diumenge, 3 de setembre del 2017

Balanç fins a la matinada


Una d'aquelles històries que em recorden alguna pel·lícula de quan era nena i que començaven pel final. El cert és que no m'agradaven, perquè saber com acabarà la història abans no te l'expliquin li treu interès i emoció.

En Rogeli decideix passar revista a la seva vida remuntant-se a fets cada cop més llunyans en el temps. La història comença una nit del 1953 i es remunta fins el 1913, però no ens cal arribar tant lluny per descobrir que: En Rogeli era la indecisió personificada. I que la Rosa, la seva esposa: La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi. Sempre havia dut la iniciativa. D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa.

Se sent menystingut i abandonat, les seves opinions ningú no les pren en compte, però el cert és que ell tampoc no fa, i aviat sabrem que mai ha fet, res per reconduir aquesta situació:

Àdhuc quan hi ha els altres se sent sol. La vida s’ha anat organitzant així, a còpia excloure'l cada dia una mica més.
(...)
Les coses són com són, es repeteix. A la seva manera és un fatalista. 

Nascut el 1889, treballa com a contramestre, és a dir, el qui repara els telers, en una fàbrica. El 1949, als seixanta anys, demana la jubilació voluntària a causa d'una baixa mèdica.

Des que ha demanat el retir que no deixa de firmar papers incomprensibles. Suposa que per a alguna cosa o altra serviran.
(...)
Veu, de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una mica més les pròpies possibilitats.

A partir d'ara tindrà molt temps lliure que haurà de compartir amb la família, de forma especial amb la dona, que molt aviat li troba ocupacions domèstiques que a ell l'humilien:

Saps que et dic? Que podries fregar els plats avui. Nosaltres ens n’anirem al llit...Sí, això és. Aquest és l’origen... No va acudir-se-li que els plats podien fregar-se l’endemà, que no 
seria la primera vegada que es quedarien bruts. No va pensar que assentava un precedent. No va pensar en res. Va assentir amb el cap. D’allí ve tot, d’aquell moment de debilitat. 

Feia ja deu anys que una grip inoportuna, serví la Rosa per foragitar-lo de l'alcova de matrimoni amb el pretext del consell del metge en el sentit que li calia estar sol per tal de no contagiar la resta de la família. Aquest serà el principi, o millor, un dels principis, perquè...:

La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: què dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. 
(...)
En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. (...) No hi ha res a fer, la cosa és clara.

I mentre va retrocedint en el temps, ens assabentem que un dia es va sentir atret per una nova companya de feina, viuda i encara jove i bonica, que la Rosa hi intervindrà i el farà canviar de fàbrica, que un altre dissortat dia se li acudirà jugar-se tota la setmanada al set-i-mig i, com és d'esperar ho perdrà tot i amb això el seu dret a reservar-se una petita part del sou pels seus vicis, que serà la Rosa qui li racionarà el tabac i les trobades a la taverna amb els companys, que la sogra se li ficarà a casa i que ajudarà la seva dona a collar-lo una mica més encara...

De fet, en Rogeli és un poca-pena i mentre avancem en la seva història, hi ha moments que gairebé pensem que el que li ocorre encara és poc:

Sempre ha volgut avançar-se als esdeveniments inevitables. Mai no li ha servit de res. Els esdeveniments sempre l’han desbordat. 
(...)
La Rosa és de les que se sulfuren tot seguit i després no volen entrar en raó. 

Algunes de les situacions que descriu, amb una precisió mil·limètrica, m'han dut alguns records d'altres que havia escoltat de petita, com ara un enterrament on el difunt es vetlla a casa i l'endemà, els operaris, amb penes i treballs, han de baixar a pes de braços, la caixa per unes escales fosques i tortuoses i l'obertura del nínxol que haurà de contenir les despulles:


Davallen amb una lentitud greu i concentrada. Al seu darrere hi ha el fregadís de peus del seguici que s’atropella. 
(...)
El paleta, que ha sortit no saben d’on, perquè no l’havien remarcat, es posa a obrir-ne un (nínxol) a grans cops de maça. Els maons surten a buit i aquell soroll es propaga cementiri enllà, intermitent. És la remor més solemne que en Rogeli ha sentit fins ara, la més solemne que sentirà mentre visqui. 

Per aquest relat, Manuel de Pedrolo, va rebre el Premi Sant Jordi al 1962

També en parla: Fragments personals




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada