Jo he tingut un oncle que va desaparèixer mentre lluitava al costat de les tropes republicanes. Mai més no s'ha sabut d'ell, ningú va saber mai si era viu o mort, tot i les notificacions contradictòries que van rebre els seus familiars d'aleshores. El més probable és que es trobi perdut en alguna de les moltes cunetes del territori i que mai no se'n recuperin les seves restes.
Del protagonista que avui ens ocupa, el seu nebot en té més informació. Veiem:
Antonio Aliaga Pérez fou un
valencià de l’exili. (...) No es va sotmetre a aquell destí gris, misèrrim. I
pagà molt cara la seua gosadia.
(...)
Un fragment difús, però
essencial de la memòria familiar que necessitava algú per interpretar els
papers de cronista, d’historiador i de detectiu.
 |
| Mollerussa |
Coincideixo amb el seu sentir que molts cops m'ha assaltat, però que no tinc ni la més mínima possibilitat d'afrontar:
T’enfrontaves al repte de
refer una història que t’havia estat revelada en la infantesa, però que ningú
de la família havia pogut reconstruir fidelment.
(...)
Decidir el com és un pas. Però
la veritat és un os ben dur de rosegar.
(...)
Algun dia ens fondrem amb els
morts. I algú, quan ja no hi serem, potser contemplarà les nostres fotografies
amb la mateixa sensació de dialogar amb els qui ja no són vius,
I mica en mica, comença la recerca i les troballes:
Antonio Aliaga Pérez, un nadó
d’ulls obscurs i vius com una anguila, vingué al món el 4 de juliol del 1924,
dos anys més tard del naixement de Pilar, el 1922.
(...)
Els avis no foren uns herois:
tenien penjat l’estigma i boques que alimentar. Acotaren el cap per passar el millor possible aquell temps
d’ignomínia i privacions.
No hi ha cap dubte, coincidim en molts dels seus afanys i tristos records:
Antonio, un fill dels
perdedors, mai no canvia de bàndol.
Els germans d’Antonio no saben
delimitar el grau de compromís amb el Partit Comunista d’Espanya.
(...)
Havies tornat de França amb la
sensació que de les quatre vides del teu oncle, la del pare ferroviari, la de
l’activista en la clandestinitat, la del legionari i la de l’exiliat, la
darrera presenta els contorns més nítids. (...) Ja ets al novembre del 2012.
A diferència del que he pogut recollir del meu familiar, de l'Antonio hi ha alguns confusos records junt amb algunes fotografies que, d'alguna manera, poden aportar alguna minsa informació:
Antonio és llicenciat de la
Legió amb vida. Molts dels seus companys no podien dir el mateix. (...) L’oncle
mamprèn una nova vida a l’exili, a Tournay, als Pirineus.
(...)
No disposes encara
d’informació sobre quin era el regiment de l’oncle, ni quines foren les seues
destinacions, més enllà de la datació d’unes fotos i el vague record familiar
que situa Antonio a Dien Bien Phu.
En algun moment, l'autor sent que ha arribat a un topall que ja no li permet avançar en cap direcció:
Ho intentes, però no ets capaç
de reconstruir l’horitzó d’expectatives que t’havies creat. (...) Si no podies
trobar les petjades d’Antonio en el PCE, almenys podies provar de reconstruir
les tasques que, suposadament, li encomanava el partit.
(...)
Mai no sabràs bastant.
I arribats a aquest punt hi ha una trobada, fugaç, però en certa mesura esperançadora:
Fa mesos que vius les quatre
vides d’Antonio, però tu també has de viure la teva, bellugar-te en el present
immediat.
(...)
Pere ha trobat un nebot i tu
un cosí, però allò cabdal és que Christian ha conegut una germana. (...) El teu
cosí viu a Angers.
I amb la trobada, d'altres referències: Cartes, algunes paraules del protagonista de la història, de la recerca:
Fins ara t’havies apropat a
Antonio a través de la visió d’altres persones, de les seus petjades. Ara és
diferent. (...) Cartes de paraules i lletres de vegades amuntegades, aprofitant
tot l’espai, ocupant els marges, reflectint de manera gràfica el desordre
existencial.
(...)
Comptat i debatut, la
correspondència ajuda a construir una devastadora història de desamor.
(...)
La correspondència serveix per
lligar uns quants fils solts, però no tots.
Arribem al final del relat:
Fins i tot les guerres més acarnissades s’acaben. Per desgast o per aixafament.
(...)
Quan va morir tenia trenta huit anys.
(...)
Després d’una existència atrafegada, d’un discret activisme contra la dictadura, d’haver de fugir i anar a parar a un cos d’elit. Una vida gens convencional. Amb zones de penombra que seran, per sempre més, secret del sumari.
I ara ja sí, un cop endreçats els records, es pot anar tancant la carpeta. Gairebé gosaria dir-ne que es pot sentir afortunat:
Ha arribat l’hora de guardar
les coses en els calaixos, de tancar de nou les finestres, de tapar els mobles
amb llençols usats, d’un no-color rebregat.
(...)
Has fet una llarga immersió en
la història d’Antonio mentre et senties un sac de boxa a mercè d’un grapat de
paios amb tones de testosterona.
Les quatre vides de
l’oncle Antoine
Xavier Aliaga
222 pàgines
