dissabte, 24 de maig de 2014

Tòquio Blues

De nou una lectura proposada pel Club de Lectura, aquest cop recollint algunes de les propostes dels assistents.

Una història curiosa que abasta aproximadament l'etapa dels divuit als vint anys de la vida d'un adolescent. No hi manquen repetides experiències sexuals, però tot i que l'autor les narra de manera força explícita, és tanta la tendresa que traspuen que de cap manera no poden incomodar ningú.

Al meu entendre, el jove protagonista manifesta una sensibilitat  que gosaria a definir com a molt femenina i dins l'esperat desconcert davant d'algunes situacions que li toquen viure, les seves reaccions mai són desmesurades i si bé sembla que accedeix amb molta facilitat a tot el que li proposen, el cert és que ell mai no perd la seva personalitat.

La història de'n Toru, un noi molt reservat, comença rememorant el seu ingrés en una residència d'estudiants on farà diferents coneixences, però sense perdre mai la seva particular visió del mon que l'envolta: 

Ja fa una pila d'anys -de fet, una vintena-, vaig viure en una residència d'estudiants. Tenia divuit anys i acabava d'entrar a la universitat. Com que no sabia res de Tòquio i no havia viscut mai sol, els meus pares es van preocupar de buscar-me aquella residència. Hi havia servei de menjador i altres instal·lacions, de manera que devien pensar que a un noi com jo, amb només divuit anys i poc món a l'esquena, viure allà li facilitaria les coses.
(...)
A la residència el dia començava amb la solemne cerimònia d’hissar la bandera. Evidentment, també sonava l'himne nacional. (...) L’asta era ben bé al mig del pati perquè la bandera es veiés des de totes les finestres de la residència. 

En Toru és el protagonista, però l'autor ens dibuixa molt acuradament diferents perfils femenins com la Midori que a raó de la mort de la mare s'ha de fer càrrec de la casa i del negoci familiar, alhora que ha de tenir cura del seu pare malalt:

A casa tot era molt complicat. Però sempre havia pensat que si un dels dos [pares] es moria o se n’anava em posaria molt trista. Però a l’hora de la veritat ha estat molt diferent. 
(...)
Però no em fa gens de por, la mort. Ho dic seriosament.
(...)
Els enterraments són molt fàcils (...) És facilíssim. Comparat amb anar a l’hospital cada dia, és bufar i fer ampolles. Ma germana i jo estàvem tan cansades que no vam poder ni plorar. No ens quedaven llàgrimes. (...) Però si no plores, la gent et comença a criticar: “Aquestes noies són tan fredes que no ploren per ningú” I nosaltres encara plorem menys. Si volguéssim podríem fingir, però no ho volem fer. Són una colla d’hipòcrites. 


O com la turmentada Naoko, que amb greus problemes mentals és internada en una peculiar residència, on malgrat tots els esforços per recuperar-se, el seu final serà tràgic:

Potser el que passa és que per mi la bellesa i la felicitat són conceptes massa complicats i per això miro de guiar-me per uns altres paràmetres, com ara la justícia, la sinceritat o la veritat. 
(...)
De la mateixa manera que cadascú té certes peculiaritats a l’hora de caminar, també les té a l’hora de sentir, de pensar i de veure les coses; i encara que les vulguis corregir, és impossible solucionar-ho de cop, i si intentes forçar una cosa n’espatlles una altra. 
(...)
Tot i això, no vull ser una càrrega per a tu. L’últim que vull és ser una càrrega per a algú.

I la Reiko, una companya de la Naoko, dona ja madura que, com no podia ser d'altra manera, també ha tingut una vida complicada i amb la qual en Toru acabarà mantenint una breu i satisfactòria relació sexual:

Estic acabada -va dir-. El que veus de mi no és més que el record mig esvaït del que vaig ser. La part més important de mi fa anys que és morta i només visc seguint aquesta mena de record.

En definitiva, una lectura que no deixa indiferent.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada