Camins que ens duen a... Gils de Cerdanya |
La mort física, vital, el mateix que la degradació són inevitables i segurament cal que ho siguin, ja que altrament, com a espècie humana, de ser remotament eterns, esdevindríem encara més destructius, intolerants i egoistes.
Però hi ha una mort que a mi em corprèn molt més, com pot ser l'apatia, el desinterès, que ens van matant lentament, gairebé imperceptiblement, però inexorable.
L'autor l'anomena "La mort lenta":
La mort sembla llunyana i la
vida batega a tot arreu: en els nusos de totes les mans i en el bec menut dels
pardals i en el moviment sinuós d’un cuc de terra i en les branques
vincladisses dels lledoners de l’Eixample.
(...)
Que soni un mòbil abans que la
vida comenci és un mal auguri, perquè vol dir que hi ha alguna cosa massa
urgent per esperar que tot es posi a lloc.
L'Aram i la Lena són germans. Ell aparenta viure entre ombres i dubtes, mentre que ella sembla forta, inaccessible. Però és aquesta la realitat?:
L’Aram ha estudiat Filosofia. La Lena, Història de l’Art. (...) L’Aram viu en els mons abstractes del pensament. La Lena viu amb els peus a terra i amb la por immensa d’allunyar-se de tot allò que es pot veure i tocar.
(...)
Són així. Diferents. Dues meitats d’una mateixa esfera. Com un eclipsi. Sí, talment com un eclipsi.
(...)
Imagina’t la Lena i l’Aram, que des de que va néixer la Lena, sempre han dormit a la mateixa habitació, fins que són adolescents.
Ara viuen plegats, han hagut relacions fracassades, complexes, residuals, que volen tornar a mostrar-se i que poden fer mal, molt mal:
L’Aram, amb el mòbil a
l’orella, primer fa com una convulsió subtil i després s’aixeca d’un bot i surt
al balcó. Ajusta la porta de vidre.
(..)
La veu del seu germà li arriba
des del balcó barrejada amb el so encallat del motor dels cotxes, la piuladissa
dels falciots, el clàxon dels vehicles del carrer.
Ara ha trucat la Laia, la que va ser parella de l'Aram i ell s'ha trasbalsat i la Laia...:
Després de dos anys, et va
deixar penjat i se’n va anar a Suïssa amb una atia que acabava de conèixer.
Sense donar-te raons. (...) Es va fer lesbiana i et va deixar.
(...)
Des que la Laia va trucar, al
pis s’hi ha instal·lat una calma incòmoda, una mena de silenci dentat que penja
d’un fil i que si el trenquessin, els esclafaria.
És gairebé inevitable tornar la vista enrere, quan de petits un dia...:
I la mare: els nens s’han fet
un petó a la boca, Lluis.
I el pare, que no deixa de
mirar endavant, ni tan sols sembla sorprès.
Tot plegat va quedar com una entremaliadura d'infants, res per què preocupar-se, fins que:
Imagina’t l’Aram dient estic coneixent una noia. (...) Com si hagués dit que està plovent.
(...)
Però avui comença alguna cosa
quan la Laia empeny la porta amb dues maletes grosses i una bossa de mà penjada
per la nansa a l’avantbraç.
(...)
Mai sé què sent, exactament,
la Lena. (...) De vegades tinc una mica de por.
Sabem el que, en secret, n'opinen l'un de l'altre:
La Lena sempre ha tingut la
sensació que l’Aram calla massa.
(...)
L’Aram viu tancat en si mateix,
i a dins hi té un univers d’abismes i precipicis i idees que mai verbalitza
perquè creu que ningú podria entendre-les, perquè les persones són apassionades
de les coses simples, dels esbossos, dels esquemes, de les coses tancades, amb
límits. La mirada de l’Aram capta cada matis, cada detall.
(...)
La Lena, en canvi cavalca la
seva fera amb els ulls clavats a l’horitzó i amb un fuet li grava les ànsies
viure a la pell. I crida. Crida amb totes les seves forces.
Si llegeixes el relat, imagina't el que vulguis, la imaginació que pot ser perversa o innocent, en realitat és lliure:
Imagina’t una imatge delirantment obsessiva. Imagina-te-la tatuada a la memòria de l’Aram amb tinta negra.
(...)
Imagina-te-la, tremolant, sentint-se culpable de no sap ben bé què, com si hagués fet alguna cosa dolenta. (...) I la mare dormint profundament com si no passés res. I l’odia. Irracionalment., l’odia. L’odia per seguir existint mentre ella s’ofega en la impotència.
(...)
La Lena i l’Aram es miren, i entenen alguna cosa, però no saben ben bé què és. (...) L’Aram se’n va. I haurà un sotrac molt fort que ara només intueixen, i tot es mourà de lloc, i tot canviarà.
I arribem al final, perquè és que:
Som els humans que ens hem obstinat a classificar les coses que existeixen entre bones i dolentes, entre morals i immorals. Però les coses per si soles no son bones ni dolentes.
La mort lenta
Xavier Mas Craviotto
254 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada