dilluns, 9 de febrer de 2015

LA NIT DE LES PAPALLONES





La història en sí no ha desvetllat massa el meu interès, altra cosa són els llocs pels quals transcorre el relat, tots ells coneguts i reconeguts i fins i tot algun d'ells vaig tenir ocasió de visitar-lo, com és el cas de  La Bodega Bohèmia (1940-1998) .

No és que hi anés sovint, però sí que algun cop, amb una colla havíem decidit passar alguna tarda de diumenge. Vist des d'ara pot semblar una crueltat perquè en realitat el que fèiem nosaltres i pràcticament la majoria del públic, era burlar-nos dels "artistes". Gent ja gran i molt decadent que més que cantar o actuar eren com una paròdia d'ésser humà. D'alguna manera eren equivalents a les prostitutes velles i demacrades que s'exhibien sense pudor pel "Barrio Chino".

Entrava a la Bodega Bohèmia per veure el cadavèric Gran Gilbert, estantís i sense veu, o la Maria, espantosament prima, vella i mal pintada, i el patètic Felipe, que somreia i movia els braços... El públic es burlava cruelment d’aquella gent derrotada i que malvivia de propines. Allò era un circ espantós.


També puc recordar El Molino, que va obrir les portes l'any 1898. Malgrat que era un lloc que m'atreia,  mai no vaig tenir ocasió d'assistir-hi. Era considerat poc apropiat per jovenetes i tot i que més tard, ja casada, havia insistit en visitar-lo mai no hi vaig anar. Després dels anys passats, ara la re obertura del local ja no em desperta cap interès.

Si els miraves amb deteniment [els espectadors del Molino] hi descobries il·lusions, desigs i vergonyes. (...) eren els vells temps, quan el local tenia encant, al final dels anys seixanta. 
(...)
Tradicionalment, El Molino era freqüentat per gent de l’espectacle i del món de la cultura, escriptors, artistes plàstics i cantants.

I El Jamboree, un local per mi d'un cert culte, on vaig començar a escoltar i apreciar el Jazz. Com que formava part dels locals amb una certa fama de "canalles" hi havia d'anar d'amagat de casa meva. Per sort, feien sessions els diumenges per la tarda.

La Bodega Apolo. A diferència de la Bodega Bohèmia, només coneixia l'Apolo perquè a més d'una part d'atraccions molt velles i tronades on es comentava que les parelles anaven a fer "manetes", disposava d'una pista de patinatge on per una d'aquelles afeccions que de manera insospitada ens apareixen en la primera adolescència, hi anava a patinar tots els diumenges per la tarda durant el que en aquell moment em van semblar una bona pila d'anys, però que potser només en van ser un parell.

I segueixo amb la relació de locals que hi apareixen:

  El bar Pastís
 El   Panam’s
 Barcelona de Noche 

L'argument fa referència a l'agitada vida d'una jove stripper que revoluciona tot el món de l'espectacle nocturn, però que  no pot evitar caure en els perills que hi comporta, i enlluernada i aclaparada per l'èxit i els afalacs té un final tràgic.

Per confegir el retrat de la protagonista, Carla, l'autor en va basar en  Christa Leem (Barcelona 1953-2004). L'obra vol ser un homenatge a la figura d'aquesta artista. 


L’antiga idea de bellesa ja no valia, tampoc no valien les jerarquies en què se sustentava l’espectacle tal com s’havia entès fins aleshores. 
(...)
La Carla tenia por del seu art, l’horroritzava descobrir què hi havia darrere la seva intuïció, i no gosava plantar cara al buit. 
(...)
Jo estava cansat de veure les desgràcies personals de la gent de l’espectacle, especialment dels travestís que eren obscurament usats en els darrers anys del franquisme. 


El Molino

Bodega Bohemia

Jamboree

Diu l'autor:

Més endavant em vaig adonar que l’èxit era certament funest, si més no una certa mena d’èxit, el que es basava en valors passatgers i fomentats als mitjans de comunicació com si fossin importants. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada