Més Haruki Murakami

KAFKA A LA PLATJA – Haruki Murakami

Un cop més en Murakami m'ha sorprès i m'ha fascinat amb el seu particular mon oníric, poblat d'éssers aparentment banals i comuns, però sempre misteriosos i extraordinaris. Tal com fa dir a un dels personatges:

De fet, tots els mons grotescs no són més que la foscor que tenim dins el cor

I també, com a Tòquio Blues, el títol del llibre està lligat a una, (aquest cop suposada), estrambòtica composició musical que al seu torn, està inspirada en una pintura reflex d'un apassionat i dissortat amor de joventut de la senyora Saeki::

Kafka a la platja

Tu ets al límit del món

i jo en un cràter extingit.

Dretes darrere la porta

hi ha paraules que han perdut les lletres.

La lluna fa brillar un llangardaix adormit,

del cel cauen peixos petits.

A l’altra banda de la finestra

hi ha uns quants soldats decidits.

Assegut en una cadira a la platja

en Kafka pensa en el pèndol que fa moure el món.

Quan tanques el cor,

l’ombra de la immòbil Esfinx

es converteix en un ganivet

que travessa els teus somnis.

La noia que s’ofega busca

amb els dits la pedra d’entrada.

Aixecant la vora del seu vestit blau,

mira en Kafka a la platja.

En aquesta ocasió són dos els dos protagonistes principals: en Kafka Tamura, un noi de quinze anys, que marcat per una cruel profecia, fuig de casa i troba refugi en una biblioteca d'un petit poblet, i en Nakata, un home ja madur, i una mica "totxo" com es defineix ell mateix, que fa anys va patir un estrany accident, que té la rara habilitat de parlar amb els gats i que tindrà un especial protagonisme en la vida de'n Tamura: Dos protagonistes, dos personatges que tenen quelcom en comú, i que tot sembla indicar que estan destinats a trobar-se. 

O no.

La resta de personatges els definiria com a comparses necessaris pel desenvolupament de la història. En relaciono algun, gairebé per ordre d'aparició al relat:

* El noi que es diu Corb una mena d'amic invisible de'n Kafka, una veu interior que el guia i l'aconsella.

* La Sakura: La primera amiga de'n Kafka que li ofereix el seu suport i ajuda en algun dels seus moments  més crítics. Si la profecia és certa, potser és la seva germana?

* L'Oshima: El peculiar bibliotecari, sensible, culte, educat, amb una ànima molt femenina que d'alguna manera l'inicia en un nou mon misteriós.

* La senyora Saeki. Ella és la enigmàtica directora de la biblioteca on es refugia en Kafka i tindrà un paper molt especial en la historia, ajudarà a desvetllar les primeres experiències sexuals del jove. Segons la profecia, serà la mare?
   A diferència de la resta de mortals, tant ella com en Nakata només tenen la meitat de la seva ombra.

* En Hosino el camioner que ajuda en Nakata i que experimentarà una evolució que d'una manera una mica sorprenent ampliarà els seus horitzons intel·lectuals.

Tal com he dit, la vida de'n Tamura està marcada a causa de la "Profecia":

Fa uns quants anys el meu pare em va fer una profecia (...) No ho he explicat mai a ningú. Em pensava que ningú m’entendria. (...) –De fet sembla més una maledicció que una profecia. M’ho va dir unes quantes vegades, com si em volgués cisellar les paraules al cervell. (...) –Un dia mataràs el teu pare amb les teves mans i t’entendràs amb la teva mare. (...) Però això no és tot. Encara hi ha una altra cosa. Tinc una germana que és sis anys més gran que jo, i el meu pare em va dir que també m’entendria amb ella. (...) –Em va dir que, per molt que intentés escapar-me’n, no me’n sortiria. Que aquesta profecia la duia gravada als meus gens, com una bomba de rellotgeria, i que res no la canviaria.

Les biblioteques com a concepte tenen una paper rellevant en les reflexions i el desenvolupament dels personatges. Són quelcom més que espais on anar a llegir, a consultar, són refugis gairebé espirituals:

Des de petit he passat moltes hores a les biblioteques. Els llocs on poden anar els nens que no volen tornar a casa són limitats. No poden anar ni a les cafeteries ni al cinema. Només queden les biblioteques. No fan pagar i, encara que hi vagis sol, ningú et diu res. Seus en una cadira i llegeixes els llibres que vols. 

(...)

Una biblioteca buida de bon matí té alguna cosa que em commou. Totes les idees i totes les paraules hi reposen serenament. 
(...)
Tots anem perdent coses importants. Oportunitats, possibilitats, sentiments que ja no tornaran... Forma part de la vida. (...) I per saber on és la nostra ànima, hem d’anar fent fitxes. De tant en tant n’hem de treure la pols, airejar-la i canviar-ne les flors. Dit d’una altra manera, cadascú ha de viure dins la seva pròpia biblioteca. 

El temps, els somnis, la realitat... On es troben els límits? 

Penso en l’eix del temps. Potser en algun lloc que no conec hi ha alguna anomalia amb el temps. Potser per això somni i realitat es confonen, com quan l’aigua del riu es barreja amb la de la mar. 

Talment com a les tragèdies gregues, ningú no es pot escapar... no pot fugir del seu destí...

O sí.