dimarts, 6 de maig de 2014

Ser feliç

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'observar quines eren les primeres paraules que articulava un infant. Malgrat que he tingut dos fills i que he estat en contacte amb altres criatures petites, mai no m'havia detingut a observar que a més dels tradicionals "papa" i "mama", una de les primeres paraules que aprenen és NO. Un NO rotund, sovint acompanyat amb un gest inequívoc de rebuig, bé amb el cap o amb les mans.

Sembla que el SÍ no és tant important, suposo perquè normalment les coses que els oferim són del seu gust i ho accepten amb naturalitat, només potser amb un petit gest d'aprovació, però no necessàriament amb grans mostres d'entusiasme. Si els agrada, ho prenen sense més.

Tot plegat m'ha fet reflexionar de les vegades que diem SÍ quan en realitat el que voldríem és dir NO i això per diferents raons: perquè ens incomoda el que ens proposen, perquè no ens ve de gust fer tal o qual cosa o bé anar a un determinat lloc... I diem SÍ perquè tenim la absurda idea que la persona que ens ho proposa potser té un millor coneixement d'allò que ens convé, o senzillament perquè ja ens està bé deixar-nos endur o no tenim prou força de voluntat per negar-nos.

Sigui quina sigui la raó, el fet és que el més segur serà que tothom surti perjudicat de la decisió de fer quelcom que ens disgusta; els que ens deixem arrossegar estarem de mala gana i ens sentirem estúpids i l'altra o les altres persones, si no són insensibles, sens dubte seran conscients de la desgana i no gaudiran igual en veure el poc entusiasme que manifestarem.

Dit això, em demano per què quan som adults tants cops seguim dient SÍ quan en realitat volem dir NO? Perquè sempre volem "quedar bé"? Tant ens importa el que pensin els altres? És que no volem ser (una mica més) feliços? Potser que aprenem, sempre hi som a temps.

No tinc una idea clara de com definir la felicitat. Sens dubte han d'haver-hi tantes maneres com persones, així que en aquest cas només em puc referir al que per mi significa ser feliç i que si bé algun aspecte ha anat variant al llarg dels anys, en el més essencial s'ha mantingut. 

D'entrada, puc afirmar que no necessito gaire coses per ser feliç, no crec en l'acumulació no ja d'objectes, sinó de res: ni viatges, ni pel·lícules, ni lectures, ni sento la necessitat d'enfilar-me als llocs més alts i abruptes amb aquelles idees que "es veu millor el paisatge", ni de suposats "amics" a les xarxes socials..., i malgrat que penso que ningú no les hauria de necessitar sé que és un tema controvertit i no hi entraré.



Si haig de triar entre aquest camí:


O aquest:

Jo no en tinc cap dubte; trio el segon, suau, encatifat de fulles seques que cruixen sota els meus peus, i no és que rebutgi l'esforç, sinó que m'estimo més esforçar-me per quelcom que em satisfaci, que em faci una mica més feliç. 


2 comentaris:

  1. Dir NO és moltes vegades difícil i acostumen a dir SI. Per què ? Hi ha moltes teories i fins i tot llibres que en parlen. Fa anys hi va haver un títol de llibres d'autoajuda molt conegut i venut: "No digas Si cuando quieras decir NO".
    La felicitat segurament és quelcom de diferent per cadascú de nosaltres i a voltes és molt difícil de definir.
    Entre els dos camins, sens dubte, prefereixo el segon, però a vegades per arribar-hi cal passar pel primer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte és difícil dir NO, per això proposo que potser que anem practicant, em sembla important.
      D'acord que de vegades cal passar pel pedregar, però amb els anys arriba un moment que penses que ja n'has passat prou cops i t'ho vas replantejant i també, és clar, depèn de cada moment vital.

      Elimina