UN VIATGE

Una història realment curiosa, la que ens relata Gonçalo M. Tavares d'aquest jove Bloom que comença un llarg viatge possiblement iniciàtic, però també de fugida des de la seva Lisboa natal fins a l'Índia.

Narrada amb l'esquema d'un poema elegíac, però escrit en una prosa poètica:

Parlarem d’en Bloom  i del seu viatge a l’Índia. Un home que va sortir de Lisboa. 

Parlarem d’un home, en Bloom, i del seu viatge a començaments del segle XXI. 

Parlarem d’en Bloom i del seu viatge de Lisboa a l’Índia. 

Parlarem d’un viatge a l’Índia i del seu heroi, en Bloom.

Alerta, doncs, Bloom, amb les teves ganes. (Però preocupa’t també, en aquest viatge, de la manera com fas les coses) 
Parlarem en aquesta epopeia només d’un home: en Bloom.
Però en Bloom farà coses, no només paraules.

En Bloom no ha tingut una vida fàcil a Lisboa: Ha patit la traïció, ha patit la mort per un assassinat imbuït i propiciat pel seu propi pare, de la seva estimada, ha patit les conseqüències morals de la seva pròpia violència, ha patit el rossec de la venjança, ha patit la persecució de la justícia a causa del seu ignominiós crim:

Perquè en Bloom volia oblidar una primera tragèdia que el món li havia posat a sobre: el propi pare havia fet assassinar la dona que ell estimava; i volia també oblidar una segona tragèdia que ell mateix, en Bloom, havia posat al món i que només ara revelava: en Bloom havia mort el propi pare. Per això la urgència a sortir del lloc on el món havia existit massa. Per això: viatjar. I una mica per això: l’Índia.

Difícilment es poden narrar la multiplicitat d'aventures i desventures que acompanyen el nostre protagonista al llarg del seu viatge que sortint de Lisboa, passarà per Londres, París, Alemanya, Viena, Praga...: Patirà, sofrirà, viurà, i sobretot, aprendrà molt, però aprendre no és només gaudir de coneixements plaents, és també obrir els ulls a les moltes misèries humanes. En això consisteix el coneixement:

Volent fugir dels sofriments, del passat, i pensant-se trobar a l’Índia la creença i els homes lluminosos que a l’Europa de la ciència no havia trobat, vet aquí que arriba a això: és dimarts en un continent gegant, i en Bloom és en una cova fosca i estreta, arraulit com un llop que té por.
(...)
Cap país no té una part sagrada. I la geografia és èticament neutra: viatges llargs per veure igual amb els mateixos ulls. Només tornar-se cec és un viatge, tota la resta és un passeig al voltant del pati. 

I deixem en Bloom al final del seus llarg viatge, fatigat, potser fins i tot una mica confós, però segur que una mica més savi:

En Bloom havia estat coherent. No s’havia afanyat gaire a arribar a l’Índia. (...) El 2003 podria haver trigat menys d’un dia a arribar a l’Índia, i va trigar mesos. 
(...)

Viatjar no fa bé només als homes, també és bo per als mateixos itineraris tenir homes que els recorrin. Un camí és com una casa: cal obrir la finestra, de tant en tant, perquè l’aire hi circuli 

(...)

D’altra banda, com ja sap prou bé en Jean M, d’homes obscens n’hi ha a cadascuna de les ciutats i a tots els climes.