Crims rurals

Fa uns anys, vaig tenir oportunitat de visitar el petit poble de Tor, Feia poc temps que havia ocorregut un crim del qual se'n va fer ressò a tots els mitjans de comunicació i a raó del qual TV3 hi va dedicar un reportatge al programa 30 minuts en el qual amb el títol "Tor, la muntanya maleïda" es feia referència al llibre "Tretze cases i tres morts" de Carles Porta.

En la breu visita vaig poder sentir gairebé de forma física l'ambient enrarit que s'hi respirava, les mirades inquisidores dels pocs habitants amb què em vaig creuar o que presentia darrere els vidres, els xiuxiueigs al meu pas que més que escoltar podia endevinar  i que em van fer marxar ràpidament.

Tot això ho porto a tomb del llibre de'n Pep Coll que transcorre al Pallars Jussà entre les localitats de Carreu, Pessonada i Herba-savina, al 1943, i que fa referència a la matança d’una família de masovers: Els pares i dues filles. L'autor va néixer a Pessonada al 1949 quan la història encara es comenta i els veïns hi conviuen amb els suposats autors, entre rumors i comentaris mai expressats en veu alta. 

No és d'estranyar que passats uns anys decidís investigar, i així neix aquest relat que encara que basat en fets reals, el mateix autor ens adverteix que ha fet una versió novel·lada, per raons fàcils d'entendre.

Dos taüts negres i dos de blancs, tots de la mateixa família, mai no s'havia vist una desgràcia com aquesta. Ni l’any de la grip, constaten els vells. 

Els motius? Enveja, cobdícia, ira...  A tot plegat s’hi afegeix la postguerra amb els representants del bàndol guanyador al poder i els altres, els “rojos” que en tot moment són mirats com a sospitosos tal com mossèn Joaquim, rector de Pessonada acostuma a fer esment en les seves reflexions. 

Els ous de maldat que els anys de la República comunistes i ateus havien posat a traïció dins de les ànimes virtuoses, havien començat a fer-ne de les seues. 

 A mesura que avancem en el coneixement del crim, es posen de manifest les diferents versions cada cop més embrutides i macabres per part dels veïns. Les culpes cap a qui cadascú hi té més manies: familiars, veïns, els comunistes, els gitanos, el jueus disfressats de gitanos!!!! Tot plegat sospites infundades que s'aclariran o no en el desenvolupament de la investigació, mentre les tafaneries i els detalls morbosos omplen les converses. Fins i tot els diaris de la regió també s'inventen una autèntica carnisseria.

El doctor Costa, el metge que havia fet l'autòpsia als cadàvers, havia sentenciat que ni guerrillers comunistes, ni fugitius de la guerra, ni altres hòsties que haguessin passat la frontera. Els assassins no volien robar, ni violar les dones, només liquidar-los a tots. 

I finalment, triomfarà la veritat? Es farà justícia? Malgrat que possiblement s'acabi coneixent la veritat amb més o menys certesa, en el cas de la justícia les coses no sempre són tant fàcils.

I en tot plegat no hi manca la reflexió vers la situació política, i no ja referida a l'època dels fets sinó a un temps molt més proper:

El nou règim de la transició política espanyola en cap moment dels seus deu, trenta o cinquanta anys de durada no es va plantejar mai la creació de cap tribunal de responsabilitats polítiques de la dictadura. En comptes d'escorcollar les vivendes a la recerca de togues negres, d'uniformes grisos, de camises del color que fos, amb restes de sang o vòmit de presoner torturat, el nou règim d’España es va empescar una bugaderia fantàstica que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de l'armari ni una sola peça de roba. Una manera de fer net eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món, no s'han estat de ponderar els savis. I admirada especialment a l’estranger, fins i tot per països amb tradició democràtica.