divendres, 9 de maig de 2014

CARRER ROBADORS


Abans que res, confessar que qualsevol publicació que faci referència al meu antic barri de Barcelona sempre desperta la meva atenció i aquest cop s'afegia el fet que narrava la peripècia d'un jove immigrant.

Si bé en un principi és una història interessant, ben travada, a mesura que avanço en la lectura m'adono que no es desenvolupa ben bé, tal com m'havia pensat i que l'aventura del jove protagonista es va esdevenint una mica massa novel·lesca.

El protagonista ha nascut a Tànger en una època convulsa i la seva descripció del seu lloc d'origen, és força desoladora: 

Tànger era un fosc carreró sense sortida, un corredor estroncat pel mar; l’estret de Gibraltar una esquerda, un abisme que barrava el pas als nostres somnis; el Nord era un miratge. Em vaig veure perdut una vegada més, i l’única terra ferma que tenia sota els peus i darrera meu era d’una banda la immensa Àfrica fins al Cap i, vers l’est, tots aquests països en flames, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Palestina, Síria. 

Fa uns anys vaig viatjar al Marroc, amb una sortida organitzada pel Museu de la Ciència que van donar en anomenar "L'aventura de la Ciència", va ser abans de l'època en què se situa la història, i si bé en les visites a llocs més rurals em va emocionar la senzillesa i generositat amb què ens van acollir, als nuclis més urbans s'hi podia advertir una forta crispació entre algun sector de la població que vagava pels carrers i les places sense cap possibilitat de treballar i observant els viatgers amb una certa rancúnia.
En aquell moment sé que vaig pensar que tota aquella gent tenia poc a perdre i que podien veure com una sortida a la seva misèria la fugida cap a España, fins i tot sense cap certesa de treball:

Estava cansat. Ni revolució, ni llibres, ni futur. 
(...)
La vida és una màquina d’arrencar l’ésser: ens despulla, des de la infantesa, i ens torna a repoblar en submergir-nos en un bany de contactes, veus, missatges que ens modifiquen fins a l’infinit, som en el moviment; una imatge instantània només ofereix un retrat buit, noms, un nom únic i això no obstant múltiple que es projecta en nosaltres i que ens fabrica, tant si em diuen marroquí, moro, àrab, immigrant o pel meu nom. 
(...)
Què collons faria, a Espanya? 

I tot i els seus dubtes, el protagonista arriba a Barcelona, just en el moment en què el moviment dels indignats havien estat foragitats de la Plaça Catalunya:

Barcelona era diferent  [al Marroc], era la democràcia, però intuïes que tot plegat estava a punt de trontollar, que no calia gaire cosa perquè el país sencer caigués també en la violència i l’odi... 


I troba asil en un pis brut, amb rosegadors que campen per l'escala i tota mena d'insectes a l'interior, mentre pel carrer fan negoci les prostitutes. Al carrer Robadors:

Una quarta part de Catalunya estava a l’atur, els diaris anaven plens d’històries esgarrifoses de la crisi, de famílies expulsades dels pisos que ja no podien pagar i que els bancs subhastaven mentre continuaven reclamant el deute, de suïcidis, de sacrificis, de descoratjament: se sentia com augmentava la pressió, com augmentava la violència, fins i tot al carrer Robadors, entre els més pobres dels pobres, fins i tot a Gràcia entre els burgesos, es notava la ciutat disposada a tot, tant a la resignació com a la insurrecció. 

I a partir d'aquí la història comença a decaure, però em quedo amb l'experiència d'un jove que cerca un futur millor, una feina, una vida en llibertat, i per això s'arrisca a creuar les fronteres ni que sigui amb il·legalitat. Ell no és dels que s'embarquen en cap pastera, ni tampoc es veu arrossegat a malviure en cap plaça sens sostre. De manera un tant sorprenent, troba una feina i un lloc on allotjar-se, però no he pogut deixar de pensar en aquells joves que un dia vaig veure vagarejant pels carrers del Marroc, sense feina, ni futur, ni esperança. Qui sap on deuen estar a hores d'ara!!!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada