dimarts, 28 d’abril de 2015

Amado mio


He admirat a l'autor, Pier Paolo Pasolini, per les seves pel·lícules sovint controvertides; conec també la seva mort violenta no del tot esclarida i és així que em va cridar especialment l'atenció des del prestatge de les novetats de la biblioteca, aquest llibre que suposava una mena d'autobiografia.

No m'equivocava gaire quant a l'argument, que està compost de dos relats, (la portada i el títol tampoc no deixaven massa opció a la imaginació) no sé si tampoc en la intenció de l'autor que explica alguns episodis de la seva joventut.

El llibre va quedar inèdit i s'ha publicat molts anys després de la seva mort, ignoro per quina raó.

D'alguna manera m'ha recordat l'argument d'una pel·lícula que vaig veure ja fa uns quants anys i que em va commoure; “Muerte en Venécia”, salvant les distàncies (notables) entre ambdós protagonistes, ja que mentre a la pel·lícula es tracta d'un home gairebé ancià que s'enamora d'un pre-adolescent, gairebé un nen, en el relat el protagonista és un jove ben plantat. Tots dos personatges gaudeixen d'una bona posició econòmica.

I ja sense més comentaris, alguns petits fragments perquè cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

ACTOS IMPUROS:
Fue mi primera cita de amor (Amb un noi, Bruno, que no arribava als quinze anys i que estava constantment rebutjant-lo) Nadie que viva una vida de las llamadas normales podrà comprender la sensación de milagro que atribuïa yo a lo que me estaba ocurriendo
(...)
Y para mí el único amor que importava era el de la carne. (Aleshores, d’això es pot dir "amor"? )
(...)
Cuando lo tenté, las primeres veces, él se quedo tan sorprendido que solo ahora empiezo a verlo. Fue, para él, la revelación incompleta de un mundo inconcebible y, ciertamente, un sufrimiento desesperado. (...) Yo encontraba inhumana su resistència, él mi deseo.


AMADO MÍO:
Un rico puede permitirse besar a un pobre chico para demostrarle una simpatia particular; que la cosa resulte luego un tanto inexplicable, no tiene importància. 
(...)
Aunque tan patéticamente resignado, sin embargo se empecinaba en querer una sola cosa de Iasìs: poseerlo. Y los furiosos celos por su lejanía eran demasiado recientes, afrodisíacos, como para no embriagarlo...  

 En unes reflexions que amb l’epígraf de “Prefacio”, però que es troben al final del llibre, va deixar escrites el mateix autor, sembla voler disculpar-se, o no... no ho sé, se'm fa molt difícil de judicar. 

Comença així: 

Siento la necesidad de decir algo al lector antes de que comience a leer. pero ¿qué decirle? Al escribir estas pocas palabras de prefacio me siento más confuso que nunca. He arriesgado mucho al escribir Actos impuros y Amado mío.
No sé si los temas, ten escabrosos, de estos dos relatos, resultan lo bastante necesarios y objetivos; supongo incluso que algunos, si yo dijese el nombre del pecado...tal vez no leerían siquiera la primera pàgina del libro.
(...)
Si he sacado de mi vida el material de este libro, eso significa que no me ha dado miedo hacerlo... Y si por el contrario, he tenido demasiado valor, ruego al lector que se indigne con la violencia, no con la anomalía del amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada