Amors complexos

Uns protagonistes duplicats (o són un mateix?) : Un Lluis emmarat que odia el pare i un Lluis distanciat que odia a la mare. Les esposes (o són una mateixa?) són Maria Rosa.: Tots dos casats i homosexuals a "UN AMOR FORA CIUTAT" de  Manuel de Pedrolo.

Possiblement dos punts de vista d'una mateixa història que amb uns inicis diversos rauen en una mateixa realitat, un mateix desenllaç.

Una història que va escriure el 1959, detall molt important donat que en aquella època la homosexualitat es considerava delicte, i per la qual va ser processat pel "Tribunal de Orden Público" acusat d'escàndol públic. Un cop absolt i passats 14 anys va poder-se publicar.

El relat comença gairebé pel final: L'esposa ha descobert que en Lluís manté una relació amb un altre home i reacciona amb ràbia i desolació, mentre que ell tracta d'explicar-li la seva realitat. Val a dir que en cap moment en Pedrolo no pren partit per cap de les parts, només descriu uns fets.

Diu en Lluís: emmarat, el que odia el pare:

Vaig dormir-hi fins a onze anys amb la mare. I potser hi hauria dormit encara més de temps si jo mateix no hi hagués posat fi. (...) Aquell primer indici...

(...)

Sabem que som homes i que estimem els homes. Personalment, mai no he volgut fer passar gat per llebre. No som efeminats, tot i la fama que en tenim, i aquells que s’han preocupat de comprendre’ns una mica, així ho han hagut de confessar. 

(...)

Perquè la immensa majoria d’homes creixem i ens formem en un ambient masculí i fins després, de grans, no coneixem pròpiament la dona.

(...)

Una dona era un ésser que es preocupa pel teu benestar, preparant-te les menjades, rentant-te la roba, netejant-te el pis...  (Cal insistir en l'època que en Pedrolo ho va escriure:  el 1959. Molt lluny del pensament actual)

Mentre que el Lluís distanciant que odia la mare...:

Jo odiava la meva mare, vaig començar a odiar-la des de molt petit. Ella personalitzava tot allò que jo podia imaginar de desagradable, d’embafador, d’hostil. (...) tot va ser obra de la meva mare, perquè ella sense proposar-s’ho conscientment, és clar, m’ensenyà a mirar el món amb desconfiança, m’ensenyà, sobretot, a veure un enemic en cada dona...

(...)

El meu anhel inconscient devia ser fondre’m en un món mascle, només d’homes, perquè aquest era l’únic món en el qual aconseguir una mica de pau, una mica de tranquil·litat.

(...)

Jo era un noi una mica tancat en all mateix, amb un complex de timidesa que mai no em va permetre d’integrar-me completament a la meva comunitat.

Tot el relat està bastit del patiment dels protagonistes. L'homosexualitat és viscuda com una desviació (els mateixos protagonistes s'hi refereixen així en algun moment) i jo em demano si a hores d'ara en determinats sectors ha canviat molt aquesta percepció. Encara es poden llegir o escoltar manifestacions en el sentit del què és "normal".

I també cal parlar del patiment de les parelles. De ben segur que trobar-te en la situació que el teu company o la teva companya t'està sent infidel i que ho fa amb algú del seu propi sexe ha de ser quelcom difícil de pair o fins i tot pels familiars més propers.

Certament ens cal molt més diàleg, molta més informació, molta més normalitat, però des del punt de vista que qualsevol opció vital o sexual que cadascú decideixi prendre cal que sigui respectada i deixar-nos d'escara-falls en qualsevol de les dues parts. Normalitat, ha de voler dir això: normalitat, ni més ni menys.  

En conclusió:

És clar que l’ideal seria que l’home i la dona fessin el seu aprenentatge en comú, que tots dos nous i fins a cert punt innocents... (...) quina pot ser una iniciació en la qual no hi ha iniciador sinó simplement iniciat? 

(...)

En realitat tot això és mal conegut i hi intervenen, en alguns caos, factors tant físics com psíquics.

(...)

No és fàcil de canviar d’habituds. (...), l’amor, l’amor sencer, aquest amor que, segons tu, només pot existir entre home i dona, existeix també sovint entre dos homes que l’atzar d’una aventura ha unit. 

També en parla a: Fragments personals