L'engany de la memòria

Un relat que ens confirma, un cop més que la memòria no sempre és fidel als fets que s'hi conserven, és més cadascú de nosaltres acostumem a fer-ne un ús interessat.

En general, Pere Rovira ens presenta diferents històries d'amors "bojos", tot i que la principal, la que porta el fil conductor, és una història viscuda o recordada de dues maneres força distintes. Val a dir que ha estat una lectura distreta, però amb un final inversemblant que al meu entendre ho esgarria tot.

Els protagonistes són l'Esteve i la Clara o el que és el mateix en Salvador i la Rosa, ja que els coneixem a partir d'una novel·la inconclosa d'un autor, en Salvador, que suposadament ha perdut la inspiració i pretén que el final l'escrigui una dona misteriosa, elegant i voluptuosa, la Rosa, que, ves per on, és la protagonista del primer amor apassionat del novel·lista i per descomptat del llibre que aquest ha escrit.

En Salvador vol recuperar la relació amb la Rosa, desitja tornar-la a veure i es deleix per poder parlar-hi. Ell es reconeix com un home ja madur que ha perdut gran part del seu atractiu, però i ella?:

Però la Rosa Soler no era vella, ni tampoc no semblava que tingués cinquanta-dos anys, ni quaranta

Quan van començar la seva relació, un tant accidentada, ella, tenia disset anys, estava promesa amb un noi força més gran que ella, el qual tindrà un final tràgic en ser abandonat per ella. La Clara (o Rosa)  era filla d'una família acomodada i ell era un company d'institut amb divuit, de família humil, i molt tradicional.

Serà la Rosa que en un primer moment més arriscarà en la relació, però tots dos van viure la foguerada d'una relació quasi impossible, fugen plegats i viuen uns dies d'aventura apassionada a Barcelona no exempta d'alguns perills.

Parla i recorda l’Esteve:

L’esperava somiant. (...) No ens separàvem, no ens fèiem grans, no treballàvem, no ens moriríem. 
(...)

Si ens feien por les nostres vides era potser perquè sentíem que ja no tornarien a ser mai més tan nostres. Vivíem i ens estimàvem amenaçats. Deu ser així com s’ha de viure la joventut

Parla i recorda la Clara:
Després de la guerra, la mare va començar a fer teatre. Hauria pogut tenir un càrrec a la secció femenina de la Falange, perquè era amiga de la germana del fundador. 
(...)

El pare sol dir, i em penso que s’ho creu, que ser ric és una vulgaritat, perquè els rics han de tenir diners. “En canvi, els senyors només hem de gastar-nos-els”. 

(...)

El pare sempre m’ha dit que a la gent rica se l’ha de tractar amb una insolència amable.
(...)

Fa segles que els savis i els poetes afirmen que l’amor és una malaltia, un desgavell de l’enteniment. 

A grans trets aquest és l'argument principal, mentre que a mesura que avancem en el relat, coneixem altres amors apassionats, contrariats i difícils, relacions de submissió, homosexualitat... No us explicaré el final, però sí que recullo i faig meves unes paraules del fictici editor:

Els llibres tenen dos tipus de lectors: la majoria llegeix el que hi ha en les pàgines, i una minoria, de vegades una o dues persones, llegeix el que les pàgines no diuen, compara el llibre amb fets reals, es pregunta per les intencions de l’autor, i per les implicacions pròpies en tot el mecanisme. 

Ara, que cadascú es demani quin tipus de lector és.