dimecres, 18 de maig de 2016

Amors compartits



És el primer llibre que llegeixo d'aquest autor sabadellenc, al que algun cop he escoltat recitant els seus poemes, que val a dir sempre he trobat molt encertats, i a més resulta molt agradable escoltar-lo recitar, cosa que no sempre és habitual en els escriptors.

En L’AMOR FORA DEL MAPA,  Roc Casagran, narra una més que curiosa història d'amors creuats, compartits, carnals, però al mateix temps molt espirituals. Gairebé podem afirmar que tot i ser escrit en prosa, amb algunes pinzellades de poemes, es tracta d'un relat bàsicament poètic i no tant pel llenguatge, sinó per la història en sí.

El protagonista, Llull, un poeta que es vol començar a obrir camí, o potser el mateix Roc?, ens aporta la seva definició dels poetes:

Els poetes són egòlatres grandiloqüents. I diem paraules malsonants perquè no ens titllin de lletraferits. Els poetes, però voldríem ser estrelles del rock. 

En Llull, a més té una forta dependència a la Paroxetina que és un fàrmac antidepressiu. Necessita prendre-se-la cada nit per sentir-se segur, per notar que el que de manera metafòrica anomena mitja pota d'una banqueta que segons ell el manté connectat a la terra, segueix mantenint-se ferma.

Una altra pota és la Clàudia, el seu amor apassionat, tant diferent a ell, però tant pròxima:

Tu (Clàudia) sempre em confessaves que voldries voltar món, conèixer cultures exòtiques, sentir-te lliure i plena. Jo et replicava que tot això, amb una mica d’imaginació, era a la literatura, i que a mi ja m’anava bé una vida ordenada i rutinària. 

I en Elgar, el seu gran amic:

El nostre no havia estat, d’acord, un amor d’aquells de l’adolescència, de no poder fer res més que pensar en la persona estimada (...) Amb l’Eldar ho havia fet tot, havia crescut, m’havia enfonsat, havia reviscolat, havia somiat i m’havia sentit part d’un conjunt -dos també és un conjunt-.

I per descomptat la poesia.

Per fer més estable el tamboret potser seria bo una quarta pota, però en aquest cas, només en té tres i el que el narrador en considera la mitja de la medicació.

Una inesperada i greu sotragada, fa que el ja de per sí inestable tamboret s'acabi de desequilibrar de manera inesperada i irreparable i en Llull trobarà una insòlita sortida que al meu entendre és el més fluix de tot el relat.

D'alguna manera el tres protagonistes de tota aquesta història es complementen i no és d'estranyar que s'estimin mútuament: en Llull ho resumeix en un senzill paràgraf:

Tu, Eldar, només tenies ulls per al present. Jo per al passat. I tu, Clàudia, per al futur.

I posats a resumir, un fragment d'un poema del poeta protagonista que potser també és un resum de tot plegat:

Res no serà com ens havien dit,
arriscant-nos al risc del sense xarxa,
l’interrogant ens farà seguir el fil,
les respostes seran fora de mapa
i no ens caldrà permís.

També podeu trobar una altra opinió aquí: Fragments Personals



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada