Elizabeth Finch

Pot ser que una professora o un professor sigui capaç de deixar un record perenne?

Sens dubte.

Ella, en aquest cas en la seva primera classe, no va fer cap intervenció espectacular, només, amb total naturalitat es va presentar:

Em dic Elizabeth Finch. Gràcies. 

(...) 

Però, almenys un alumne, decebut d'altres experiències, es va sentir atret, gairebé amb quelcom que es podria assemblar a un amor a primera vista: No aconsegueixo recordar què ens va ensenyar en aquella primera classe. Però sabia vagament que, per una vegada a la vida, havia anat a parar al lloc indicat.

Més que enumerar els atributs que la distingien de la resta podríem afirmar que justament va ser la seva modèstia que va captar l'atenció del nostre relator:

Cridava l’atenció per la seva calma i la seva veu. Era una veu serena i clara. 

(...)

No he conegut mai ningú amb menys autocompassió que l’Elizabeth Finch. (...) Suportava el dolor impertorbablement, i no demanava mai ajuda (ajuda moral, vull dir).

És molt evident que aquest gairebé enamorament sobtat, no tenia res de diguem-ne "carnal". Veieu:

M’agradaven les dones com a amigues. Sobretot quan no em manipulaven en cap sentit. Sobretot quan esperaven més de mi (sense arribar a intimidar) i eren holandeses.

I ja centrant-nos en la seva professionalitat:

L’Elizabeth Finch no entenia les classes com fragments de temps discontinus en què s’havia de comunicar, discutir i assimilar certa quantitat d’informació.

(...)

Si l’E.F. ens va ensenyar res, va ser que cal veure la història a llarg termini; encara més, que no és una cosa inerta i apàtica que està allà oblidada.

(...)

Una altra de les seves tècniques era començar la classe simplement preguntant què sabíem sobre un tema concret. Podia resultar acoquinador.

Tot aquest recull fa referència gairebé de manera exclusiva a l'època de les classes, però un fet es va mantenir al llarg d'anys d'amistat:

Els nostres dinars van continuar durant pràcticament vint anys, un radiant punt de referència a la meva vida.

I ja arribo al final del llibre que pràcticament coincideix amb la mort de la professora, l'Elizabeth:

I tot i que ella té un germà, el dipositari de tots els seus records professionals és el nostre relator, el seu antic alumne:

Jo esperava que l’E.F., igual que havia controlat la seva vida, també hagués controlat la seva posteritat. Probablement trobaria alguna nota breu i lúcida mitjançant la qual em donés instruccions sobre què fer.

Una carta de l’advocat em va comunicar que l’Elizabeth Finch m’havia llegat “tota la documentació i la biblioteca privada perquè en faci el que vulgui”. Em sentia afalagat, però també perplex.

(...)

El pis de l’E. F. estava pulcrament endreçat.(...) Les cases i els pisos que queden buits per defunció solen transmetre una sensació d’abandó i depressió; és normal, en el nostre dolor, atribuir certa qualitat antropomòrfica a aquesta mena de llocs.

(...)

Va viure, va sentir, va pensar i va estimar (aquí estic fent suposicions) al seu aire, i al seu nivell. I això també tenia a veure amb el desordre.

M'han agradat les seves reflexions referents a les relacions:

La relació entre homes i dones sempre m’ha desconcertat. (...) Entre homes i dones hi ha malentesos i males interpretacions, falsedats o mandra, mentides benintencionades, claredat ofensiva, enrabiades sense motiu, genialitats providencials que amaguen la deixadesa emocional. I així tot. L’expectativa que podem comprendre el cos de l’altre quan amb prou feines sabem comprendre el nostre.

(...)

Jo visc sol, així és des de fa anys. Probablement ho heu endevinat. Ara bé, com potser ja he avisat, aquesta història no tracta de mi. 

 

Evidentment, hem estat coneixent una bona mestra:

He dit que m’estimava l’Elizabeth Finch (si més no, estic bastant segur que me l’estimava; i que encara me l’estimo, més enllà de la tomba). Era un amor que va començar a l’aula, però que no era l’amor adolescent, o l’amor infantil, que la mainada sent per la professora.

(...)

Me la vaig estimar més a ella que a cap de les meves esposes? Mireu-vos-ho així: part de l’amor és sorprendre’t gràcies a la persona que estimes, encara que la coneguis profundament bé. 

 

 

Elizabeth Finch

Julian Barnes

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

237 pàgines