El setè àngel

Una mica en la línia de "L'impossible", aquest relat de David Cirici, ens posa en la pell dels refugiats que fugen dels seus països i el dur calvari que han d'afrontar fins i tot un cop arriben a terra i es veuen traslladats d'un lloc a altre, sovint de manera un tant arbitrària.

Els nens, els més desemparats i vulnerables. Quan per diferents raons es queden sense cap adult que se'n faci càrrec corren el risc de caure en mans de traficants i abusadors que o bé tracten d'utilitzar-los en benefici propi (per facilitar-se els tràmits davant les administracions), o els venen a qualsevol xarxa de pedòfils, traficants d'òrgans, o com a esclaus:

Hi havia màfies que segrestaven els nens i ja no apareixien mai més. 

(...)

Ens diuen que, possiblement, passin de 10.000 els menors que, si bé van ser registrats a l’entrar a Europa, han desaparegut de tot control i no se sap on són. (...) són molts els que sobreviuen en condicions de marginació, integrant grups de delinqüència juvenil o prostituint-se.

Tot això ens presenta l'autor i per fer-ho es val d'un accident fortuït que ocorre quan L'Ernest, un publicista d'èxit divorciat,  navega amb el seu veler entre les illes de Patmos i d’Icària en companyia del seu fill Marc, la seva nova parella i el fill petit d'aquesta. 

En Marc, de set anys, cau al mar enmig d'un temporal i és gairebé miraculosament rescatat per una balsa carregada de refugiats que van a la deriva, i així comença la seva particular  i arriscada aventura:

Tot era gent, i polseguera, i una claror intensa que picava als ulls, i la sensació que les coses passaven i no hi havia res a fer, com si des que havia caigut al mar se l’hagués emportat un corrent tossut que l’arrossegava sense remei. 

(...)

Centenars d’històries confuses, de drames. Nens colpits pel que havien viscut. Gent alterada, embogida pels mesos de terror. Pels bombardeigs, els franctiradors, els segrestadors, els coneguts que de sobte et denunciaven

L’Ernest, el pare, se sentirà responsable, i després d'una recerca totalment infructuosa, acaba acceptant que el seu fill s'ha ofegat i comença la difícil recerca del seu cadàver, mentre que les seves vides es van creuant sense que cap dels dos hi tingui coneixement. (D'aquí la semblança amb L'impossible):

Ho sentia, merda, ho sentia. Però reconèixer que hi havia gent que estava pitjor, i que a més de perdre un fill havien perdut casa, feina i país, tampoc no el consolava. Si aquella gent patia com ell, el mon era una merda. 

(...)

Ara mateix acceptaria morir-se, ara mateix acceptaria l’anunci d’una mort dolorosa si amb això retornava la vida al seu fill. (...) Ara, tot era com un vidre trencat, escampat pertot arreu. 

La periodista Maria Figueiredo, tot i que: No havia sabut aprofitar les entrevistes. No podia escriure res sensat amb aquell neguit. Tenia una impaciència malaltissa. gairebé sense pretendre-ho, tindrà un paper molt rellevant en tota aquesta història:

El “Diario de Noticias” havia enviat la Maria Figueiredo a cobrir les arribades dels refugiats a les platges de l’illa de Samos. 

(...)

Però no es tractava de fer pena. Es tractava de remoure consciències i d’assenyalar culpables. 

La història de'n Marc i l'Ernest tindrà un final que no desvetllaré, la dels refugiats, dissortadament encara segueix vigent i sense resoldre's:

Heu de pensar que nosaltres (els refugiats) fem aquest viatge desesperats. Venim de la guerra. Venim d’una cosa que no es pot explicar. Venim de patir tortures. Venim de veure com ens maten els germans o els fills.