Hi havia una vegada... La meva escala.

Aquesta entrada ve a raó de la lectura de Claraboya de José Saramago. Ha estat així que he tornat a recordar la meva infantesa en un pis molt humil al Carrer del Carme a Barcelona i alguna de les històries que s'hi amagaven darrere cada porta.

A l'entresòl vivia un personatge molt peculiar, crec que es deia Antonio, però tothom l'anomenava "El boig" i era el terror dels nens de l'escala i del carrer. D'ell recordo una llarga barba desendreçada, que anava brut i deixat i que vivia amb la mare, tant bruta i deixada com ell i amb una munió de gats. Quan passava per davant de la seva porta, corria, cames ajudeu-me no fos cas que obris i comencés a escridassar-me, cosa que era força habitual. Quan estàvem en colla,  ens agradava fer-lo empipar cridant-li a cor: El boig, el boig i fugir corrents esperitats cap al carrer.

Al primer hi havia dues portes: la casa de la M. mare de la meva gran petita amiga de la infantesa amb la que practicava la meva gran passió de fer de mestre. Va haver un petit aldarull en aquesta casa per un assumpte de banyes que el marit va posar a la dona amb la cunyada i a la mateixa casa on la tenien acollida, la dona va posar la germana al carrer no sense dedicar-li tot un seguit d'improperis. Com sempre en aquests casos tot el veïnat en va anar ple una bona temporada. A la porta del davant vivia la "Tani", mai no vaig saber quin era el seu nom autèntic, però el que més recordo és que era tota una institució al barri: treballava de prostituta i tenia una munió de fills i filles. Solia captar els seus clients seient al seu balcó que donava al carrer, ben eixarrancada i el com anava vestida ho deixo a la imaginació dels qui ho llegeixin. Era però la veïna més amatent que jo recordo i malgrat que algun cop es parlava en veu baixa de suposades bregues, mai no se li recordava cap a l'escala; tot i que rebia els clients era força reservada i responsable i sempre s'encarregava d'atendre a les famílies que havien tingut alguna mort, es quedava vetllant-lo, s'ocupava de rentar-lo i endreçar-lo i dels detalls dels enterraments.

Un detall referit a la Tani que sempre m'havia deixat particularment perplexa i és que participava en les processons de Setmana Santa vestida de Penitent, descalça i arrossegant unes enormes cadenes. Amb els anys algú em va explicar que algun dels suposats penitents cobraven per fer aquesta feina i que a més les cadenes acostumaven a estar buides. No sé si és cert del tot, però tal com m'ho van contar ho conto.

I passem al segon, també amb dues portes: en una vivien el forner i llur família, que els nomenaven així no perquè fos el forner del barri, sinó perquè tenia un forn i suposo que això devia ser senyal d'un cert estatus. A més del forn, també es deia que tenia una altra família paral·lela en algun pis d'algun carrer del mateix barri, és a dir, una mantinguda amb fill inclòs, però tampoc no sé ni m'importa si era cert.

Al davant, Ai, al davant!. Vivia la Senyora Severina, una senyora molt gran, tota sola que havia perdut la família a la guerra: Mare de Déu, quina por que em feia: D'ella se'n deia que parlava amb els esperits, en especial el de la seva germana morta, és clar, sinó quina gràcia tindria la qüestió, i li portava notícies del més enllà. La meva mare em tenia prohibit d'entrar en aquella casa, que solia tenir la porta del carrer ajustada i de la que se'n desprenia una indescriptible aroma a flors pansides; també sé que algun cop s'havia discutit amb la senyora en qüestió perquè ella havia manifestat un cert interès en utilitzar-me com a mèdium, cosa que a la mare no li feia cap gràcia. Quin cague, no?.

Al tercer vivien la J. i la seva mare que deia que era vídua, però que els veïns deien que el marit estava amagat a França i que alguna nit venia d'amagototis: ves a saber. La J. era la "solterona", i dic "solterona" i no soltera, perquè així era com la coneixia tothom del barri i això l'emprenyava molt. Era cosidora i portava sempre unes ungles llargues i corbades com a punt per saltar sobre una imaginaria presa: havia tingut molts pretendents, però tots l'havien deixada plantada. Ella sempre presumia de la seva virginitat, però quan no hi era al davant tothom se'n fotia. El que més recordo són els seus cabells rossos que solia pentinar a la finestra mentre llençava els que se li desprenien i anaven a quedar enredats en els fils i les agulles d'estendre dels pisos inferiors, el que era motiu de fortes i enardides discussions entre les veïnes, que jo escoltava molt interessada des del balcó de casa. La de paraulotes que vaig aprendre!.

Dels veïns del davant, no recordo res de transcendental. Bé, en realitat, no recordo res de res, el que em fa pensar que devien ser persones amb les que no tenia gaire relació.

I al quart pis, estava la meva família, que donaria tema per escriure una llarga història, i al davant la Sra. A. amb el marit i dos fills. Aquesta senyora sempre es queixava dels seus mals: de la boca, les mans i el cor i amb aquest motiu a mi sempre em tocava de baixar a comprar-li alguna fotesa que s'havia descuidat o a recollir-li les cartes quan el carter picava a la seva porta per l'escala (quatre trucs i repicó). Ningú no se la creia, però va resultar que devia ser cert perquè al cap d'uns anys va morir d'un atac de cor.

El seu marit em tenia màrtir, sempre em deia que em tallaria les trenes i me les tibava. Suposo que volia fer una gracieta, però a mi no me'n feia pas i sempre que podia l'esquivava. També em cantava una paròdia de bolero que deia, més o menys "Maria del Carmen, te canto un bolero", i es quedava tot satisfet rient a cor que vols. Quines bestieses que es fan de vegades amb les criatures indefenses.

Jo baixava i pujava sempre saltironant i cantant, això sí, quan passava pel segon no només saltava sinó que arrencava a córrer esperitada per allò de la por a la veïna i als suposats esperits que l'acompanyaven i a la que arribava a l'entresòl saltava els esglaons de tres en tres. 

Ara aquesta escala ja no existeix perquè la van enderrocar per construir la nova rambla del Raval i no sé el què s'haurà fet de les persones que hi vivien, però el cert és que en tinc un record gens nostàlgic.