L’assassí que estimava els llibres

No sóc lectora habitual de novel·la negra, però aquest títol "L’assassí que estimava els llibres" de'n Martí Domínguez, em va cridar l'atenció.

La trama comença amb la descoberta d'un cadàver que duia un llibre amb un títol que sembla suggerent: 

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas De Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com a una de les belles arts.

Aquí entra en joc l'inspector Tena, un policia meticulós, un tant descurat amb el seu aspecte, que tot i no ser gens afeccionat a la lectura, des del primer moment troba quelcom de sospitós el fet del llibre. I és que en Tena:

Era un policia modèlic, que dedicava temps i esforços als casos i que no es donava fàcilment per satisfet.
(...)

Ell mai no havia necessitat llegir.
(...)
Feia temps que no cuidava el seu aspecte, ni tan sols se mirava a l’espill abans d’eixir de casa. 

Però aviat tot fa indicar que es troben amb una mena d'assassí en sèrie, ja que aquell no és l'únic crim que està relacionat, de manera un tant insòlita, amb un llibre de la mateixa col·lecció:

En un país on llegir és un accident el fet que tots dos morien amb un llibre d’aquella col·lecció entre mans els havia cridat l’atenció. (...)  De vegades, ens fixem en allò que ens sembla més extraordinari, quan sota allò no hi ha res, res més que un apriorisme gratuït.

A partir d'aquí, com en tota bona novel·la policíaca, tot comença a interaccionar-se i complicar-se. Apareixen diversos personatges, i la història va adquirint notes misterioses i confuses. D'entrada, "don Eugeni" i la seva esposa "donya Clara":

Don Eugeni era un home dotat amb una sorprenent capacitat d’observació, sabia l’entrellat de les passions humanes, i tenia la tendència a pensar sempre a la baixa dels altres.

(...)

Donya Clara es preguntava què havia fet malament. El fill major, fracassat en els amors i perdut en l’estupidesa de l’art de la pesca; el segon, d’Erasmus en Hannover, dibuixant còmics, i imatges obscenes i pornogràfiques, en comptes de treure’s la carrera d’arquitectura, i la filla, Cuca,, amistançada amb aquell xicot antisistema i fill de comunistes. 

També té un paper relativament important la seva filla Cuca i és que:

La relació de Cuca amb el fill del seu antic company de col·legi l’havia alarmat una mica. (...) I la cosa havia anat molt de pressa, fins a l’extrem que la filla ja l’estava presentant a casa.

Una trama, com ja he apuntat un tant confosa, però de bon llegir malgrat no estem massa interessats en aquests tipus d'històries, amb un final, que malgrat no comentaré, ja podem suposar que ho aclarirà tot, o no?

En definitiva sembla que:

El món és ple a vessar de primeres preguntes mai contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta.
(...)

En un escriptor l’art ocupa en la vida tant o més lloc que l’amor, i quan rivalitzen un amb l’altre aquest últim ho té malament. 

La mort del comanador Llibre 2

Ja està, ja he llegit el segon i, suposo, i fins i tot espero, definitiu volum de la estranya història que ens narra en  Haruki Murakami, i, sabeu què? Al meu parer, ha fet bona aquella dita de: "Nunca segundas partes fueron buenas"

Potser he exagerat una mica amb la dita, però el cert és que no ha satisfet les expectatives que havia despertat en el primer volum, i una de les principals incògnites que semblava havien de ser element principal del desenvolupament del final, ni s'anomena. I em refereixo al misteriós personatge sense rostre amb que comença el llibre primer, i que sembla reptar-lo sinó amenaçar-lo, i que en aquesta segona part queda totalment esvaït, tot i que, possiblement, el podem intuir si fem un esforç, malgrat no queda concretat:

L’home alt que hi havia plantat al meu davant no tenia rostre. (...) Allà on hauria hagut d’haver-hi el rostre només hi havia un espai buit. 
(...)
Algun dia potser haurà de pintar el meu retrat. Si se’n surt, llavors li tornaré el pingüí.

Bé, parlem d'aquest llibre:

Reprèn la història del pintor protagonista. El retrobem en la aïllada casa que li ha llogat un bon amic i ens aclareix alguna cosa més de la seva personalitat, tant en el que es refereix a la seva vida quotidiana com a l'estranya fascinació que en el seu moment li va despertar el quadre que dona nom al relat:

Per a mi cuinar no és cap esforç. Sempre m’han agradat les feines manuals, com ara cuinar, fer treballs senzills de fusteria, arreglar bicicletes o fer jardineria.
(...)
Quan no sabia què fer, sovint passava les hores mirant aquell quadre sense cansar-me’n 

I també recuperem la història del seu veí, en Menshiki del que ell mateix es defineix d'alguna manera com: M’he embrutat les mans en molts negocis. Es pot dir que he viscut assumint molts riscos. 

Tan si era estiu com hivern, tant si feia sol com si estava núvol, independentment de l’estació que fos o del temps que fes, la cabellera se li veia sempre ben blanca, amb uns subtils canvis de matís.
(...)

En realitat, tot i que l’havia acabat feia poques setmanes, no recordava gaire quina mena de quadre havia pintat. (D’en Menshiki) Sempre em passa el mateix quan enllesteixo un quadre i començo a treballar en el següent. 

Tal com em va passar amb el primer volum m'ha atret la manera tan especial que té de parlar de la pintura, del fet de pintar. En anteriors relats havia mostrat el seu interès i coneixement del món de la música i de l'art, però és el primer cop que s'hi endinsa tant profundament en la pell d'un pintor:

El vaig dibuixar amb un llapis imaginari en un quadern imaginari, dins el cap. (...)  I pot ser que algun dia acabi fent de debò el dibuix d’allò que he esbossat mentalment.   
(...)
Els quadres són curiosos, ja que a mesura que s’acosten al final van adquirint una voluntat, una veu i un punt de vista propis.
(...)

Vaig treballar una estona cada dia en el retrat de la Marie. Vaig anar modelant la imatge convenientment a partir de l’esbós que havia fet a la tela. (...) Per pintar un quadre hi ha una part de la feina que s’ha de fer tenint el model al davant, però també una part que s’ha de preparar sense el model.
(...)

Des que m’havia instal·lat en aquella casa havia pintat un quadre darrere l’altre, gairebé sense parar.

I ja ho deixo, amb uns apunts sobre el comanador, aquest estrany personatge sorgit d'un quadre un tant misteriós, el sentit del qual no acaba de quedar resolt, tot i que tampoc no es tracta que jo ara desvetlli cap secret:

Si s’havia de jutjar per l’aspecte, el comanador devia pertànyer a una família adinerada de l’època, mentre que el Carallarg no devia ser més que un simple plebeu. 
(...)
El comanador era una idea, però el seu cos no. Només era un cos manllevat per una idea, i com qualsevol cos no estava disposat a acollir la mort passivament. (...) El comanador m’havia manat que el matés a ell, però en realitat el que havia de matar era el cos d’algú altre.

El tatuador de Auschwitz

"El tatuador de Auschwitz". És una història real, de patiment i amor, de dolor i superació, de lluita callada i resistència, de tot això i potser més, escrita per  Heather Morris. És la història de'n Lale i de la Gita que es van conèixer en un terrible camp de concentració, es van enamorar, van patir, van lluitar i van veure realitzat allò que només havia estat un somni: Viure plegats.

Fins i tot. i malgrat tots els pronòstics adversos, van aconseguir ser pares. 

La mateixa autora els dedica una sentida dedicatòria: A la memoria de Lale Sokolov. Gracias por dejar que yo cuente tu historia y la de Gita.

Tot comença quan en Lale Sokolov...: La primera vez que se fue de su casa era un joven prometedor en busca de un futuro para sí. (…) Su segunda partida, llena de incertidumbre y rumbo a lo desconocido, lo inquietó. ¿Qué habría más adelante?... és conduit al camp de concentració de Auschwitz Birkenau. i té la dubtosa fortuna de ser reclutat com a tatuador oficial, i és que si bé, la "feina" que se li encomana és denigrant i dolorosa, pot aconseguir alguns petits beneficis que ell sovint utilitzarà a més de'n benefici propi, en el dels seus companys de captiveri.

Passa el temps, és aquest un fet que no l'atura ni el plaer ni el dolor ni les injustícies i un dia s'adona que:

4 de abril de 1944. Cuando lo ha visto en sus hojas de trabajo esa semana, “abril” le ha chocado. (…) Dentro de tres semanas hará dos años que está en ese lugar.

Allà, ja treballant com a tatuador, té que tornar-li a imprimir el número que se li ha mig esborrat a la Gita, i només veure-la i fregar-li lleugerament el braç se sent atret per ella.

Emprenedor com és, aviat troba la forma de tornar a trobar-se amb ella, aquest cop a soles i s'inicia entre ells un diàleg colpidor:

-Escoger vivir es un acto de desafío, una forma de egoísmo.
(...)

-¿Has perdido tu fe?

-La primera noche que llegué aquí.

I no puc afegir res més al desenllaç de la història que ens narra la seva autora. Em limitaré a transcriure uns paràgrafs que ho resumeixen:

Lale cambió su nombre por el de Sokolov, el apellido ruso de su hermana casada. (…) Él y Gita se casaron en octubre de 1945 y establecieron su hogar en Bratislava.

Lale nació como Ludwig Eisenberg el 28 de octubre de 1916 en Krompachy, Eslovaquia. Fue llevado a Auschwitz el 23 de abril de 1942 y tatuado con el número 32407.
(...)

Gita nació como Gisela Fuhrmannova (Furman) el 11 de marzo de 1925 en Vranov nad Topl’ou, Eslovaquia. Fue llevada a Auschwitz el 13 de abril de 1942 y tatuada con el número 34902, y Lale volvió a tatuarla en julio cuando pasó de Auschwitz a Birkenau. 
(...)

Gita murió el 3 de octubre de 2003

Lale murió el 31 de octubre de 2006

Una casa per al senyor Biswas

Dues setmanes abans de morir, al senyor Mohun Biswas, periodista de Sikkim Street, St James, Port of Spain, el van fer fora de la feina.(...) El senyor Biswas tenia quaranta-sis anys i quatre fills.

Pràcticament aquest és l'inici de "Una casa per al senyor Biswas" de'n V.S.Naipaul. Si decidim seguir endavant en la lectura, coneixerem la complicada història del Senyor Biswas fins que arriba a aconseguir ser propietari d'una casa, la primera de la seva vida i tot i això, es tracta d'una casa molt deteriorada que no compleix les expectatives de la visita inicial on, com era de suposar, amb molta habilitat i aprofitant-se de la seva bona fe, li van amagar totes les nombroses deficiències que patia l'edificació, que per cert, no va ser econòmica:

El senyor Biswas havia pagat cinc mil cinc-cents dòlars per aquella casa.
(...)

El mateix dia que van comprar la casa hi van començar a trobar defectes. 

Però la història comença molt abans, quan era un nen:

Mai no es va oblidar que era un nen malastruc, i que sobretot ho eren els seus esternuts.
(...)
El món no guardava cap testimoni del naixement ni dels primers anys de la vida del senyor Biswas. 
(...)

En senyor Biswas es va fer gran. (...) Mai no tenia consciència de tenir gana. No li feia res no anar a escola.

Aviat arribem a la seva edat adolescent, gairebé adulta i la seva vida no ha canviat gaire, ni, per descomptat ha millorat. Pel seu mal cap, o potser millor la seva innocència, aviat es trobarà en l'obligació de contreure matrimoni amb una gairebé desconeguda noia, la Shama, filla dels amos del magatzem on treballava i a la qui, inconscientment, li va fer arribar una nota on sense cap malícia, li demanava per veure's després de la feina, i que la família de la noia, de manera totalment interessada, va voler considerar comprometedora:

Després d’una breu cerimònia al registre civil, tan fictícia com un joc de nens i amb flors de paper posades en gerros dissemblants sobre una taula de color de palla i d’aspecte oficial, al senyor Biswas i a Shama els van donar una part d’un habitació  allargada al pis de dalt de tot de la casa de fusta.
(...)

Havien casat Shama amb ell només perquè ell era de la casta adequada, de la mateixa manera que havien casat aquella altra filla que es deia C amb un venedor de cocos analfabet. (...) Se sentia igual que abans, com si no s’hagués casat. 
(...)
Així, el senyor Biswas se’n va anar a viure a The Chase, a la botiga. Quan se n’hi van anar, Shama estava embarassada. 
(...)
Així, el senyor Biswas va deixar l’única casa sobre la qual tenia algun dret. Durant els trenta-cinc anys següents, seria un rodamon, sense cap lloc que pogués considerar seu, sense família. 

La història s'allarga relatant gairebé de manera minuciosa tots els entrebancs, canvis de feina i de condicions de vivenda del Sr. Biswas i la seva imposada esposa, això sí, malgrat els seus esforços, no pot evitar romandre sempre sota el control i el domini de la família d'ella:

Mentre feia conjectures sobre allò, va analitzar la seva situació. Era pare de quatre criatures i estava en la mateixa posició que quan tenia disset anys, abans de casar-se i de conèixer els Tusi (La família de la dona). No tenia ni vocació ni cap mitjà segur de guanyar-se la vida. 
(...)
 No semblo res. Ni botiguer, ni advocat, ni metge, ni peó, ni capatàs... No semblo res. 
(...)

Una trobada casual l’havia portat a fer-se retolista. Ser retolista el va portar a la Casa Hanuman i als Tulsi. Ser retolista el va ajudar a trobar un lloc a The Sentinel.

I ja sabem el final de la història, que no és altre que el començament de tot el relat.