A voltes amb l'eutanàsia

Tossa de Mar 
Desembre 2018

Un grup d'amics es troben com gairebé cada any. S'abraçaran, menjaran, beuran, xerraran, riuran, com sempre... Segur?

Enguany res no serà igual hi faltarà algú i fins i tot potser n'hi haurà algú que trobaran sobrera.

Comencem:

Falta la Paula:

Es troba en un estat greu. S’ha donat un fort cop al cap i a la columna. Un cotxe se li ha tirat a sobre.(...)

Volia venir... em volia dur les targetes. -va balbucejar el Nis.

(...)

Haurem d’esperar, haurem d’esperar, haurem d’esperar...

Tetraplegia.

En Nis, la parella d'aleshores quan es va produir la tragèdia:

Portlligat. La seva segona casa. (...) I més tard hi va dur els amics de la universitat durant les vacances. La Paula, la Mila, el Max i el Jon. I van fer-hi festes, i convits, i tertúlies fins a les tantes de la matinada. 

(...)

Des que havia passat l’accident, el Nis havia envellit. Cuidar de la Paula nit i dia, encara que tinguessin prou diners per poder pagar una infermera i un fisioterapeuta, era una feina estressant i esgotadora.

(...)

“Quin dol”, va pensar. “Es pot fer un dol per una persona que encara continua viva?” 

Ah, però com que la vida continua, en Nis té una nova parella. Ella és la que alguns dels convidats pensen que sobra en aquest grup. El seu nom és Olívia i fa el que pot per encaixar:

Portava un vestit vermell amb un rivet blanc que li arribava fins als turmells.

(...)

L’Olivia, des de feia estona, els observava a tots des de la distància. Se sentia una espectadora incòmoda entre un grup d’amics que no eren ben bé seus. 

La casa està a punt per rebre els convidats, la nevera conté força menjar exquisit i beguda a dojo. Tot ha estat curosament preparat; cal que la trobada sigui un èxit:

Estovalles de fil. Plats de la Bisbal. Copes de vi blanc. Un grup d’antics amics asseguts al voltant d’una taula. El Nis va fer els honors i es va disposar a servir el peix. 

Tot i això, res no podrà tornar a ser igual, hi falta algú, recordeu? I potser, recordeu també, els convidats senten que els sobra alguna:

Taula parada, espelmes, menjar exquisit, música de fons. La seva vida transcorria inalterable. Ells eren vius. (...) En canvi, la Paula no era allà, no era amb ells. Estava estesa en un llit, qui sap si dormint, qui sap si pensant en ells i desitjant participar en algun moment d’aquesta festa.

Hi ha la Mila, la germana bessona de la Paula. No es pot sentir còmoda amb la situació malgrat que s'hi esforci, o també és cert que no s'hi esforça gens:

Havia heretat l’aspecte del pare, petita i rodanxona. Això sí, amb la determinació i la valentia de la mare. (...) La Paula, en canvi, havia heretat la bellesa de la mare, però la discreció i la senzillesa que caracteritzaven el pare. 

I en Jon? El millor amic de la Paula, l'incondicional que no ha deixat d'anar-la a visitar, de treure-la al carrer, de fer-la riure. És el que millor la entén, el que li fa més costat. El menys hipòcrita:

El Jon va arribar a casa la Paula com tants dimarts i dijous a la tarda. Per a ell no era cap sacrifici. Tot el contrari. La Paula era la seva amiga i una de les poques persones amb qui es permetia poder ser ell mateix. (...) Baixaven fins al passeig de Gràcia i s’aturaven a la granja amb vitralls modernistes. 

Però després de l'accident, la Paula va passar per un dur intent de rehabilitació. Li van salvar la vida, sí, però ara mateix quina vida li esperava? Què podia esperar de la vida una dona vital com ella?:

La Paula feia un any que estava postrada en un llit en un pis de Barcelona. Es tractava d’un pis de la família del Nis. Un de tants pisos de la família del Nis, dispersats per tota la ciutat.

I després de l'any, vindrien d'altres, tots iguals, depenent del altres, condemnada a viure presonera d'un cos que no li responia:

I així passava el temps que es dilatava dia rere dia. La Paula fabricant-se un món des de la glorieta i el Nil refugiant-se darrere el visor.

Dos mons de ficció.

Dispars.

Alienats l’un de l’altre i cada cop més distants.

Fins que un dia van arribar unes paraules.

Crues.

-Això no té cap sentit, Nis. Em vull morir. 

I comença una nova etapa d'incomprensions, o potser remordiments, o potser de negacions. O egoismes. 

I en Nis rememora els terribles moments viscuts a l'hospital:

El Nis contemplava la Paula, la seva estimada Paula, la dona que havia estimat més en tota la seva vida, durant hores i hores a l’hospital. Portava una mascareta al rostre i l’envoltaven gases i tubs. Era bonica.

I la Mila s'entesta a negar la realitat, a respectar el desig de la seva germana:

La Mila feia temps que estava capficada i patia per l’actitud de la seva germana. La Paula havia tingut un accident, sí. I malauradament s’havia quedat tetraplègica. Però el que no podia ser era que ara desitgés morir. 

Tossa de Mar 
Desembre 2018

Estimar són moltes coses, vol dir compartir, i també, si cal, sacrificar-se sense l'egoisme de voler retenir a qualsevol preu, ajudar, i potser, deixar anar...;

De fet, la Paula ho tenia tot mort exceptuant el cap. I el cor. I tant el cap com el cor li deien que volia morir-se. Aleshores el Jon es va apropar a ella i li va treure una pestanya que se li havia quedat enganxada a la galta. 

Pluja d'estels

Laia Aguilar

281 pàgines

Tossa de Mar
Desembre 2018