lluitar un parell d’anys pel cap baix després de la proclamació de la independència. (...) Un dia els fets de l’octubre republicà es veuran, els veurem tots plegats, o bé com un “putsch” sense sentit, o bé com el fonament insòlit i valent d’una república que va néixer diferent des del primer dia.

(...)

Érem massa joves. La gent que encara som vius i vam viure la transició a la democràcia en molts casos teníem aleshores vint anys, trenta, quaranta a tot estirar. (...) Una dictadura és una trama espessa de complicitats, una maquinària que funciona a ple ritme no tan sols en la política.

(...)

La veritat és que el nacionalisme català és un pàl·lid reflex, molt pàl·lid, del nacionalisme espanyol. (...)

Hem avançat moltíssim amb els anys. Només cal mirar que tímids que érem en la reivindicació els primers anys vuitanta molts dels independentistes.

(...)

El món digital és infinitament menys piramidal i controlable que el dels mitjans tradicionals i, per tant, arreu del món, sol respondre millor a la pluralitat de qualsevol societat. 

I a tall de conclusió:

Allò que es va veure aquell diumenge, allò que vàrem viure tanta i tanta gent aquell diumenge, marcarà per sempre les nostres vides i la manera com pensem.

També en parla Fragments Personals.