dilluns, 11 de març de 2013

Què fem per ser feliços? (1)


Bertrand Rusell planteja en el seu llibre "La conquista de la felicidad" (1930) diferents idees en torn a la felicitat i el per què podem sentir-nos o no feliços.
He tractat d'agrupar alguns conceptes que per diverses raons m'han fet reflexionar, en dos missatges en funció del què per mi representen.




L’inconscient, la por

La mayor parte de lo inconsciente está formada de lo que fueron en otro tiempo pensamientos conscientes emotivos hoy ocultos.
(...)
Cuando algún infortunio nos amenaza, pensamos seria y deliberadamente en lo peor que podía ocurrir. Después de haber afrontado esta posibilidad podemos encontrar razones suficientes para convencernos de que en definitiva no hubiera sido una catástrofe tan terrible. Las razones existen siempre, y, en último término, nada de lo que nos ocurra tiene importancia cósmica.
(...)
La preocupación es una forma del miedo, y todas las formas del miedo producen fatiga.
(...)
Ahora bien, el miedo, en sus manifestaciones más dañinaas, surge cuando hay algún peligro que no podemos afrontar. Hay momentos extraños en que se apoderan de nuestro cerebro pensamientos horribles que varían con las personas, pero casi siempre hay algúnn miedo oculto.
(...)
Pero todas las variantes del miedo se empeoran no afrontándolas. El esfuerzo de desviar el pensamiento es un tributo al horrible espectro cuya mirada queremos evitar; el mejor procedimiento para combatir el miedo es pensar en él tranquila y razonablemente, pero con gran concentración hasta familiarizarnos con él.


És inevitable sentir-nos preocupats per diferents raons al llarg de la nostra vida, però no podem deixar-nos endur pel pessimisme i molt menys creure'ns que qualsevol cosa que ens passa té una gran transcendència. Preocupar-nos constantment resulta del tot nociu per la nostra salut física i psíquica ja que sense adonar-nos anem interioritzant pors sovint irracionals per coses que si ens aturem un moment a analitzar-les resulten del tot banals.
Tenir por constantment és una sensació que ens incapacita per viure plenament, és viure en constant estat d'angoixa que, sense adonar-nos fan que les persones que ens són properes rebin missatges negatius i angoixants.
Encara que pugui generar estranyesa, es pot arribar a tenir por de tenir por i és aleshores que la ment i el cos reaccionen tractant de combatre aquesta sensació, amb la qual cosa només s'aconsegueix que la por s'aguditzi perquè es pot arribar a pensar que no en serem capaços de vèncer-la, ja que en l'agitació que això provoca es creu que el perill és inabastable i que de manera inexorable acabarà succeint allò que tant temem. És per això que el que cal aprendre és a enfrontar-nos a les nostres pors irracionals, no combatre-les, assumir-les i anar recuperant la tranquil·litat. És un procés que necessàriament requereix una certa fortalesa i constància, però del tot necessari si ens volem deslliurar de les pors.



El fals altruisme.

Nuestros motivos para hacer el bien pocas veces son tan puros como suponemos. El afán de poder es insidioso, tiene muchos disfraces y suele ser con frecuencia un placer propio lo que obtenemos, al hacer lo que se nos figura el bien de los demás.
(...)
Cuatro máximas generaciones que serán un preventivo adecuado contra la manía persecutoria.

1.       ten en cuenta que tus razones no son siempre tan altruistas como te parecen.
2.       no sobreestimes tus propios méritos.
3.       no creas que los demás van a interesarse por tu persona tanto como tú mismo.
4.       no supongas que hay mucha gente que se preocupa de ti lo bastante para tener especial interés en perseguirte.
(...)
Lo que contribuye a la felicidad es observar a la gente y encontrar placer en sus rasgos individuales, procurar ayudar en sus intereses a las personas con quien nos ponemos en contacto, sin el deseo de influir en ellas ni de asegurarnos su entusiasta admiración.
(...)
El mejor afecto es equivalente a la sensación de quien navega con seguridad en su navío, y el afecto de menor categoría es el equivalente al náufrago que nada hacia la costa. El mejor de los afectos sólo es posible cuando el hombre se siente seguro o por lo menos indiferente a los peligros que le cercan; el otro es producido por la sensación de inseguridad.
(...)
Los obstáculos psicológicos y sociales para el brote del afecto recíproco son un grave mal que ha atormentado y atormenta al mundo todavía.


Penso que tothom coneix o ha conegut persones amb aquest perfil de "salvadores" i que, a més, fan manifestació més o menys pública de la bondat dels seus actes. Tinc un record un tant llunyà, per sort, d'aquelles senyores burgeses que es dedicàven a fer obres de caritat o postulaven, això sí, totes ben mudades, el dia de la Creu Roja i als que no disposàvem de gairebé res semblaven mirar-nos amb no massa bona cara.
De la mateixa manera repartien llet en pols i formatge als necessitats, però ho acompanyaven amb un posat condescendent quan no amb consells, no acostumaven a mostrar cap tipus d'afecte ni empatia. Per cert, val a dir que tant la llet com el formatge els hi facilitaven la flota americana que es passejava amb posat de conqueridors per alguns carrers de la Barcelona de post guerra, però això és una altra història que algun dia potser em decideixi a explicar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada