dissabte, 12 de març de 2016

Franquisme, encara.

Lluc Salellas i Vilar, comença aquest estudi amb una frase contundent que, val a dir, comparteixo totalment:

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant de des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la

Els qui vàrem viure l'etapa de post guerra i la suposada transició servem encara el record primer de la il·lusió que vàrem posar en el que creiem sincerament era un canvi, i a més sense violència: Tot semblava perfecte, però més tard va venir el desencant, la ràbia i la profunda depressió en veure que massa coses seguien igual i que la pretesa transició no havia estat el que ens van voler "vendre".

També és ben sabut per informacions posteriors, que aquelles converses que ens van voler fer creure idíl·liques, havien estat vigilades de molt a prop per persones rellevants i molt afins a l'antic règim encara. Fins i tot, algú més agosarat ha arribat a definir-ho amb la imatge gràfica que a l'estança del costat on es negociava estaven els censors amb els sabres i les pistoles sobre la taula i eren ells i no els polítics els qui posaven les condicions i acceptaven o reprovaven l'estat de les negociacions i les condicions del pretès canvi polític.

És molt evident que ens van enganyar, que mentre als carrers demanàvem l'amnistia i llibertat pels presos polítics, confegien una llei en què l'amnistia se la auto adjudicaven els mateixos botxins.

Deixo aquestes reflexions amb un petit recull de frases que m'han semblat més rellevants:

El record de la Transició espanyola s’ha convertit quasi en un mite per als sectors més immobilistes, que avui encara governen amb àmplies majories les institucions. 
(...)
Aquell procés no ha servit per a un dels objectius que recollien els discursos del moment: el de posar fi del tot a la dictadura franquista.
(...)
El fet que fos el mateix règim franquista i les seves cares visibles els que van conduir la Transició va impossibilitar que hi hagués cap procés per reclamar responsabilitats civils i penals als protagonistes de la dictadura.
(...)
La jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat incapaç de fer un exercici complet d’autocrítica al voltant del seu paper actiu durant la dictadura.


Sobre el mateix tema, també us pot interessar:
Fragments personals

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada