Infelicitat Perfecta

 

Octubre 2020
Sabadell, vorejant el Ripoll

El primer que em vaig preguntar en veure el títol, va ser si d'alguna manera hi ha felicitats perfectes. Penso que no, aleshores, en la infelicitat serà possible?

Però existeix la felicitat? I en què consisteix? Evidentment cas que ens responguem afirmativament a la primera pregunta, el més segur és que no sigui el mateix per a cada un de nosaltres.

El relat tracta un tema que sempre m'ha resultat no sé si dir interessant, com és el suïcidi, que val a dir, que segueix sent una mena de tabú del qual mai no es parla obertament.

Fa molts anys, vaig conèixer relativament el cas d'un jove, que en tornant d'un viatge a l'Índia va fer diferents intents de suïcidi i que cada cop era rescatat per la família, que, com és de suposar, vivien angoixats aquesta situació.

M'estalvio els detalls i només afegiré que finalment ho va aconseguir. I és que suposo que quan s'ha pres aquesta determinació ha de ser difícil reconduir la situació.

I em centro en la novel·la on coneixem el protagonista/narrador rememorant la mort de la mare:

Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta, i m’agradaria posar fil a l’agulla abans que la necessitat d’escriure sobre ella, que a l’enterrament era tan forta, es torni a convertir en la mudesa estupefacta i apàtica amb que vaig reaccionar a la noticia del suïcidi. 

I a partir d'aquest fet, ens va desvetllant diferents detalls de la seva vida, no sé si per ajudar-se o ajudar-nos a comprendre millor la seva determinació final:

De manera que tot va començar així: la meva mare va néixer fa més de cinquanta anys al mateix lloc on moriria.

(...)

La mare era la penúltima de cinc germans. A l’escola va demostrar que era eixerida; els mestres li posaven unes notes excel·lents.

I així, va seguint, amb els enamoraments propis de la joventut, amb un embaràs no desitjat i un matrimoni que no pretén més que "tapar la falta" sense cap il·lusió:

Poc abans del part, la mare es va casar amb un sotsoficial de la Wehrmacht que feia temps que l’adorava i al qual no li feia res que ella tingués un fill d’un altra. 

La guerra els separa i ell no hi posa cap interès en retrobar-se, mentre que ella decideix que li és necessari recomposar la seva vida:

Poc després del final de la guerra, la mare va pensar en el marit i, tot i que ningú no l’havia requerida, se’n va anar a Berlin. 

(...)

A principis de l’estiu del 1948 la mare, amb el marit i les dues criatures -la nena amb prou feines d’un any encabida a la bossa de la compra-, sense papers, van abandonar la zona Est.

I així segueix endavant amb la seva vida miserable:

Necessari només ho era el menjar: útil, el combustible per a l’hivern, totes les altres coses eren un luxe. 

(...)

Va començar a tenir migranyes fortes. Les pastilles, les vomitava; els supositoris aviat van deixar de fer-li efecte. El cap li retrunyia tan fort que només se’l podia tocar molt suaument amb les puntes dels dits.

Però, què porta a algú a suïcidar-se? Evidentment no hi pot haver només una raó i dependrà segons les particulars circumstàncies:

“Qui sap si hi ha noves i insospitades formes de desesperació que no coneixem”, va dir un mestre d’escola de poble a la telesèrie policíaca “El comissari”. 

 

Desembre del 2020

 

Infelicitat perfecta

Peter Handke

Traducció de Marta Pera Cucurell

100 pàgines