En una nota prèvia al contingut del llibre, l'autor ens manifesta:
L’objectiu principal d’aquest assaig és,
precisament, provar d’entendre millor la nostra singularitat.
 |
| Camins... |
I ja, entrem en matèria, que com podreu endevinar de bell antuvi, per la meva part només serà un resum, segurament maldestre de les idees que més m'han captivat, i que ni de bon tros poden suplir una lectura acurada del llibre.
I, lògicament, el primer és fer-nos preguntes:
Fer-nos
preguntes, siguin simples o complexes, és una de les activitats primordials de
l’ésser humà. Algunes són vitals per prendre decisions (...) mentre que
d’altres apel·len a la necessitat intel·lectual de descodificar la realitat.
(...)
La ciència és filosofia. (...) Tot el que fan els
científics precisament té com a objectiu primordial eixamplar el saber humà.
I un cop exposades, en línies generals, les preguntes, ens enfrontem a les possibles respostes. Veiem:
La vida és, al cap i a la fi, informació. Estem
vius (i ens mantenim vius) gràcies a uns bits de dades continguts en una
molècula anomenada ADN.
(...)
Els gens contenen la informació que ens fa com som. (...) Les cèl·lules funcionen com peces de Lego que, unides de la forma adequada, poden formar estructures molt complexes.
(...)
S’ha calculat que els humans tenim 3.230 gens imprescindibles.
(...)
Ara sabem que emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen.
Algunes pistes que potser ens poden ajudar en l'autoconeixement:
Una manera d’entendre què som és comparar-nos amb
els exemples més propers, estudiar com encaixem entre la resta d’éssers vius
que han fet el recorregut cel·lular com nosaltres.
(...)
Els bacteris i els virus ja eren aquí abans que
apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.
(...)
Els canvis que la ciència ens permet aplicar als
nostres cossos, fins fa poc impensables, ens fan predir que els humans del
futur potser no s’assemblaran als del present.
Com a humans, se'ns suposa que tenim quelcom que podem conèixer com a consciència i que el primer que m'ha vingut al cap és si no serà allò que, en altres èpoques li deien "el uso de razón" i que jo mai no vaig arribar a entendre a què es referien:
Els humans som animals amb una habilitat peculiar
i única: ser conscients de la nostra existència.
(...)
La consciència és un do però, a la vegada, també
un inconvenient important. Saber que existeixes implica entendre que la vida
comença i acaba.
(...)
La consciència és una funció que resideix en algun lloc
del cos. el candidat més obvi, és clar, és el cervell.
I un cop acceptant que tenim consciència, els científics tracten de fer un pas més enllà. I jo, em perdo en les seves disquisicions:
Si sabem més o menys on anar a buscar la
consciència, en principi també hauríem de poder estimar-me la quantitat i la
qualitat.
(...)
Quantificar el grau de consciència seria un pas
més (després de la possibilitat de localitzar-la) en la definició del seu
substrat biològic.
(...)
Malgrat que hem aconseguit que les màquines hi
vegin, escoltin o facin càlculs complicats, la fórmula de la consciència potser
requereix massa neurones treballant plegades perquè, de moment, puguem pensar a
reproduir-la en xips.
(...)
Si la consciència deixa de ser-nos exclusiva, ¿ens
estem rebaixant a una categoria inferior, diluint una de les poques coses que
ens fa especials?
I avancem un xic més i parlem de la intel·ligència:
La intel·ligència és la capacitat d’entendre i
aprendre (o en altres paraules, de manipular i retenir informació).
(...)
És complicat mesurar el que no es pot definir.
(...)
El concepte de quocient intel·lectual té un taló
d’Aquiles evident: és tan exacte com exactes són els tests que utilitza.
(...)
Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem?
(...)
Així doncs, hi ha una part de la intel·ligència que heretem dels pares, no a través dels gens, sinó a través del nivell que ocupem en l’escala social. (...) La ment dels infants és una esponja capaç d’absorbir una gran quantitat d’informació, i de modificar-se en conseqüència.
I ja, avanço i només esbosso petites pinzellades del què és tot el que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:
Déu/Déus...:
Un dels trets que ens separa més de la resta
d’animals és la capacitat (o necessitat) de creure en una entitat superior.
(...)
Es pot deduir fàcilment que els humans hem creat
el concepte de Déu per facilitar la comprensió i acceptació de conceptes que
ens generen angoixa.
(...)
Quan es converteix en innecessari, Déu passa a ser
un llast per al progrés.
La violència:
La violència
és prevalent en la naturalesa, no és un invent humà.
(...)
Com en els humans, la violència en els animals és
sobretot masculina. (...) La violència masculina en humans pot tenir un
component cultural, però sens dubte té un origen evolutiu.
(...)
S’ha vist que els crims augmenten quan fa més
calor i que qualsevol desviació substancial de patrons meteorològics habituals
d’una zona indueix a la violència. (... ) La violència, encara que de moment
sigui parcial, ha vingut sobretot d’haver transferit el poder al grup: la
violència ha deixat de ser un exercici personal.
La democràcia, ai, la democràcia...:
Malgrat la seva popularitat i acceptació, la
democràcia ha generat dubtes i crítiques des del primer dia.
(...)
S’han identificat diversos estímuls subliminals,
la majoria relacionats amb les aparences, que poden decantar una decisió
política.
I gairebé acabem amb especulacions:
L’home del segle XXII serà sens dubte, diferent de
l’actual, potser encara més del que ara ho som comparats amb els qui van viure
fa mil anys, perquè en les properes dècades fins i tot pot ser que hàgim de
redefinir completament què vol dir ser humà.
(...)
Així, ara podem aspirar a fer que l’humà del futur
sigui més fort, més alt, més intel·ligent o potenciar qualsevol altra
característica que ens sembli positiva.
(...)
No serveix de res que en un país es prohibeixen
certes manipulacions genètiques si es pot agafar un avió i dur-les a terme en
algun lloc on hi hagi lleis més laxes.
(...)
No hi ha res més antinatural que l’ésser humà
modern.
(...)
La ciència ens ha portat vacunes, antibiòtics i
poblacions plenes de jubilats, i moltes altres millores. Entre elles, poder
entendre’ns, a nosaltres i al nostre món.
I per concloure, com no podia ser altrament: Reflexionem:
La ciència és només una eina
que ens permetrà avançar
cap al futur que volem.
Ens cal saber-la utilitzar i voler fer-ho.
¿Què ens fa humans?
Salvador Macip
169 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada