L'hora de despertar-nos junts

 

Pantà de Ribatallada
Sabadell, gener 2021

A banda del meu interès per l'autor, el títol d'aquest llibre em va fascinar. I em permeto copiar l'inici perquè és tant o més significatiu que el propi títol i convida a seguir llegint, gairebé amb urgència. O això és que vaig fer jo:

Alguns relats conviuen dins el cap de l’escriptor durant molt de temps, fins i tot durant anys, abans de sortir a la llum. En aquest lapse, la majoria es fan malbé, allà mateix, perduts a les profunditats del cervell, sense arribar a cobrar vida, mentre que uns quants, en canvi, perviuen latents per sempre.

Aquest relat n’és un.

Qui no se’n deliria per seguir llegint?. 

I després d'aquest inici, vaig gaudir de la lectura i de l'aclariment final que ens ofereix l'autor i que jo copio a continuació: 

“Aquesta és una novel·la i la lògica que segueix és la de la ficció. Tot i amb això, com que tots i cadascun dels personatges que hi apareixen són reals i, de la mateixa manera, la història que protagonitzen és verídica, m’he pres la llibertat d’imaginar i novel·lar alguns dels passatges que hi apareixen.”

I ara sí que m'endinso en el relat, que no es tracta de cap ficció a la que l'autor hi va esmerçar sis anys per documentar-se, sinó que a més que recull la vida de la Karmele Urresti, infermera, i del seu espòs, en Txomin Letamendi, trompetista, com a diguem-ne protagonistes, la història va més enllà, va fins la dura realitat de l'època de la postguerra:

Karmele Urresti va conèixer Txomin Letamendi a París, d’això no hi ha cap dubte, el mes de desembre del 1937. La Karmele tenia aleshores només vint-i-dos anys, mentre que en Txomin ja havia fet els trenta-sis.

(...)

La Karmele era ben plantada, esvelta i amb una gran confiança en ella mateixa. 

(...)

A la dècada dels cinquanta, tot era pèrdua, tot era destrucció, tot era ruïna, tot era silenci. (...) Silenci i por. 

(...)

Per Sant Ignasi, l’últim dia de juliol -i aniversari de la Karmele, a més-, Karmele Urresti i Txomin Letamendi es van casar al Château de Belloy en una senzilla cerimònia que va oficiar Joseba Urresti, el germà capellà, i que va comptar amb el Lehendakari Aguirre com a notari. 

En Txomin Letamendi, sempre amb el suport de la seva esposa Karmele, va ser un lluitador compromès amb la seva terra i el seu govern, tant en l'època d'exili, com amb posterioritat en tornant al País Basc:

Al començament del 1943, la família Letamendi Urresti va salpar de Caracas rumb a Barcelona a bord del vaixell “Cabo de Buena Esperanza”.

(...)

Al “Cabo de Buena Esperanza” s’hi va embarcar un agent secret basc, sí, però també, i en aparença, un simple músic i pare de família. 

(...)

Txomin Letamendi no havia abandonat Caracas ni havia arrossegat la seva família amb ell per menar una vida normal a Ondarroa.

(...)

Una de les responsabilitats de Txomin Letamendi quan va arribar a Bilbao va ser la coordinació dels dos grups, madrileny i bilbaí, i l’intercanvi d’informació d’interès entre tots dos.

(...)

Durant els anys 1944 i 1945, Txomin Letamendi va menar la seva doble vida a Bilbao amb una relativa tranquil·litat. 

(...)

Txomin Letamendi, l’agost del 1947, es va desplaçar a Barcelona per tal d’ocupar el càrrec de delegat del govern basc a Catalunya, delegat clandestí, és clar, en substitució d’un vell conegut seu, Jorge Eguía (Joseba Elosegui) 

I tal com ja he llegit en altres de les seves publicacions, l'autor, en Kirmen Uribe, fa una defensa emotiva del seu país i de la seva llengua:

La por que la llengua basca es perdi, que el vell idioma desaparegui per sempre, ha existit en la literatura basca des dels seus inicis. (...) Aquella mateixa por a la pèrdua de la llengua basca es va accentuar quatre segles després, no cal dir-ho, durant la dictadura de Franco. 

(...)

Si ho penses bé, els bascos som una mica com aquesta mà. Podem obrir-la i oferir-la (...) o podem tancar-la per donar un cop.

La història és molt més i amb més interès que aquest breu recull, que tanco aquí.

I a mode de conclusió:

El dilluns 5 d’agost de 1946, la policia va detenir en Txomin després que aquest cometés una imprudència.

(...)

El pas per la presó havia enfonsat en Txomin, i entre les seqüeles mentals, de vegades patia terrors i angoixes que li trastornaven la consciència, i aleshores perdia la noció del temps i de l’espai i s’imaginava que encara era a la presó.

(...)

El dimecres 20 de desembre de 1950, sense ni tan sols haver fet els quaranta-nou anys, Txomin Letamendi va morir a casa del seu germà Juan, a Madrid. 

(...)

Karmele Urresti va morir el diumenge, 23 de maig del 2010, a la seva casa d’Ondarroa, envoltada dels seus fills. Tenia noranta-cinc anys. 

  

L’hora de despertar-nos junts

Kirmen Uribe

Traducció de Pau Joan Hernàndez

370 pàgines

Torrent de Gotelles
Sabadell, gener 2021

Podeu llegir una molt interessant entrevista amb l'autor, Kirmen Uribe feta al finals del 2016. Només heu de clicar aquí.