dilluns, 30 de maig de 2016

CÀMFORA



CÀMFORA és el títol que tanca el que s'ha anomenat cicle del Pallars, tot i que la major part de la història es desenvolupa a Barcelona que és on els principals protagonistes es desplacen i es fan càrrec d'una petita botiga per tal de començar una nova vida.

En realitat és Leandre, un home gandul, exigent, garrepa, egoista, dictador, lasciu i groller, pare de'n Maurici i sogre de Palmira, qui decideix aquest canvi tal com decideix sempre sobre la vida de tothom.

Leandre s’havia passejat ufanós pel poble. No sortia sense un feix de bitllets que ensenyava per comprar qualsevol cosa. Va explicar tots els sopars de duro que li van semblar convenients per justificar el retorn, tot sol, a casa seva. I va trobar gent que l’escoltava. 

La protagonista principal és la Palmira, la dona soferta, treballadora, sotmesa al barrut del seu sogre i al pobre d'esperit del seu home, en Maurici.  Ella tracta de pujar el negoci que ja resulta ruïnós des de bon principi, però tot i que s'afanya, fins i tot en diferents feines quan el sogre se'n torna al poble i el matrimoni amb la seva filla Núria, decideix quedar-se a Barcelona, mai no pot sortir-se de la misèria i renuncia, fins i tot a l'amor confessat de'n Josep, l'amic del matrimoni pel qui també se sent atreta:

Hi havia en la seva vida, inconscientment sacrificada, una estona tranquil·la, cada dia, mentre en Maurici feia la migdiada, i el Leandre sortia a jugar la seva partida. 
(...)
Notava tots els seus sentits molt desperts i alhora, una quietud que l’espantava. ¿En qui, en què creia ella? 
(...)
La Palmira endevinava com era la vida d’altres dones. Les atencions al cos per conservar-lo que fes goig, les cremes per a la cara, els tints dels cabells, les pintures d’ungles i dels ulls. 
(...)
Al Josep, se li van entortolligar els sentiments de tal manera, que va sentir-se esclatar en una febrosa declaració d’amor i la Palmira va quedar-se desarmada, buida de paraules, estranyada no, però sí plena d’incertesa. Per primera vegada ell li parlava de Caracas, d’uns parents. De fugir tots dos.

Mentre la Palmira s'escarrassa per tirar endavant la migrada economia familiar, en Maurici, el seu home, s'instal·la en la més absoluta apatia. Sotmès al pare i enfrontat amb la resta de la poca família que li queda, no és més que un fracassat que sembla complaure's en la seva auto compassió:

La feina de botiguer és molt més descansada per al cos que la de la terra i dels animals, i neta. Comença i s’acaba. 
(...)
Feia temps que el Maurici només escoltava la seva por i no sabia res del que passava al món. 
(...)
Ell no compta per res, ja no mana gens perquè res no té. 
(...)
Era un covard, mai no havia estat bo per dir que no. Primer al pare.no havia d’haver marxat a Barcelona, per més hereu que fos de l’amo. (...) Ell havia d’haver dit no a la dona...(...) Era un gran covard, aquella havia estat sempre la seva pena. 

Aquest no és el final de la història, hi haurà uns fets tràgics i un tant sorprenents per insòlits, però que si us vaga els haureu de descobrir llegint-vos la història sencera, que de ben segur no us decebrà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada