Visc, i visc, i visc.

La Dou del Bastareny
Novembre 2019

Un llibre curiós, on la protagonista relata diferents moments de la seva vida en què ha temut per la seva vida.

Potser algun dels episodis que relata resulten un xic exagerats, però també és cert que a vegades és la percepció de com cadascun de nosaltres, vivim les situacions el que les fa més perilloses.

Tot i això, sembla que l'autora, a més d'haver viscut algun episodi arriscat, també pateix d'una salut delicada:

Una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària. 

(...)

Devia tenir quatre o cinc anys la primera vegada que em vaig perdre, que era el perill sobre el qual la meva mare m’alertava sempre, la conclusió lògica del meu desfici per alliberar-me, per esfumar-me. 

(...)

Hi ha pel món un corrent de pensament que espera que les dones superin un avortament com si no hagués passat res, que espera que el metabolitzin tot seguit i tornin a fer vida normal. És com una regla dolenta. 

(...)

Quan ets petita, ningú et diu que et moriràs. Ho has de descobrir pel teu compte. 

(...)

El temps que vaig passar a l’hospital (per una encefalopatia) és l’eix que marca una frontera en la meva infància.

(...)

Les experiències que vius quan passes una malaltia greu tenen un regust gairebé místic. La febre, el dolor, els medicaments, la immobilitat: tot això et dona una lucidesa i també distància, depenent de quins d’aquestes coses s’imposi a cada moment.

(...)

El fet que de petita arribés a estar tan a prop de la mort, per acabar ressorgint i tornant a la vida, em va imbuir durant molt temps d’una mena de temeritat, una inclinació pel risc displicent i fins i tot desenraonada. 

Acaba el relat amb un breu capítol dedicat a una de les seves filles que pateix de psoriasis, de greus al·lèrgies, que sovint està en perill de mort.

Jo també sóc mare de dos nois fantàstics, sans, però com no podria ser d’altra manera, he viscut moments d’angoixa, alguna visita a urgències...

Però l'episodi que relata l'autora, m'ha fet recordar un d'angoixós amb al meu primer fill i jo embarassada de set mesos, quan es va posar malalt de matinada i el metge d'urgències amb total inconsciència ens va donar un ensurt. i ens va adreçar a l'hospital a Barcelona perquè aleshores, vivíem a Sant Cugat i no hi havia altres centres més propers.

Va ser un viatge angoixós en què desitges arribar i al mateix temps tems el que et diran quan arribis. D'aquells que no s'obliden mai.

Per sort, té un final feliç perquè un cop realitzades les analítiques i totes les observacions possibles, el diagnòstic va ser una infecció causada per una amigdalitis. 

Bagà
Novembre del 2019

Visc, i visc, i visc

Maggie O’Farrell

Traducció de Marc Rubió

245 pàgines

Si teniu curiositat per saber-ne més de l'autora deixo l'enllaç a una bona entrevista. Aquí.