divendres, 14 de novembre de 2014

Homenatge

Assumpta Montellà fa un relat acurat dels 115 sagnants dies que van patir els joves que donada la seva curta edat es va donar en anomenar "La Lleva del Biberó" i afegeix el relat commocionat d'un petit grup de supervivents.

115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil, la més sagnant i irracional de la nostra història contemporània i que va tocar moltes famílies catalanes d’una manera o una altra, tant els coetanis que encara viuen i recorden com van patir en pròpia pell aquell drama com les generacions posteriors

El meu pare, nascut el 1913, no formava part d'aquesta lleva, però mentre la meva mare a Barcelona donava a llum al meu germà sota un intens bombardeig, era enviat al front de l'Ebre, a primera línia de foc. 

Va tenir la fortuna de sortir-ne amb el cos il·lès si bé amb l'esperit molt contorbat, i ja se sap que les ferides de l'ànima poden ser molt més profundes i difícils de guarir, tant és així que mai no va poder dormir amb els llums apagats i més d'un cop s'havia despertat a mitja nit amarat de suor a causa dels malsons que sempre el van acompanyar.

Ell gairebé mai no en parlava de la guerra, però en reunions familiars d'aquelles un tant especials en què sovint s'acaba rememorant successos i persones desaparegudes, algun cop sorgia el tema i jo, tot i que era petita, parava l'orella. És així que vaig començar a sentir parlar de la Guerra Civil i de la batalla de l'Ebre. El pare recordava els dies que havia compartit amb aquells joves que, tal i com més endavant veureu, quan se sentien ferits o senzillament desemparats, sovint ploraven i cridaven les seves mares, també en parlava amb molt dolor de com en la retirada, havia vist caure molts d'ells sense poder ni tan sols aturar-se a auxiliar-los.

Jo desconec si tot plegat s'hauria pogut evitar, només recullo el testimoni del poc que sé i el molt que he tractat de conèixer, mentre tracto d'aportar el meu petit i insignificant granet de sorra com a homenatge als meus pares que ja no hi són, al meu oncle desaparegut i segurament abandonat en alguna cuneta, als meus avis que no vaig poder conèixer i que tant van patir i, com no, a tots aquells joves "biberons".

Només em resta afegir un petit recull dels testimonis d'alguns dels supervivents que l'Assumpta a tingut a bé incorporar al seu estudi i que coincideixen fil per randa amb els que vaig escoltar de boca del meu pare:

Encara no havien passat ni dos mesos de quan vaig marxar de casa per primera vegada i ja era una persona diferent. No hi ha res que et canviï tant la vida com veure la mort de ben a prop. 
(..)
El riu era la barrera natural i semblava que n’hi havia prou amb aquella frontera perquè el front estigués tranquil. A vegades hi havia ràfegues, i els soldats s’insultaven d’una riba a l’altra, però formava part de la “tranquil·litat habitual”, entre cometes... 
(...)
I a més del fusell em donaren dues bombes de mà. Mare meva, em vaig posar una bomba en una butxaca i l’altra a l’altre butxaca, amb espardenyes i adelante! Mira si en sabia poc que duia les bombes una a cada butxaca... i adelante! Sense cantimplora ni res i aquell fusell que no sabia ni com agafar-lo, posat en bandolera que em queia... 
(...)
Aquell riu s’havia convertit en una barrera i un problema, des del primer dia. Per defensar el pas del riu se’n va fer molta, de sang. Per això diuen que l’Ebre baixava vermell. 
(...)
Això de matar és una cosa molt difícil d’explicar, perquè si tu passes allí al front, setmanes, mesos, i hi ha combats cada dia, només penses a salvar-te tu, no a matar, sinó a salvar-te. 
(...)
La diferència entre nosaltres i ells és que nosaltres vam fer la batalla amb espardenyes i un fusell contra un tanc. 
(...)
Sovint, les línies enemigues estaven tan a prop, que ens parlàvem. Normalment la cosa començava malament, amb insults, però de mica en mica, derivaven a broma. 
(...)
Només tenia disset anys i em semblava que ja era un vell. Això passa perquè vius cada dia com si fos l’últim de la teva vida. 
(...)
Però al front normalment tot era lent, i l’única cosa important era què feia l’enemic i pensar. (...) Passava por, molta por, perquè no veia que allò pogués acabar bé. 
(...)
Los biberones, los más jóvenes, murieron muchos en la batalla del Ebro. Lo mejor de cada casa en edad de coger un fusil se fue al Ebro. Cuando veías a los heridos, eran niños grandes que de noche lloraban. 
(...)
I ara em reafirmo que el secret de la vida és saber arribar a vell. Però aquells nois no pensaven pas a arribar a vells; de fet, crec que no pensaven res, i a pit descobert entomant les bales per uns ideals... Allò era el millor de la República, sens dubte. 
(...)
Ara que ja sóc gran, molt gran, tot torna, i la guerra també. Darrerament tinc malsons i revisc els dies de la batalla de l’Ebre, amb les bales, els morts. Tot i que sempre podré dir que no vaig tirar cap tiro, mai! No tinc cap mort a la meva consciència. 
(...)
Me n’havia sortit... Estava sencer per fora, però per dins no tornaria a ser el mateix mai més. El record d’aquelles trinxeres, la por, la desesperació... m’acompanyaria durant molts anys en forma de malsons. 

Poble Vell de Corbera de l'Ebre



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada