30 anys de la mort de'n Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984)

Platja Dura

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
Deixo que es trobin
paraules a l’atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.
Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m’agraden els llavis
incandescents.
A l’esplanada de l’ermita
s’hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l’ombra
de les alzines
sureres.
No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d’un turó.
Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.

  

                                                                                              Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 

UN AMIC VIRTUAL

Les anomenades xarxes socials tenen de vegades quelcom de sorprenent. Pots retrobar-te amb antigues amistats o fins i tot familiars que per algun motiu havies perdut el contacte durant molts anys, i també pots arribar a establir relacions d'amistat insospitades i inesperades.

Fa potser una mica més d'un any vaig establir una d'aquestes amistats "virtuals" amb en Pere. D'ell no he conegut mai ni la seva veu, ni pràcticament la seva cara. No l'he vist mai, no n'he parlat mai personalment ni per telèfon...només ens hem creuat missatges i fins i tot hem sostingut alguna diferència dialèctica.

Què ens ha unit al llarg de tot aquest temps? Doncs una cosa tant senzilla i alhora tant important com l'estimació per la nostra terra.

En Pere a més publicava unes fotografies d'alguns racons de Girona que a mi em portaven molts bon records, eren unes imatges potser senzilles, però que solien compaginar la bellesa de les velles parets dels antics carrerons amb el símbol de les nombroses estelades que es poden veure arreu. Símbols d'una antiga i renovada esperança.

Segons paraules de'n Pere, aquesta li agradava especialment
perquè "simbolitzava el nostre país... aquí tancats".

També va saber copsar la Girona reivindicativa i engalanada:

Girona Maig 2014

Fa uns mesos li van diagnosticar una greu malaltia i ell hi va lluitar amb totes les seves forces, van arribar temps difícils de quimioteràpia i fins i tot alguna teràpia alternativa que semblava donar-li esperances. Mai no va perdre la confiança en el seu guariment, i diumenge passat va ser prou fort i decidit per anar a votar: el sentit del seu vot el desconec, però no sembla difícil d'endevinar, i pocs dies després va haver d'ingressar en una clínica. El seu organisme havia dit prou, tot sembla indicar que només l'havia mantingut mínimament ferm per poder exercir aquest dret tant esperat. I aquest matí he sabut que ens ha deixat.

La seva mort m'ha colpit i m'ha tornat el trist record d'altres més llunyanes en el temps, i igual de doloroses, però com sempre he cregut que ningú no es mor del tot mentre el seguim mantenint viu en el nostre pensament, sé que el seu record igual que el d'altres éssers estimats ens seguirà acompanyant.

Homenatge

Assumpta Montellà fa un relat acurat dels 115 sagnants dies que van patir els joves que donada la seva curta edat es va donar en anomenar "La Lleva del Biberó" i afegeix el relat commocionat d'un petit grup de supervivents.

115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil, la més sagnant i irracional de la nostra història contemporània i que va tocar moltes famílies catalanes d’una manera o una altra, tant els coetanis que encara viuen i recorden com van patir en pròpia pell aquell drama com les generacions posteriors. 

El meu pare, nascut el 1913, no formava part d'aquesta lleva, però mentre la meva mare a Barcelona donava a llum al meu germà sota un intens bombardeig, era enviat al front de l'Ebre, a primera línia de foc. 

Va tenir la fortuna de sortir-ne amb el cos il·lès si bé amb l'esperit molt contorbat, i ja se sap que les ferides de l'ànima poden ser molt més profundes i difícils de guarir, tant és així que mai no va poder dormir amb els llums apagats i més d'un cop s'havia despertat a mitja nit amarat de suor a causa dels malsons que sempre el van acompanyar.

Ell gairebé mai no en parlava de la guerra, però en reunions familiars d'aquelles un tant especials en què sovint s'acaba rememorant successos i persones desaparegudes, algun cop sorgia el tema i jo, tot i que era petita, parava l'orella. És així que vaig començar a sentir parlar de la Guerra Civil i de la batalla de l'Ebre. El pare recordava els dies que havia compartit amb aquells joves que, tal i com més endavant veureu, quan se sentien ferits o senzillament desemparats, sovint ploraven i cridaven les seves mares, també en parlava amb molt dolor de com en la retirada, havia vist caure molts d'ells sense poder ni tan sols aturar-se a auxiliar-los.

Jo desconec si tot plegat s'hauria pogut evitar, només recullo el testimoni del poc que sé i el molt que he tractat de conèixer, mentre tracto d'aportar el meu petit i insignificant granet de sorra com a homenatge als meus pares que ja no hi són, al meu oncle desaparegut i segurament abandonat en alguna cuneta, als meus avis que no vaig poder conèixer i que tant van patir i, com no, a tots aquells joves "biberons".

Només em resta afegir un petit recull dels testimonis d'alguns dels supervivents que l'Assumpta a tingut a bé incorporar al seu estudi i que coincideixen fil per randa amb els que vaig escoltar de boca del meu pare:

Encara no havien passat ni dos mesos de quan vaig marxar de casa per primera vegada i ja era una persona diferent. No hi ha res que et canviï tant la vida com veure la mort de ben a prop. 

(..)

El riu era la barrera natural i semblava que n’hi havia prou amb aquella frontera perquè el front estigués tranquil. A vegades hi havia ràfegues, i els soldats s’insultaven d’una riba a l’altra, però formava part de la “tranquil·litat habitual”, entre cometes... 

(...)

I a més del fusell em donaren dues bombes de mà. Mare meva, em vaig posar una bomba en una butxaca i l’altra a l’altre butxaca, amb espardenyes i adelante! Mira si en sabia poc que duia les bombes una a cada butxaca... i adelante! Sense cantimplora ni res i aquell fusell que no sabia ni com agafar-lo, posat en bandolera que em queia... 

(...)

Aquell riu s’havia convertit en una barrera i un problema, des del primer dia. Per defensar el pas del riu se’n va fer molta, de sang. Per això diuen que l’Ebre baixava vermell. 

(...)

Això de matar és una cosa molt difícil d’explicar, perquè si tu passes allí al front, setmanes, mesos, i hi ha combats cada dia, només penses a salvar-te tu, no a matar, sinó a salvar-te. 

(...)

La diferència entre nosaltres i ells és que nosaltres vam fer la batalla amb espardenyes i un fusell contra un tanc. 

(...)

Sovint, les línies enemigues estaven tan a prop, que ens parlàvem. Normalment la cosa començava malament, amb insults, però de mica en mica, derivaven a broma. 

(...)

Només tenia disset anys i em semblava que ja era un vell. Això passa perquè vius cada dia com si fos l’últim de la teva vida. 

(...)

Però al front normalment tot era lent, i l’única cosa important era què feia l’enemic i pensar. (...) Passava por, molta por, perquè no veia que allò pogués acabar bé. 

(...)

Los biberones, los más jóvenes, murieron muchos en la batalla del Ebro. Lo mejor de cada casa en edad de coger un fusil se fue al Ebro. Cuando veías a los heridos, eran niños grandes que de noche lloraban. 

(...)

I ara em reafirmo que el secret de la vida és saber arribar a vell. Però aquells nois no pensaven pas a arribar a vells; de fet, crec que no pensaven res, i a pit descobert entomant les bales per uns ideals... Allò era el millor de la República, sens dubte. 

(...)

Ara que ja sóc gran, molt gran, tot torna, i la guerra també. Darrerament tinc malsons i revisc els dies de la batalla de l’Ebre, amb les bales, els morts. Tot i que sempre podré dir que no vaig tirar cap tiro, mai! No tinc cap mort a la meva consciència. 

(...)

Me n’havia sortit... Estava sencer per fora, però per dins no tornaria a ser el mateix mai més. El record d’aquelles trinxeres, la por, la desesperació... m’acompanyaria durant molts anys en forma de malsons. 

Poble Vell de Corbera de l'Ebre

El desenllaç

Un desenllaç relatiu al relat encetat en els llibres 1 i 2 que ja vaig comentar . Tot dependrà si creiem o no en les crisàlides d'aire, els homenets petits, les dues llunes...

D'en Murakami, a banda de la seva visió fantàstica del seu món particular, m'agraden les seves descripcions acurades dels personatges, ja siguin els protagonistes o els que podem considerar secundaris, però que sempre adquireixen un paper important en el desenvolupament de la història, però també en les descripcions de situacions i llocs que gairebé es poden visualitzar. Molt cops tens la sensació que estàs llegint un còmic.

Fins ara semblava que s'aturava més en els personatges masculins, un tant androgins, però en aquest cas és en l'Aomame on aconsegueix mostrar-nos un perfil que va més enllà de la descripció física:

Ja no era gaire sociable d’entrada [L’Aomame]. No se li feia pesat passar molt de temps sense veure ningú ni conversar. 

(...)

Mai no havia somiat gaire, i encara que somiés, quan es despertava gairebé no recordava res: uns quants petits fragments de somni  que li havien quedat atrapats a les fronteres de la consciència. 

(...)

L’Aomame vivia en un estat de confusió i desconcert. En el món de 1Q84 ni l’experiència ni el sentit comú servien pràcticament de res, i es veia totalment incapaç de preveure què podia passar a continuació. 

(...)

Mai no havia pensat que fos bonica. Mai, des de petita, ningú li havia dit que ho fos. La seva mare, ben al contrari, la tractava de nena lletja. 

D'en Tengo, a més de conèixer el seu aspecte físic també ens dona alguna pista dels seus pensaments i sentiments:

Les coses que s’han anat dipositant amb el temps no desapareixen tan fàcilment. 
(...)

Les persones imaginem el temps com una línia recta, com si fos un bastó llarg i recte amb marques gravades i poguéssim dir: “A partir d’aquí hi ha el futur que ha de venir, fins aquí hi ha el passat que hem deixat enrere, i el present és aquí”. 
(...)

De sobte, en Tengo es va posar nerviós i va mirar al voltant. ¿Era l’autèntica realitat, allò? ¿Segur que no s’havia equivocat i havia tornat a entrar en una realitat equivocada?

I en aquest tercer volum adquireix molta importància un personatge que només s'havia apuntat en el primer i és l'Ushikawa, un personatge al servei del grup, mal girbat, un tant repulsiu i solitari, però amb un gran instint per tot el que pot suposar-li negociable.

En aquest cas, amb les meticuloses descripcions ens podem fer una idea molt ajustada de la seva obscura personalitat:

L’Ushikawa tenia molta pràctica a escoltar la gent, i el posat de sinceritat amb què escoltava solia aaconseguir calmar l’interlocutor. 

(...)

Els punts forts de l’Ushikawa eren el seu olfacte excepcional i la persistència amb què s’aferrava a una pista un cop en tenia una. 

(...)

No era ni un amic ni un company de fe. Si representés algun perill pel grup [Sakigake] no dubtarien a eliminar-lo sense miraments. 

(...)

Havia renunciat a tots els plaers mundans –per bé que no li hauria estat fàcil accedir-hi, encara que ho hagués intentat- i s’havia concentrat en els estudis. 

(...)

No recordava haver fet mai res útil per a la societat. La majoria de persones que sol·licitaven els seus serveis eren de la mena que generalment els advocats no acceptaven com a clients perquè feien pudor de socarrim, però ell no dubtava a acceptar qualsevol sol·licitud que rebés si comportava un mínim guany de diners, i era bo fent la seva feina. 

(...)

Els àmbits dels sentiments i del sentit de la justícia eren aquells en què se sentia més perdut. 

I concloc amb "El Grup" [ Sakigake], que auto defineix així: 

Nosaltres som un grup ben organitzat. Tenim gent i podem actuar amb rapidesa i efectivitat. Tenim clars els nostres objectius, confiem en nosaltres mateixos i estaríem disposats a arriscar les nostres vides si calgués. 

I si mai us hi trobeu amb una crisàlide d'aire, no dubteu de mirar el seu interior, potser us endureu una sorpresa.

Jo no n'he trobada cap i és per això que la imatge no és més que una crisàlide formada en una fulla, però pel que he anat descobrint en les pàgines del llibre, la seva aparença podria molt bé ser semblant.

I encara una nova pista. Si en teniu curiositat escolteu la Sinfonietta de Janacek, potser us ajudarà a entrar en el 1Q84 i esbrinar algun dels seus secrets.

MÓN LÍQUID TAMBÉ EN EDUCACIÓ?

Tot i la meva admiració per en Zygmunt Bauman i el meu interès en els temes relacionats amb l'educació, en aquesta ocasió no m'ha acabat de convèncer potser perquè en realitat és molt poc el que aporta i no fa més que repetir les seves conegudes tesis.

Comparteixo, això sí, la seva preocupació per la desvaloració dels estudis superiors sense tenir en compte l'esforç que suposa arribar a obtenir-los i la valoració que es fa de la rapidesa i la immediatesa. I per posar un exemple que no té a veure amb la lectura, penso en el cinema i las pel·lícules a ritme de "spot" publicitari. Tot en flaixos, tot ràpid, sovint sense arribar al fons ni aturar-se en la qualitat de la imatge o el valor d'un gest: sens dubte es tracta de consumir de pressa, oblidar-ho i passar a una altra cosa. Ja pràcticament no assaborim ni el menjar.

Unes breus reflexions de l'autor:

Cuando yo era joven se me advertía: “Lo que se aprende rápido, se olvida rápido”, pero éstas eran palabras que surgían de una sabiduría diferente, una sabiduría de una época que tenía en la más alta estima lo perdurable. (...) Ésta no es la clase de sabiduría que muchos de nosotros aprobaríamos hoy. Lo que un día fue meritorio hou se ha convertido en algo defectuoso. 

(...)

Durante muchos años, un diploma de enseñanza superior procedente de una universidad de primera fila fue la mejor inversión que los padres amantísimos podían hacer en pro de sus hijos y en pro del futuro de sus hijos. (...) pues bien, este sueño ahora se ha hecho añicos. Para quienes ostentan títulos de enseñanza superior, en la actualidad el mercado laboral se encuentra cayendo en picado. 

I com no, també aporta la seva reflexió crítica vers el que ell anomena "polítiques emergents" i que no són altra cosa que les sorgides a raó dels moviments socials impulsades des de les indignacions públiques que en algun moment van ser compartides en les places de moltes ciutats i que ara semblen estar agafant un fort impuls.

Las políticas emergentes, las que suponen una alternativa esperanzadora a los desacreditados mecanismos políticos, tienden a ser horizontales y transversales, en vez de verticales y jerárquicas. Yo digo que funcionan “a la manera de los enjambres”, pues al igual que éstos, las agrupacions políticas y las alianzas son creaciones efímeras, que se convocan con facilidad, pero que tienen grandes dificultades en mantenerse unidas el suficiente tiempo como para “institucionalizarse” (construir estructuras perdurables)

I a mode de conclusió, alerta, per molt que ens pesi no estem lliures de caure en els mateixos errors que critiquem:

La promesa del consumo puede ser falsa, engañosa e inducir a errores, pero de ninguna manera está falta de atractivos. Y, desde luego, está en armonía con nuestra “predisposición natural”. 

1Q84 Llibres 1 i 2

Un cop més fascinada per l'univers fantàstic de Haruki Murakami que en aquesta extensa obra i com ja és habitual en ell, es refereix bàsicament a dos personatges: La Aomame i en Tengo, i les estranyes circumstàncies que els envolten. 

Hi ha altres personatges, però fonamentalment la història es centra amb aquest dos protagonistes, que tal i com acostuma a succeir en altres llibres del mateix autor, sembla que estan destinats a retrobar-se, ja s'havien conegut quan eren infants, però que al llarg de tota la complexa història no coincideixen en cap moment tot i que les seves vides s'entrellacen sense saber-ho en moltes ocasions.

En aquest cas, l'autor a més de descriure acuradament ambdues personalitats, també fa una crítica ferotge a les sectes, tot i que només es basa en els Testimonis de Jehovà i en una hipotètica que ell anomena Sakigake i el seu màxim dirigent del que només sabem que s'anomena "El Líder".

Us presento als protagonistes:

 

En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deien els altres, i per això se l’escoltava amb interès. 

(...)

Des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. 

(...)

Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim. 

(...)

En Tengo encara no hi havia pujat mai [al mont Fuji]. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra. 

La Aomame:

Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. 

(...)

No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa. 

El Líder 

El que sent les veus... Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo. 
(...)

En aquest món és ni el bé absolut ni el mal absolut –va dir l’home- [El Líder] El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés. 

Dels Testimonis de Jehovà, opina:

Ells anaven a veure la gent quan els anava bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció lineal: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a “estudiar junts la Bíblia” amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys mentre no et fessis testimoni, potser. 

De la resta de personatges, només fer una petita menció d'un que en el proper volum adquirirà un més gran protagonisme:

Ushikawa: Un personatge misteriós, però implacable.Un investigador al servei dels membres de la secta Sakigake.

I, com no, una menció a l'enigmàtic títol:

Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. [Aomame]

(La lletra q feia referència al signe d’interrogació) 

(...)

Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals ni imaginari, ni metafísic; això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies. [El Líder]

La relació amb al propi cos

Aquest llibre, escrit per una científica: Sondra Barrett, fa referència no tan sols al fascinant món de les cèl·lules, incorporant fotografies d'una gran bellesa plàstica, sinó que també incideix en el coneixement i control del nostre cos, afegint-hi una sèrie de propostes d'exercicis encaminats a millorar la nostra percepció i relació amb el món que ens envolta.

Va caure a les meves mans d'una manera un tant casual i per recomanació d'un amic  i val a dir que em vaig sentir interessada.

No es tracta d'un llibre eminentment científic ni tampoc d'un d'aquests volums d'auto-ajuda. Tampoc no es pot considerar un relat basat en fets fantasiosos, malgrat que en més d'una ocasió fa referència al xamanisme i a la religió. Possiblement va més enllà de la simple curiositat i tal com ha de ser, cadascú haurà de treure les seves pròpies conclusions.

Fa molts anys em vaig interessar per la psicomotricitat. A raó d'un petit curs a l'Escola d'Estiu em vaig sentir atreta per la filosofia que semblava transmetre aquesta disciplina i m'hi vaig matricular. Va ser sens dubte una bona experiència i no tan sols pel contingut d'aquell curs de post-grau, sinó perquè també vaig tenir l'oportunitat de conèixer un grup de persones vingudes des de diferents països que compartien com jo l'interès pel descobriment dels principis que regien aquesta especialitat: Coneixement, consciència i control del propi cos, i que a més em van aportar informació de primera ma de la situació política convulsa que es vivia a l'Argentina.

Bé, no em vull desviar de l'objecte d'aquest escrit. 

Si en principi, com he dit, em vaig matricular una mica moguda per la curiositat, aviat en vaig trobar la manera d'aplicar-ho a les classes. Jo en aquells moments treballava en una escola d'educació especial i tenia ocasió d'atendre a una bona colla d'alumnes amb edats d'entre quatre i divuit anys, amb diferents patologies, moltes d'elles compreses en el que ara s'anomena "espectre autista" i en les quals el coneixement i control del seu cos acostuma a estar força distorsionat.

Si em refereixo a aquesta etapa de la meva vida professional és més que res per fer menció a la importància que té el coneixement del propi cos. I no és només en àrees com la mencionada sinó que també n'he tingut oportunitat de comprovar que diferents cultures i tendències religioses l'hi donen la mateixa importància, així com al control de la respiració i la postura que també es treballen i/o s'exploren en diferents disciplines com ara el ioga, el tai-txi, el yin yang o la teràpia gestalt, per posar només uns exemples.

Gràfic computeritzat de l'ADN en una fotografia al microscopi.

Com a conclusió, un breu recull de les paraules de l'autora:

En las tradiciones chamánicas o indígenas, al poder se le llama "medicina", y la medicina de cada persona representa sus dones individuales, su propósito y su poder para sanar a la tribu.
(...)
Cuando descubrimos nuestro poder y comenzamos a ponerlo en acción, es cuando somos verdaderamente nosotros mismos. Es entonces cuando hacemos las mayores contribuciones y usamos nuestro regalo de energía de un modo más sabio.