 |
| Cardona Març 2016 |
Qui no ha desitjat mati tenir un refugi ja sigui material o immaterial per gaudir dels moments d'intimitats tant necessaris. És, sense cap mena de dubte un bé senzill, però molt preuat al que tothom hi tenim dret i també pot arribar a ser una font de controvèrsies i discussions per incomprensió.
Us heu trobat mai quedar-vos abstrets, amb la mirada aparentment perduda i sense pensar en res concret, i que la vostra parella que us està observant, escrutant-vos, us demani "En què estàs pensant"?
Això tampoc seria massa problemàtic si a la nostra resposta "En res", tot quedés resolt, però, ai las, no sempre és així i és aleshores on amb més força acabem requerint un refugi, un petit espai mental privat:
L’espai privat ha d’estar
preservat del públic, l’Estat no pot irrompre en el món privat ni en la
consciència privada, ni ha de pretendre unificar la vida privada i la pública.
(...) L’espai públic és l’àmbit de la pluralitat, de la política; l’espai
privat és l’àmbit que cadascú construeix per a un mateix, a casa seva, a partir
del qual es constitueix la pluralitat col·lectiva que és la ciutat.
(...)
Per poder pensar o escriure,
per poder crear, cal tancar-se ara i adés en la pròpia ciutadella mental.
(...)
La ciutadella mental, d’altra
banda, és el recer interior on veritablement es genera l’impuls per a la
creació.
Fins aquí l'autor parla de refugis on crear, però jo em referia a quelcom més senzill i humil, però igualment necessari que d'alguna manera també s'hi refereix. Veieu:
Per a la vida de la ment,
“ser” equival a “pensar”, mentre que per a la vida quotidiana, “ser” vol dir
“estar”; i en algun moment, determinades maneres de “ser” resulten
incompatibles amb “estar-se” segons en quins llocs.
(...)
La cultura de l’esforç, avui
sobrevalorada, no és la solució per obtenir grans resultats acadèmics,
artístics o de qualsevol altra mena. El que cal és investigar el camp d’interès
de cada individu.
El comentari que segueix el trobo una mica radical. No sé si acabo a estar-hi d'acord, perquè penso que la vida són moltes més coses i que pel poc temps que dura paga la pena mirar de gaudir-les amb calma, però és clar, suposo que es segueix referint als creadors més o menys professionals:
Sigui com sigui, cal escollir:
o bé ens llancem al món, a veure què en surt, o bé ens retirem a l’estudi; no
podem triar les dues vies alhora perquè són divergents.
I quan l'espai privat va més enllà d'un refugi del pensament podem parlar de Ciutadelles que tant poden ser habitatges privats on dedicar-se en exclusiva al treball creatiu o també un àmbit religiós com pot ser una comunitat religiosa o senzillament el que fa anys es coneixia "retir espiritual" que no és altra cosa que aïllar-se de món exterior per dedicar-se a pensar, o potser a resar amb la idea de comunicar-se amb quelcom superior i inabastable:
La ciutadella corporativa és
un instrument defensiu amb dues funcions: a) de cara enfora, fer veure que els
intel·lectuals “treballen” i que tenen merescudes les retribucions que reben
per a la seva manutenció, i b) de cara endins, permetre’ls dedicar temps a les
seves dèries especulatives, una mica com si fos d’amagatotis.
(...)
En efecte, la ciutadella
corporativa és una casa organitzada segons estructures de poder, que han
esdevingut estructures de domini. A dins s’hi poden refugiar el pensament i
l’obra d’una persona o d’un col·lectiu de persones que comparteixen certs
pressupòsits.
(...)
D’altra banda, l’àmbit
monàstic cristià també desplegà tots els elements característics de la
ciutadella col·lectiva per garantir la protecció del pensament.
 |
| Manresa, 2015 |
Sens dubte, tots vivim, si no determinats, almenys sí fortament condicionats, per les circumstàncies mundanes i materials, però en els esperits especulatius hi té un pes singular l’impuls de sostreure-se’n a la primera de canvi.
Els refugis del
pensament
Josep Pradas
179 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada