dijous, 1 de maig de 2014

A la postguerra




Blai Bonet el 1958 ens oferia aquesta bella i trista història d'un grup de joves que lluiten per la seva vida en un sanatori per tuberculosos.

A l'època a què es refereix, la dura postguerra, no eren estranys aquesta mena d'establiments ja que la tuberculosi feia estralls entre la població mal alimentada i mal vivint en condicions força insalubres.

La teva mare, mentre menjava el pa de blat de moro i feia ratlles amb un bastó dins la cendra de la cuina, deia: “Vertaderament, la guerra comença després del "desfile" de la pau” 

D'alguna manera, un tant confosa, aquests joves ens van explicant les seves històries no ja només de la seva estada en el sanatori, sinó una mica més enllà, amb els records que serven de les seves respectives vides, algun cop entrellaçades. Totes dissortades, totes marcades per la misèria i també per la violència i massa sovint amb un final tràgic.

Per mor del disgust constant i la desavinença entre els meus pares, a la nostra taula no se parlava mai i menjàvem molt de pressa. De tant en tant, i tristament, ens miràvem i, en topar-nos la vista, abaixàvem els ulls i, seguíem menjant d’una manera mecànica. 

Val a dir que d'alguna manera m’ha recordat alguns dels meus sopars familiars d’infant, també en un ambient tens, però ara tampoc no em vull recrear en aquests records.

El futur dels interns és marcat amb creus al seu expedient, i és que segons el nombre de creus s'assenyala el grau de gravetat dels malalts i per tant les possibilitats més o menys remotes de poder sortir-se'n:

Magdalena Ramallo és germana meva i és al 12 del pavelló de dones. En el costat esquerre, porta una toracoplàstia de nou costelles. Té un infiltrat en el pulmó dret. També té dues creus vermelles. 

Com a totes les institucions no hi podia faltar el capellà que algun cop també ens fa partícips de les seves reflexions:

El sanatori és un antípoda del tedi. Aquí se peca refinadament, se peca i se comenta el pecat, com en la societat alta. En aquest sanatori se peca ardidament, no enterradament, com en les parròquies rurals. 

I els interns, obligats a participar de les cerimònies religioses, també recorden les seves experiències prèvies amb els sacerdots:

Recordava les mirades de menyspreu i odi amb què em miraven els sacerdots, a la confessió. (...) Després de l’enumeració dels pecats, feta amb un tremolor a la veu, el confessor, un home vell, magre, sever i paternal, em digué que no s’explicava que pogués tenir la cara de persona distingida essent jo un home al qual Déu devia odiar amb una terrible violència.

Els miralls, els lavabos i les penoses rutines tenen un paper molt destacat en tota l'obra i és que ens ells es va reflectint tot el dolor, els va retornant la imatge cada cop més deteriorada, la evidència que la vida se'ls escapa irremeiablement:

I jo ara estic davant el mirall del lavabo, davant l’aigua del lavabo i tirant-me aquesta aigua, amb les dues mans juntes, damunt la cara 
(...)
Cada dia passo per aquesta aigua, per aquest mirall, m’assec a la cadira pintada de blanc per posar-me els pantalons, surto a la galeria (...) i els oliverars, les alzines, les clapes de verdor, les olivardes que surten, soles, al costat del pavelló, tot igual, tot cada dia igual, com un camí que ens porta a la mort. 

I el record de la guerra i la post guerra, les enveges, les revenges..., sense remei:

Un home és l’home. I la mort, de vegades, no és produïda per l’asfíxia ni per una inundació interna. La mort, de vegades, és produïda per un camp de llegum verd de l’assassí, per una camisa blanca, per una dentadura nova. A l’home que treu la sang a la claror, no li interessa el pecat de la sang, sinó l’ordi espigat i la flor de la patata. El fill de l’home peca com qui tira nitrat en un camp, com qui fa una paret seca. El fill de l’home peca com si fes hores extraordinàries... 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada