L'esquerda

Cabo de Palos
Març 2022

I el cel es va obrir per la meitat. (...) La nau ballava una dansa fantasmagòrica mentre encalçava el rumb cap als esculls. Ell ja no era capaç de dominar-la. 

Benvinguts al relat d'un vell pescador, d'una barca, del mar enfurismat... i una esquerda que creix i creix...

La mar era una mare enutjada que s’abraonava amb desesperació contra aquells que li havien pres els fills.

(...)

L’accés a la ciutat era custodiat per monstres marins que expulsaven aigua pels narius i enlluernaven l’explorador amb fantàstiques fosforescències, amb la intenció de dissuadir-lo de la seva aventura.

Ell ja s'havia jubilat, però la filla, (ai els fills), el necessita:

-Hem vingut a demanar-te que tornis a fer de pescador i que aquest cop li ensenyis l’ofici a en Mohammed.

Però en Vadó, que no vol negar-li res a la filla, arrossega un mal pressentiment:

Recordava el jersei vermell i la xarxa entortolligada a les cames, però no va voler acostar-s’hi ni ajudar. (...) Qui veu el rostre d’un negat no l’oblida mai, li havia dit sempre el seu pare, i ell no volia recordar el seu propi fill d’aquella manera.

(...)

L’endemà de l’accident, vuit anys enrere, en Vadó va desaparèixer i no el vana tornar a veure pel port mai més.

Hi accedeix. Hi surten a navegar. I, tot i que en Vadó aquest cop no ha tastat ni una gota d'alcohol, hi ensopeguen, altre cop, amb la mort:

Allà, damunt del mar encalmat, surava el cos sense vida d’un home que, mogut per la lleugera brisa marina, donava reiteradament copets a la barca.

(...)

En Mohammed no parava de repetir el coi de nom, Karim, Karim, des del moment en què van deixar caure el cos a coberta. 

... van deixar caure el cos a l’aigua. (...) Al cap d’una estona van engegar la barca per tornar a casa. 

(...)

Avui tornaven a pescar per primer cop des de “l’incident” i en Vadó feia les maniobres per desatracar l’embarcació del moll. (...) El Vadó li va explicar que farien dos volts, un d’anada i un de tornada.

El mort que han acordat tornar al mar, els durà complicacions. La policia ho investiga i en son sospitosos:

-Han de comparèixer a la comissaria  per tal de respondre a unes preguntes. 

(...)

Les dependències policials eren mig buides.

(...)

No havia traficat amb drogues, però tant l’home de la gel·laba com el policia sospitaven que potser sí, perquè coneixia en Karim i algú havia anat escampant que van llençar el seu cadàver per la borda.

(...)

No havia fet res; ell mai feia res i en canvi tot se li girava en contra.

(...)

Feia calor i hi havia molta gent. (...) Però acabava de descobrir que hi havia moltes formes de deliri.

I l'esquerda, es feia ampla i, com una premonició amenaçava de trencar la barca:

-L’esquerda ens està avisant! És un senyal, què no ho veus? Ets el nano més inútil i més negat que conec.

(...)

Ets un moro torracollons que només m’ha portat problemes des del primer dia que es va enfilar aquí!

I els records, foscos i dolorosos, tornen a ocupar el seu pensament, dia i nit. El fill, la beguda... l'escletxa:

Feia vuit anys que en Vadó es va tancar a casa amb el propòsit d’oblidar-ho tot, d’oblidar tothom. (...) Però després de la discussió amb en Mohammed, reclòs novament a dins del cau, va sentir la necessitat de posar en ordre els seus pensaments.

(...)

-I el nano era tan simpàtic, i tan guapo, també, que en poc temps ja s’havia ficat tothom a la butxaca: els pescadors, els mecànics, les nenes de la Confraria... En deu anys ja semblava el patró de tots plegats, el nostre...

(...)

Com treure un fill mort de l’aigua. (...) Era una barca antiga, coneguda i estimada per tots els mariners com una havanera. 

(...)

-El dia de l’accident en Vadó anava borratxo. Borratxo com no l’havia vist mai. No tenia esma per caminar, no se l’entenia quan parlava.

I finalment, la decisió:

L’única cosa que desitjava era que la barca aguantés una mica més, només una estona, el temps suficient per arribar a terme. El vaixell es movia ebri d’aigua i de vent.

(...)

Per fi es reuniria amb el seu fill; es retrobaria amb la sang. 

Va engegar la ràdio i va aclucar els ulls.

-Ja vinc, Salvador. 

Les gavines empaitaven la barca i xisclaven als pescadors, altives,

que aquell lloc tan bell i inhòspit no pertanyia als homes. 

El mar tenyit de blaus, grisos i negres, i, a vegades, també de vermells, 

era un cau revestit d’un humor infecte, com una gola.

Escòria som tots. 

 

 

L’esquerda

Elisabet Moreno Boada

220 pàgines