divendres, 1 de juliol del 2016

El llarg procés



Una lectura un tant feixuga que el podria resumir en una sola frase: M'ha semblat una exaltació de la figura de Gaziel, però sense aportar massa elements que li donin consistència.

Van ser molts els esdeveniments que van succeir en un relativament breu període de temps. Ara em toca reflexionar sobre tot aquell procés mentre jo anava evolucionant física i mentalment en una dona adulta i vivia la meva guerra particular i familiar.

L'autor, en Jordi Amat, com podreu comprovar si seguiu l'enllaç és un escriptor, filòleg i crític literari. El fet que sigui un col·laborador habitual del diari "La Vanguardia" potser pot haver influït en la defensa d'un personatge un tant controvertit com Gaziel del qual també ha estat un gran estudiós.

També hi posa un especial èmfasi en el paper que va tenir respecte a l'evolució de la cultura del catalanisme durant la postguerra la revista Destino.
Jo recordo vagament aquella publicació més que per haver-la llegida, cosa que no penso haver fet, per les contínues referències que se'n feien quan es volia emfatitzar qualsevol afirmació. Era habitual escoltar a qui deia amb un aire de suficiència que tal o tal cosa l'havia llegida a Destino. Fins i tot quan es pretenia ridiculitzar a algun adversari intel·lectual o és tractava de denunciar algun abús, la frase predilecta era: "Escriuré una carta a Destino". I normalment aquesta frase suposava el final de la discussió, sense cap més incidència en la qüestió que es debatia. Jo la situo gairebé en el mateix estadi que la prepotent i desafiadora "Usted no sabe con quien está hablando"

Tot i això, cal tenir en compte que: 

Com és ben sabut, durant la guerra, a Burgos, un grup d’integrants de la delegació territorial de la Falange de Catalunya -bàsicament Xavier de Salas i Josep Maria Fontana- hi havia creat la revista Desrtino. El darrer número de la primera etapa s’havia publicat a Barcelona, coincidint amb l’ocupació de la ciutat per part de les tropes insurrectes.

Segons l'autor:

El setmanari Destino és una de les claus per comprendre l’ambigu desenvolupament de la cultura catalana de postguerra. (...) A mitjà i llarg termini, Destino va anar deixant de ser una eina al servei de l’espanyolització  per assetjar a poc a poc estratègies de readaptació del passat català a les coordenades europees de la guerra i la postguerra mundial

Ja em disculpareu si m'he centrat bàsicament en tot el que es refereix a la Revista, és més que evident que se'n parla de molts altres aspectes, tots ells relacionats amb la cultura política de Catalunya a partir de la Guerra fins a gairebé els nostres dies:

El pes que els historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme -des d’Antonio Rovira i Virgili passant per Ferran Soldevila fins a Pierre Vilar o Jaume Vicens Vives- ha estat profundíssim.


Fotografia manllevada de "todocoleccion.net"


2 comentaris: