Atxaga ha estat molt reconegut per la seva obra "ObabaKoak", o el que ve a ser al mateix "Els d'Obaba", un petit poblet inventat i la seva gent, que l'any 2005 va ser portada al cinema.
Doncs bé, en aquesta ocasió i segons algunes opinions, que no acabo de compartir, ens parla de la desaparició del món d'Obaba, una desaparició metafòrica, d'una localitat imaginària, però que abasta la història, possiblement amb molts matisos personals, d'uns anys de la vida d'un grup de joves a Obaba.
És un relat dur que tot i estar embellit per descripcions de magnífics paisatges, narra la realitat d'un conflicte del que se n'ha parlat molt, però des del punt de vista d'uns joves militants; el seu enardiment, els seus dubtes, les seves pors... embolcallat per l'amor i l'amistat que perdura malgrat els anys i les circumstàncies. L'autor, per boca de David, d'alguna manera ens indica que els fets que s'hi relaten tenen quelcom de real:
“Que la realitat és trista, i que els llibres, fins i tot els més durs, l’embelleixen”
Un molt jove David, descobreix que el seu pare, l'acordionista que anima totes les festes de la seva petita localitat, que l'insisteix a que el succeeixi, un home aparentment apreciat i respectat, té un passat fosc: Durant la guerra va col·laborat amb els feixistes i d'alguna manera ha estat responsable de la mort d'algun dels seus veïns. Aquesta sospita, com ell mateix confessa, l'aclapararà i el marcarà la resta de la seva vida.
Em poso malalt només de pensar que puc ser el fill d’un home que té les mans brutes de sang.
(...)
Si aquell dia li hagués explicat la veritat a mossèn Hipólito –“m’han arribat notícies d’unes coses molt greus que van succeir durant la guerra, i tinc una sospita. Em pregunto cada nit si no sóc fill d’un assassí”-, si m’hagués confessat amb aquell home prudent, potser el meu esperit hauria trobat la manera de curar-se. Mossèn Hipólito –un home de Loyola- seria una persona pràctica, a més de prudent, i hauria trobat de seguida l’argument capaç de calmar un xicot de quinze anys –“d’homes com el teu pare, a la guerra, n’hi va haver deu mil, i de pitjors, deu mil més”-. Si les coses haguessin anat així, la sospita no se m’hauria quedat a dins, encastada com un cos estrany.(...)
En David manté una estimació reverencial vers la seva llegua "La vella llengua" com l'anomena la seva esposa, i en un intent romàntic que les seves filles, nascudes a Califòrnia, arribin a interessar-se per aprendre-la, escriu paraules en aquesta llengua que enterra en capsetes de llumins en un petit espai del seu jardí que anomena "el cementiri".
Ell recorda com de difícil li va resultar el primer cop que va intentar llegir un llibre en euskera, la seva llengua materna:
Biotz-begietan era per a mi un llibre de lectura difícil, i em veia obligat a desxifrar-ne les paraules –repeteixo; les de la meva llengua materna!- com si es tractés de les d’Ovidi o Marcial: amb paciència, amb obstinació, com qui frega amb aigua i vinagre les monedes que han estat molt de temps enterrades.
No arribem a saber si en David es penedeix de res, només que dubta i es qüestiona moltes coses
“Tots els cors s’estoven davant la persona que es penedeix, fins i tot els que són de pedra”, solia dir mossèn Hipólito, el rector d’Obaba. Jo no estava tan segur.
(...)
La vida, cal prendre-se-la molt seriosament. Ens sembla que tindrem mil oportunitats. Però no és veritat. Ens és permès agafar alguna carta de la taula, però no vint. Ni tan sols tres. Per això, quan comences a perdre cartes el millor és canviar de joc.
(...)
És un relat dur que tot i estar embellit per descripcions de magnífics paisatges, narra la realitat d'un conflicte del que se n'ha parlat molt, però des del punt de vista d'uns joves militants; el seu enardiment, els seus dubtes, les seves pors... embolcallat per l'amor i l'amistat que perdura malgrat els anys i les circumstàncies. L'autor, per boca de David, d'alguna manera ens indica que els fets que s'hi relaten tenen quelcom de real:
“Que la realitat és trista, i que els llibres, fins i tot els més durs, l’embelleixen”
Un molt jove David, descobreix que el seu pare, l'acordionista que anima totes les festes de la seva petita localitat, que l'insisteix a que el succeeixi, un home aparentment apreciat i respectat, té un passat fosc: Durant la guerra va col·laborat amb els feixistes i d'alguna manera ha estat responsable de la mort d'algun dels seus veïns. Aquesta sospita, com ell mateix confessa, l'aclapararà i el marcarà la resta de la seva vida.
Em poso malalt només de pensar que puc ser el fill d’un home que té les mans brutes de sang.
(...)
Si aquell dia li hagués explicat la veritat a mossèn Hipólito –“m’han arribat notícies d’unes coses molt greus que van succeir durant la guerra, i tinc una sospita. Em pregunto cada nit si no sóc fill d’un assassí”-, si m’hagués confessat amb aquell home prudent, potser el meu esperit hauria trobat la manera de curar-se. Mossèn Hipólito –un home de Loyola- seria una persona pràctica, a més de prudent, i hauria trobat de seguida l’argument capaç de calmar un xicot de quinze anys –“d’homes com el teu pare, a la guerra, n’hi va haver deu mil, i de pitjors, deu mil més”-. Si les coses haguessin anat així, la sospita no se m’hauria quedat a dins, encastada com un cos estrany.(...)
En David manté una estimació reverencial vers la seva llegua "La vella llengua" com l'anomena la seva esposa, i en un intent romàntic que les seves filles, nascudes a Califòrnia, arribin a interessar-se per aprendre-la, escriu paraules en aquesta llengua que enterra en capsetes de llumins en un petit espai del seu jardí que anomena "el cementiri".
Ell recorda com de difícil li va resultar el primer cop que va intentar llegir un llibre en euskera, la seva llengua materna:
Biotz-begietan era per a mi un llibre de lectura difícil, i em veia obligat a desxifrar-ne les paraules –repeteixo; les de la meva llengua materna!- com si es tractés de les d’Ovidi o Marcial: amb paciència, amb obstinació, com qui frega amb aigua i vinagre les monedes que han estat molt de temps enterrades.
“Tots els cors s’estoven davant la persona que es penedeix, fins i tot els que són de pedra”, solia dir mossèn Hipólito, el rector d’Obaba. Jo no estava tan segur.
(...)
La vida, cal prendre-se-la molt seriosament. Ens sembla que tindrem mil oportunitats. Però no és veritat. Ens és permès agafar alguna carta de la taula, però no vint. Ni tan sols tres. Per això, quan comences a perdre cartes el millor és canviar de joc.
(...)
Exposar-se a grans perills per la ideologia que un porta al cap i al cor pot ser admirable, encara que els escèptics, o els realistes, no hi vegin cap mena de mèrit, per allò que diuen que a les grans paraules les segueixen sempre les grans catàstrofes; però arriscar-se de la mateixa manera en contra del teu cap i del teu cor, això és absurd: el destí patètic d’un personatge de Carnestoltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada