En Joan Margarit abandona la poesia per centrar-se en els seus records. Com he dit en algun poema, em malfio del record, com em malfio del sexe, però tots dos em lliguen a la vida. En una magnífica prosa poètica, i manllevant el títol d'una de les seves poesies "Per tenir casa cal guanyar la guerra", escriu aquestes memòries:
Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya; a la una
de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil.
La mare era una dona baixeta. La mare era baixeta, sí, però
ben proporcionada. (...) per a ella la religió estava al servei de la moral i
no a l’inrevés.
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida
Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:
Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.
Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:
Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.
I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida
Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:
Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.
Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:
Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.
I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:
Ell i l’àvia (de la banda del pare) duien una mateixa
ferida: la infància. (...) L’àvia va fer de minyona fins que es va casar. L’avi
als catorze anys ja era mosso de peu. (...) la pobresa sempre els va seguir de
prop.
La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.
La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.
Fins l’any 1954 la feina de la mare seria una aportació
fonamental en l’economia familiar. (...) Cinquanta nens i nenes són molts per a
una sola mestra, i la feina era dura.
És molt evident que com en Joan Margarit afirma:
Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida.
I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:
El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.
I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.
És molt evident que com en Joan Margarit afirma:
Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida.
I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:
El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.
I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.
No puc afegir res més; ell ho diu tot:
Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats
Perquè...
Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.
Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats
Perquè...
Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada