dissabte, 10 de maig de 2014

Persones humanes, conductes humanes.

Sóc tafanera de mena, o observadora que queda més fi, i és així que de vegades vaig prenent nota mental d'algunes situacions o actituds que passen al meu entorn.
No tinc pas cap mala consciència perquè sempre he pensat que el mateix que faig jo de ben segur que d'altres ho fan també referint-se a mi i ja m'està bé.
Però avui, després de recollir diverses situacions se m'ha acudit de compartir-les a veure si també les trobeu curioses, divertides, o senzillament us fan rumiar una mica, que tampoc no està malament:

Mòbil a la biblioteca: 


Com que m'agrada estar rodejada i remenar llibres, passo sovint per la biblioteca, com no podria ser d'altra manera, hi ha un ambient que propicia la lectura i a més tinc gairebé tots els diaris a l'abast.
Fa uns dies, un cop aprovisionada amb un dels meus diaris preferits, (no us penseu, que de vegades es fa difícil perquè hi ha una colla d'avis que un cop els agafen se'ls van passant entre ells), però torno al relat: m'anava a seure en una dels confortables butaques que estan al costat dels finestrals, quan vaig reparar que al meu davant, asseguda en un altre hi havia una noia. No tenia cap llibre, ni cap revista o diari a les mans, no, estava totalment embadalida mirant-se gairebé sense ni parpellejar... el seu mòbil!!! Com va despertar la meva curiositat, anava llegint el diari i de tant en tant li anava dirigint llambregades. Vaig estar-me ben bé mitja hora i us puc assegurar que ni un moment va canviar de postura, fins i tot vaig arribar a dubtar si respirava, però mirant-me-la més atentament vaig veure que sí. 
No sé el final de la història perquè vaig marxar i ella es va quedar al mateix lloc i en la mateixa postura. Potser esperava alguna trucada important. 

Crispetes, llaminadures, mòbil... 

Aquest cop al cinema, una dona, no massa jove asseguda al meu costat i mentre feien la pel·lícula, no va deixar de rossegar crispetes, barrejades amb alguna que altre llaminadura que duia en una més que regular bossa, i xarrupades d'un enorme recipient d'una d'aquestes begudes de cola tan populars.
Però sembla que no en tenia prou amb tot plegat, perquè també anava encenent el mòbil (el llumet verdós la delatava), i, suposo, que consultava els missatges i els responia, o si més no l'anava remenant.
No vaig canviar de lloc perquè havia de fer aixecar massa gent, però de ganes no em faltaven. Per cert, la pel·lícula era Nebraska, molt recomanable.

Comentari d'un avi curiós:

Ja he explicat més amunt que vaig sovint a la biblioteca, doncs bé, al mateix edifici hi ha uns habitatges d'aquests que es destinen a persones grans, ara no sé si en diuen socials o protegits, i que considero que són un gran encert, i per aquesta raó és habitual que la placeta que l'envolta estigui "ocupada" per avi@s que fan petar la xerrada o s'asseuen al sol.
Un matí, en sortir de la biblioteca, em va aturar un senyor gran que assenyalant-me una velleta que passava agafada a un caminador em va dir: "fíjese, aquella mujer lleva un andador con motor, pero ella lo sigue empujando". Aleshores, molt estranyada  m'hi vaig fixar millor en la senyora i no vaig veure per enlloc el suposat motor, però és que des d'algun dels pisos sembla que estaven fent obres i arribava el soroll d'alguna eina que es podia confondre amb el soroll d'un petit motor..
Li ho vaig explicar com bonament vaig saber a l'encuriosit avi, però no n'estic del tot segura que es quedés convençut. Suposo que la seva idea era molt més original i novedosa.
Ell va marxar tot mirant-se la senyora de reüll, ella va seguir el seu lent camí i jo em vaig quedar una estona palplantada encara donant-li voltes a la conversa.

Una migdiada plàcida:

Aquest cop no ha estat prop de la biblioteca, sinó en una conferència. Mentre em disposava a escoltar els ponents, va entrar una senyora recolzada en un bastó i es va asseure en un extrem de la filera. Fins aquí res d'inhabitual, però el més curiós és que es va posar a dormir plàcidament i així s'hi va estar durant aproximadament tota  l'hora que va durar l'exposició dels quatre participants. Això sí, un cop van acabar de parlar, tal com sol passar es van produir aplaudiments i aleshores, es va despertar, va agafar el bastó i va sortir.
No sé si és que no li interessava gens el tema o bé que ja va entrar amb la intenció de passar una estona recollida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada