 |
| Castellfollit de la Roca. Maig 2017 |
Una història un tant ingènua de Blanca Busquets, la mateixa autora del Jersei, el comentari del qual podeu llegir si us vaga en aquest enllaç.
En aquest cas ens explica la història d'un violí mentre fa un retrat de les diverses personalitats dels diferents posseïdors, o més aviat posseïdores ja que fonamentalment retrata les protagonistes femenines, tot i que en la meva opinió el protagonista masculí, en Karl, un director d'orquestra alemany exiliat, que és el propietari original del violí, queda molt desdibuixat quan en realitat la seva personalitat és la que dóna orígen a la història.
Ell [en Karl] no es prenia les seves relacions com afers sentimentals, no, en Karl vivia en un altre món i no sabia què hi passava, en aquest. Per a en Karl, una dona música que tocava amb ell, havia de fer música fins al final, i això del final passava per embolicar-s’hi.
“Fer música fins el fons” Aquesta és la curiosa manera que té la Maria, la minyona, de referir-se a les relacions sexuals esporàdiques que manté en Karl amb les violinistes i cantants que assagen a casa seva.
Tal com ja he apuntat, la història és força ingènua i un tant rocambolesca i m'ha semblat que tornava a repetir-se en quan voler donar resposta, en forma de "final feliç" en una mateixa història a tot un seguit de petits fets aïllats.
I la Teresa, una nena pobre que un dia es va trobar el violí mentre amb la mare remenava escombraries a l'abocador veient de trobar quelcom per vendre i que de seguida es queda fascinada per la màgia del violí i que posseeix la sensibilitat que li manca a l'Anna:
Jo fregava pisos i tocava el violí.
En aquest cas ens explica la història d'un violí mentre fa un retrat de les diverses personalitats dels diferents posseïdors, o més aviat posseïdores ja que fonamentalment retrata les protagonistes femenines, tot i que en la meva opinió el protagonista masculí, en Karl, un director d'orquestra alemany exiliat, que és el propietari original del violí, queda molt desdibuixat quan en realitat la seva personalitat és la que dóna orígen a la història.
Ell [en Karl] no es prenia les seves relacions com afers sentimentals, no, en Karl vivia en un altre món i no sabia què hi passava, en aquest. Per a en Karl, una dona música que tocava amb ell, havia de fer música fins al final, i això del final passava per embolicar-s’hi.
“Fer música fins el fons” Aquesta és la curiosa manera que té la Maria, la minyona, de referir-se a les relacions sexuals esporàdiques que manté en Karl amb les violinistes i cantants que assagen a casa seva.
Tal com ja he apuntat, la història és força ingènua i un tant rocambolesca i m'ha semblat que tornava a repetir-se en quan voler donar resposta, en forma de "final feliç" en una mateixa història a tot un seguit de petits fets aïllats.
Així coneixem la Maria, la minyona que un dia a causa d'un mal entès amb el senyor, va llençar el valuós violí, un Steiner, a les escombraries i no el va poder recuperar, i que més tard aprendrà a tocar amb força habilitat i que serà l'observadora quasi silenciosa i la narradora de tota la història.
L'Anna, capriciosa i egoista que tant vol acaparar objectes com persones i voluntats i que per aquest motiu manté relacions malaltisses i obsessives.
Feia comèdia, [l’Anna] sabia com fingir, musicalment parlant, una sensibilitat que no tenia.
(...)
L’Anna sempre ha buscat persones que puguin ser seves i només seves.
(...)
L’Anna és, en realitat, una ànima desgraciada que busca trobar algú que estigui per ella.
Jo fregava pisos i tocava el violí.
Bé, com és de suposar tots els personatges es veuen entrellaçats d'una o altra manera pel violí, però com ja he dit, l'autora ho ha volgut resoldre tot, fins i tot algun aspecte difícil de creure. Això sí, és un llibre dels que anomeno "de bon llegir" tot i que no m'ha aportat gaire res.
És més fàcil treure una mica d’ànima que no pas posar-n’hi. I hi ha ben poca gent que posi ànima a la música.
 |
| El famós Steiner |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada