La noia del ball

Fa temps vaig comentar una publicació de Jordi Coca en què ens parlava les seves vivències en el que vaig nomenar "Un pare dictador" i que no és altre que "Sota la pols".

En el llibre que ara comento, el mateix autor en un diàleg figurat amb la seva mare, rememora, com una mena de continuació, les relacions i els records de la seva infantesa i un cop més m'ha dut records de la meva pròpia infantesa i de la difícil relació dels meus progenitors.

Pràcticament així comença el seu relat la protagonista, nascuda en una petita illa de Menorca que ha hagut d'abandonar i traslladar-se a Barcelona, a raó de la mort de la mare, en el qual tracta d'explicar-li al seu fill, que n'esdevé el narrador, la seva vida:

Deuria tenir disset anys i sempre anava cansada, bruta de la borra dels telers, amb la pols de les màquines que m’havia de treure dels cabells. Però tinc una mirada alegre tot i el cansament de treballar tantes hores, tantes hores teixint sense parar, marejada per l’enrenou eixordador que a estones em percudia el cap: zas bum, zas bum... 

Es tracta d'una vida senzilla i plena de dificultats, com la de tantes dones i homes a l'època de la guerra i la dura postguerra, amb l'afegitó d'un marit tirà i dominador:

Durant més de quaranta anys he viscut amb la sensació que ell em manava, que em feia anar a on volia i que jo no podia triar ni decidir res. 

(...)

Va ser com una possessió, com un domini complet i obscur que per realitzar-se plenament necessitava paciència.

A ella li agrada el ball, d'aquí el títol, se sent alliberada quan es deixa endur per la música, com si d'alguna manera els peus adquirissin vida pròpia, les cabòries s'esfumen mentre es mou de manera compassada o esvalotada seguint amb traça qualsevol ritme.

La meva mare també era bona balladora, sempre que podia, que només era quan no hi havia el pare, estava amb la música de la ràdio engegada i ballant fins i tot amb l'escombra. Era feliç quan ballava:

A mi la música sempre m’ha fet sentir que volava. Ballar era una mica com no tocar de peus a terra, era fer-se lleugera, etèria, i t’evadies dels problemes reals. La música entrava com un aire fresc, et sostenia en un núvol de sons, et despertava els sentiments i t’inundava d’emocions.

A ell sembla molestar-li.

El meu pare també tenia les seves idees pròpies al respecte i li ho tenia pràcticament prohibit:

“Per gust únicament ballen les putes”, em deia el teu pare.

I com a rerefons de tot això, els darrers dies de la república, la guerra, l'anarquisme idealista i el més violent, la postguerra, la dictadura, la repressió, i un cop més la violència...

D’una banda era com si no passés res i de l’altra cada dia hi havia notícies que ens feien témer el pitjor. (...) A la fàbrica uns deien que tot era culpa dels anarquistes, però els altres afirmaven que els militars volien que tornés el rei, que allò de la república no funcionava...

(...)

A Barcelona tot ho dominaven els anarquistes i hi havia tants rumors que ja ni sabies què era veritat o què no ho era. I de vegades tu veies coses... 

(...)

I també hi havia els desapareguts, aquells dels que no se sabia res, els que havien estat engolits per les primeres setmanes de guerra sense deixar ni rastre. 

(...)

El món sencer era un hospital trist, una sala llarga per un extrem de la qual s’enduien els cadàvers de totes les edats que després eren colgats precipitadament... 

Té paraules molt contundents respecte la postguerra, com les que jo podia escoltar algun cop una mica a esquitllen-tes a casa meva:

De mica en mica vaig notar que en aquella nova etapa (postguerra) també hi havia por i que tothom callava. 

(...)

Allò era pitjor que la guerra. Agafaven qui fos, els apallissaven i els feien tornar a casa baldats. D’altres es perdien a les comissaries o a les casernes dels militars i no se’n sabia res més. Les famílies anaven a preguntar i mai no obtenien resposta. 

(...)

Doncs això va ser exactament el mateix: havien guanyat la guerra, ens van demostrar que eren més forts que nosaltres, van prohibir parlar català, no ens volien deixar respirar tranquils, es tractava que tinguéssim por, que veiéssim fins a quin punt estàvem a les seves mans. 

D'aquesta manera es va viure, malviure o gairebé sobreviure, durant molts, massa, anys:

I vivíem així, fent coses petites però que bé s’havien d’organitzar. 
(...)
 I els rojos, segons es deia aleshores, érem tots els que no pensàvem com ells.