 |
| Alto de Igal. Navarra Juliol 2013 |
De ben joveneta ja em va impressionar la història dels soldats de l'anomenada "Lleva del Biberó"
Van ser joves adolescents, gairebé nens encara, que, amb els anys i les diferents lectures al respecte gairebé es podria afirmar que, per qüestions de política que diguem-ne que se m'escapen, van ser enviats a una mort segura.
El meu pare, que va coincidir amb la seva arribada al front de l'Ebre, comentava (poc i esgarrifat) que alguns que van ser ferits els va sentir plorar cridant la mare.
Aquest és un relat confegit a partir dels records d'un d'aquests joves, que va participar en aquella cruenta batalla. Ell, el protagonista, va sobreviure.
Poc puc afegir, que no sigui donar-li veu, de manera lamentablement reduïda a l'autèntic protagonista de la història com a representant dels que mai no van tornar:
Parla en Ramon:
S’han escrit moltes pàgines
parlant de la Guerra Civil espanyola. Molta gent ha escrit, amb més o menys coneixements,
i amb més o menys parcialitat, grans volums d’història explicant-nos el com i
el perquè; què feien els generals i els polítics. Però no s’ha dit gran cosa
del que tot plegat va representar per a la gent corrent.
Havia començat la Guerra
Civil. Era un camí sense retorn i ja res no tornaria a ser mai més igual per a
cap de nosaltres.
(...)
Els militars i la dreta havien
anat massa lluny i havien provocat un esclat revolucionari, i les revolucions
van implacablement acompanyades de la violència i el desordre.
Les seves primeres impressions, coincideixen amb alguns dels records del meu pare:
Mai no s’havia vist un exèrcit
més esparracat: no hi havia el més petit intent de donar un cert aspecte
militar a la comitiva de camions carregats amb els primers voluntaris que
marxaven al front.
(...)
Més que un exèrcit que anava a
la guerra semblava una corrua anant cap a un aplec.
En la seva etapa utòpica, el nostre relator, es va comprometre, afiliant-se a la CNT:
La meva afiliació a la CNT va
arrossegar alguns companys de l’Institut-Escola Pi i Margall, però no gaires.
(...)
De moment, el nostre objectiu -i
parlo del nostre reduït grup d’amics i companys- era contenir el feixisme.
(...)
La guerra ens arribà a
Barcelona, no sols amb els bombardeigs, sinó també amb la continua arribada de
refugiats.
I encara immers en la utopia, rep la sacsejada de ser empresonat:
Just després del meu
aniversari a casa es va rebre una citació perquè em presentés a la Prefectura
Superior de Policia de la Via Laietana a fi de prestar una declaració.
(...)
Dos dies després dels
interrogatoris un cotxe cel·lular ens traslladà a tots dos a la presó Model.
(...)
La tarda del 15 de febrer de
1938 vaig ingressar a la presó Model de Barcelona per ordre del Tribunal
d’Espionatge i Alta Traïció acusat de ser desafecte al règim i d’haver comès un
delicte de terrorisme.
(...)
La vida a la presó passava
monòtona i avorrida, aprenent noves habilitats.
I ja, li arriba la crida a incorporar-se a l'exèrcit. Un exèrcit anomenat "popular", un tant desballestat, sense caps competents, ni equipament:
Concentrats al pati formàvem
una colla ben heterogènia. Tots portàvem un equip mínim: un plat d’alumini i
una cantimplora.
(...)
Quan van creure que ja podíem
agafar un fusell sense fer-nos mal, ni fer mal a ningú, vam passar a la
instrucció en ordre obert. Això ens va semblar més divertit.
I avanço estalviant alguns comentaris, per situar--me al nucli del relat: L'Ebre:
La nit del 24 al 25 de juliol,
revetlla de Sant Jaume, quan ja fosquejava, es va començar a mobilitzar el
personal.
(...)
Per primera vegada vaig tenir
plena consciència del que és estar ficat dins d’un combat, amb tots els seus riscos,
pors i responsabilitats.
(...)
El dia 3 d’agost ens arribà l’ordre
de passar a la defensiva. (...) Els combats van ser èpics. Èpics i terribles. D’una
duresa que fa posar la pell de gallina.
(...)
Havia sentit sovint el crit inconfusible
d’algú que havia resultat ferit. Era un crit de sorpresa i angoixa al mateix
temps.
(...)
Era el dia 15 de novembre de
1938, feia exactament cent catorze dies que havíem passat el riu. Poc després
de la mitjanit ens tocà passar-lo una altra vegada, ara en sentit contrari.
I ja, el final del relat, deixant molt enrere la utopia, sortosament viu, és fet presoner i conduit al Camp de Concentració:
No tots els catalans van
desertar. Vam ser molts els que vam aguantar el cop.
(...)
Ens havíem rendit a una patrulla
de vigilància formada per quatre soldats i un caporal.
(...)
Estava sorprès de veure que
els soldats feixistes eren, si fa no fa, com els nostres. Nois que tenien
família i que només pensaven a tornar a casa quan s’acabés la guerra.
 |
| Coll d'Ares. Setembre 2023 Camí de la Retirada. |
I acabo. D'alguna manera un tant relativa, puc afirmar que també vaig patir les conseqüències de la Guerra Civil:
Evidentment, la guerra trastocà les coses, marcà i canvià les nostres vides, en més o menys grau, segons fossin les circumstàncies de cadascun de nosaltres. Passada la tamborinada, ens adonàrem que tot plegat no havia trencat els vincles que ens unien als exalumnes de l’Institut-Escola.
De la Utopia al Camp
de Concentració
Ramon Arau
Edició a cura de
Salvador Domènech
Pròleg de Clàudia
Pujol
252 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada