El jardiner i la mort

Un començament encantador tot i el seu sentir dolorós:

El meu pare era jardiner. Ara és un jardí. 

I és que, com ja s'ha intuït:

Ho diré d’entrada, al final d’aquest llibre el protagonista es  mor. De fet, ni tan sols es mor al final, sinó cap a la meitat; tot i que més enllà continua viu en les històries d’abans o després que se n’anés.

(...)

Aquest llibre també podria començar així. Quan el pare es va posar a enumerar les seves malalties davant del metge, a fora lluïa el sol d’un matí d’hivern. Després el cel es va enfosquir, però al final el sol es va imposar. 

Però, hi coincideixo i ho agraeixo:

De què parlem quan parlem de la mort? De qui se n’ha anat o de nosaltres? De l’absència en sí?

(...)

Això no és un llibre sobre la mort, sinó sobre la tristesa per la vida que se’n va. Hi ha una diferència.

I ja, ara sí, comença la història. Un relat sense futur...

Va anar a un metge de la ciutat i li van receptar unes pastilles. A qui no li fa mal la ronyonada, sobretot si no para d’esllomar-se al jardí? Al principi les pastilles li van servir d’ajut.

Però abans d'arribar al final que ja hem conegut a l'inici, primer ens detindrem breument en la vida del protagonista i en coneixerem la seva dèria, que és el seu jardí:

Amb setanta-nou anys, tenia cura d’un jardí enorme amb fruites, hortalisses i flors. (...) L’intentàvem convèncer que ho deixés córrer, que abaixés el ritme.

(...)

Jo sabia que aquell jardí era especial, per a ell. (...) El jardí era la seva segona vida possible, la seva veu i tot el que no deia.

La mort d'una persona propera i estimada, ens deixa un pòsit que difícilment oblidarem. Petits gestos, petits canvis, el pas/els canvis de temps.. tantes i tantes coses ens evoquen un cop i un altre el record d'aquella persona:

Almenys ens queda el consol que només sobrevivim un cop a la mort dels pares. De la nostra val més ni parlar-ne. No hi sobreviurem ni un cop.

Els records, amargs o feliços acaben resultant inesborrables:

El pare explicava històries, i ho feia a vida o mort. (...) Al final, quan es va haver dissipat el darrer so, va començar a descriure les coses només amb les mans...

(...)

Al cap d’uns dies, els sis metres que hi ha fins al lavabo es tornen una distància insalvable. (...) Noto que la culpa creix dins seu: la culpa per estar malalt, per estar prostrat al llit, per ser una nosa que dificulta el dia a dia als altres. Per ser un llast...

Sembla una constant en la majoria dels casos, que en un moment donat hi ha una aparent i enganyosa millora:

Quan es va recuperar després de totes les operacions i tractaments, el pare se’n va tornar al poble i va començar a fer feina al jardí.

Però, l'evidència acaba obrint-se pas, tossuda i tristament: 

Una de les coses més difícils de veure com el teu pare es mor és suportar el sentiment de culpa sobre si prens la decisió correcta a cada moment.

(...)

El meu pare amb bolquers. Aquell home orgullós, irritable, corpulent, alt, ben plantat i amb caràcter...

(...)

Que no li faci mal, només que no li faci mal... (...) Els medicaments se succeeixen de pressa i també perden la batalla. 

I quan tot el terrenal s'ha acabat, arriba l'hora del retorn al seu estimat jardí:

La seva tornada al poble va ser pòstuma.

(...)

Per fi el meu pare desfaria aquells tres-cents quilòmetres, però en un cotxe fúnebre. (...) La primera arribada a la casa del poble sense que m’estigués esperant a la porta per agafar-me l’equipatge i abraçar-me maldestrament.

(...)

Durant quaranta dies, el meu germà va anar cada matí a la tomba del pare per portar-li un cafè i encendre-li una cigarreta. És un ritu estrany, però, en el fons, agraïa al meu germà que el seguís. 

(...)

El veig, ens veig caminant junts per la vora del mar de bon matí, abans que surti el sol, tinc deu anys.

(...)

Han passat gairebé quatre mesos. Soc al mig del jardí i ja és primavera. “És estrany”, penso. “El pare no hi és però ha arribat la primavera”.

(...)

Potser trigarà una mica, però el camí és aquest: els cossos es refreden, els jardins es tornen salvatges i els fills queden orfes.

 

Explicar una mort no és pas més fàcil que viure-la.

(...)

Això és el que queda al final, unes quantes 

inspiracions i expiracions compartides en la foscor. 

Per què ningú ens ensenya què hem de fer, quan moren els altres?

Per què ningú ens ensenya com es mor, com hem de morir? 

Primer és un dolor llarg. La tristesa ve després... 

 

 

El jardiner i la mort

Gueorgui Gospodínov

Traducció de Marc Casals

260 pàgines