Un menú inquietant

Joan Garcia del Muro ens presenta un estudi que segons com pot resultar un tant inquietant donat que ens fa reflexionar vers els nostres propis hàbits.

És un llibret curt i d'entrada de lectura assequible, però en cada un dels punts trobem suficient material per a la reflexió:

Un cop hem declinat la possibilitat de construir grans relats, ens dediquem a emmagatzemar fragments i més fragments inconnexos de realitat destinats, tots ells, a ocupar l’espai que, temps era temps, ocupava el món real. 

Havia llegit i comentat no fa gaire un altre dels seus llibres: "Soldats del no res"  que sens dubte em va semblar impactant.

En aquest cas tot i que la temàtica no és la mateixa, hi podem trobar alguna connexió:

Qualsevol realitat no és més que un conjunt de relacions artificials que han estat construïdes tot obeint criteris pràctics. 
(...)

És un procediment senzill: com que no hi ha veritat, jo crearé la meva pròpia. (...) Què és veritat? Allò que em fa més feliç.

En la mateixa línia, trobem comentaris punyents vers els nostres hàbits com a televidents no gens menys preocupants:

Passem per la vida com a teleespectadors. És una qüestió d’actitud o, més exactament, de falta d’actitud. D’apatia. 
(...)

El teleespectador s’habitua al fet d’assistir passivament als esdeveniments, protegits per la distància. (...) I aquesta actitud expectant, aquesta manca de reacció, aquest eludir el compromís es converteix en una actitud vital general.

Tot plegat té el risc de conduir-nos a crear un pensament únic:

L’essència del pensament únic és la imposició -subtil tot i que implacable- d’una determinada manera lineal de veure el món. És una versió oficial de la realitat que t’arriba misteriosament -o no tan misteriosament- i t’estalvia l’esforç de pensar-la per tu mateix. 
(...)

Pensament únic vol dir, en essència, ceguesa, manipulació, afebliment i, fins i tot, absència de pensament propi, propiciació de la uniformitat i desprestigi de la noció de veritat. 
(...)

Pensament únic és tot aquell pensament tancat que exclou la possibilitat de la discrepància

I acabo amb una frase que m'ha impactat especialment:

Potser sí que organitzem grans aldarulls al carrer; potser sí que farem crítiques puntuals molt encertades; estem condemnats, però, a no oferir alternativa.