divendres, 27 de maig de 2016

Una mare

Una esposa, una mare, una dona... William Maxwell, que als deu anys va perdre la seva mare, ens presenta un retrat des de tres punts de vista un tant diferents com són les dels seus dos fills i l'espòs.

En Bunny, és el petit, un nen de vuit anys, que sent adoració per la mare i també, val a dir, per qualsevol adult que li presti atenció, com ara la seva tieta Irene, una germana de la mare, amb la que ell constantment hi fa comparacions:

L’interès d’en Bunny pels afers de la mare era pràcticament instantani. (...) Les seves opinions no sempre coincidien.
(...)
Tenien les mans  diferents tant en el tacte com en l’aparença. De les mans de la Irene en treia una gran alegria, i a través de les de la mare confirmava que l’estimava. La Irene i la mare eren tan diferents com les dues cares d’una mateixa moneda. 
(...)
Quan dormia, en Bunny somniava coses que després li semblaven força reals.

L'opinió que té del pare és molt diferent, sembla que en Bunny prefereix de bon tros la relació amb les dones.

El pare no era un home que pogués encaixar en cap sistema de vida, excepte en el seu mateix. Era massa corpulent, per exemple. Tenia una veu massa estrident. Era massa ample d’espatlles, i feia olor de cigar.

En Robert, no manifesta els seus afectes de la mateixa manera que el seu germà. És més reservat, més eixut, potser perquè de ben petit va patir un accident que el va fer perdre una cama i aquest fet li ha endurit força el caràcter:

Tothom sempre li deia “M’has sentit, Robert? M’has sentit?”. Com si tingués algun problema d’oïda. Però no el tenia. Ell sentia tot el que volia sentir i més i tot, d’altra banda.
(...)
Amb la mare en Robert gairebé mai no se sentia incòmode ni insegur. A ella li era fàcil i natural de parlar de qualsevol cosa que li passés pel cap, i mentre parlava rarament deixava de fer el que estigués fent.
(...)
Encara que tenia la cara bruta de llàgrimes, en Bunny se sentia satisfet d’ell mateix; en Robert en reconeixia els símptomes. I va veure com li feia la pilota a la tieta Clara. (...) Feia igual que amb la Irene, o amb la Sophie, o amb qualsevol que estigués a prop seu i de qui pogués aconseguir el que volia.
(...)
A en Robert li agradava que les coses fossin de debò. I també li agradava que funcionessin.

I el marit? En James Morrison, estima molt la seva esposa, ella és el puntal de la família i com acostuma a succeir, la persona eficient i diligent, que mai no es queixa i que sempre ho té tot endreçat i a punt, en poques paraules, una dona en certa manera invisible fins que desapareix, perquè en efecte, la nostra protagonista embarassada del seu tercer fill, emmalalteix i mor, i és aleshores que l'espòs copsa en tota la seva dimensió el què ha significat per ell la seva esposa i la seva desolada solitud.

Ara li tocarà prendre decisions, fer-se càrrec de moltes responsabilitats que ni tan sols havia entrevist. Per sort, la seva situació econòmica és folgada, però tot i això res no el podrà consolar:

Si en James Morison s’hagués creuat amb ell mateix pel carrer hauria pensat: ”Està acabat, aquest pobre home...”
(...)
El va impressionar passar el llindar de la porta del despatx i trobar-se que res no havia canviat. (...) Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaria sol, les seguiria sentint tota la vida. 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada