 |
| Grafit a Caldes |
La Guerra Civil és un tema que m'interessa i és així que sovint cerco ampliar en la mesura del possible el meu minso coneixement del tema, potser per la manca d'informacions més fiables, ja que en la meva infantesa només es parlava d'amagat i amb mitges paraules i vaig tenir la dissort que els pares morissin massa joves, em va quedar el neguit de saber-ne més i és així que m'he dedicat a llegir tota la bibliografia que m'ha semblat més fiable per tant d'anar omplint aquest buit. Algun cop també he ensopegat amb una visió molt distorsionada, però en definitiva penso que de tot s'aprèn i comparar postures és una bona manera.
En aquest cas la lectura triada ha estat Incerta Glòria de Joan Sales i he recopilat alguns petits fragments que per alguna raó han captat la meva atenció.
La tristesa d'un temps perdut i d'un present angoixant i encara més des del punt de vista d'una dona:
El passat... Per poc que et deixis dur a records i coses tristes,
comences a sentir angúnia. És tan estrany el passat, si una s’hi enfunda! Jo
era a tal punt, feia això o allò, com és possible? On va a parar el que hem
dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys? (...) Però cregui’m:
una dona amb passat és un cartutx gastat.
L'estat anestesiat durant la batalla i el record amarg i confús que l'acompanyarà la resta de la seva vida:
La guerra
té coses ben desagradables. Si un hi matés algú a qui té tírria! O potser més
val així; també moriríem tots un dia o altre encara que no hi hagués guerres;
el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi.
¿Podria explicar amb coherència què
vaig fer durant aquells quinze dies? No. La batalla no deixa record. Un
diu i fa coses com si les hi dictés un altre. Recordo vagament que em movia –i
res més.
(...)
Recordo unes tiges d’espígol que el
vent vinclava; de tant en tant una d’elles es partia pel mig com segada per una
falç invisible. Els reclutes ploraven; era la primera vegada que veien la cara
de la guerra.
(...)
En aquest cas el record l'he trobat en el meu pare; ell, que no va poder dormir mai a les fosques, tenia somnis recurrents del primer dia al front quan sentia cridar els ferits i davant el perill de no salvar ningú, el comandament els feia retrocedir deixant-los al camp.
Entre els pins queien granades de 75 i bombes de morter, però en
comparació de l’esplanada semblava un oasi de pau. Hi havia el problema dels
ferits. Els sentíem cridar; alguns tractaven de cridar i la veu es trencava en
un singlot com el cant d’un gall a qui degollen. (...) Els reclutes s’adonaven
de l’abandó en què queden els ferits; ni pensar recollir-los! En perdríem més
que no en recolliríem.
La mare, amb emoció, en parlava sovint "d'aquells temps" en què ella hi era quan Macià va proclamar la República Catalana, de la llibertat que es gaudia, dels balls, els teatres... fins que va arribar l'esclat de la guerra.
Era una època exaltant aquella primavera de 1931! N’hi haurà mai més
cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu tots nosaltres, els
estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al Palau de la Generalitat el 14
d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana;
quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel
conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per
saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans
aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell
coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a
tots ens unia havien fet aquell miracle; com espetegava al vent de la
primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa
fer-nos sentir tots fills de la mateixa família! Quina glòria la d’aquell 14
d’abril!
Però un temps després...
A penes reconeixia Barcelona el desembre de 1937. (...) Es
respirava un aire podrit sota el silenci, la calma, la tristesa, el fred.
A casa també es parlava dels anarquistes i no per deixar-los en bon lloc. Els referien a ells com "els pacos" perquè disparaven les seves armes des dels terrats de les cases amb la intenció de sembrar confusió. Hi havia un sentiment de rancúnia per que els feien responsables de desordres i d'escampar la por entre la població civil. Jo, és clar, no puc opinar al respecte, només fer-me ressò del què deien els pares i del que escriu en Joan Sales.
Algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme;
l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè
es perdés la guerra.
Pels que vulguin aprofundir en el coneixement de les ubicacions, fictícies, però basades en llocs reals, que apareixen en la novel·la, us deixo un enllaç que penso pot ser del vostre interès.
Estercuel
Estercuel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada