L'estrangera

La història d'una parella de sord muts, vista des del punt de vista de la filla, en certa manera té una part d'autobiografia.

El títol és a raó de la protagonista, que a causa d'una malaltia infecciosa va perdre l'oïda, i que es va negar a utilitzar el llenguatge de signes per considerar que era una manera de sentir-se assenyalada. Preferia tractar de llegir els llavis i sovint es perdia en les converses, la qual cosa, per aquells que no la coneixien, els podia fer pensar que tenia problemes en el coneixement del llenguatge potser perquè era distreta, o tímida, o estrangera:

A col·legi, la mare va aprendre la llengua de signes. (...) La llengua de signes és teatral i visible, t’exposa contínuament. Sense gestos pots semblar simplement una noia una mica tímida i distreta.

(...)

S’ha passat la vida camuflant-se amb jerseis i jaquetes de caçador, vambes gastades de gimnàstica i tallats de cabell andrògins, però això no l’ha protegit de res. 

Les referències que fa del pare, sord mut també, no semblen deixar-lo en massa bon lloc:

Al seu costat la mare va aprendre a anar-se’n dels locals sense pagar.

(...)

L’amor entre sords no existeix, és una fantasia dels que hi sentiu. Hi ha sexe, intimitat, però no aquella necessitat. 

En realitat tota la història és un seguit de mentides, confusions i mals entesos. La mare, quan es refereix a com va conèixer el seu marit, explica una història en què hi afegeix una bona part de fantasia, mentre que el pare n'explica una altra de ben diferent, tot i que pel que s'endevina, hi va haver un intent frustrat de suïcidi poc o gens aclarit.

No sembla que van tenir massa cura de les filles:

La mare no treballava mai. (...) Encara que no treballés, la mare no estava gaire temps amb mi, així que vaig passar la major part de la infantesa al jardí dels avis.

(...)

Quan era petita, els pares no em portaven al Museu d’Història Natural o al Metropolitan, em portaven a veure les cases dels rics. 

Tal com diu l'autora, la família estava situada en la mentida o la inconsciència de voler negar la realitat d'una manera, segons el meu parer que sempre és de tocar de peus a terra, totalment absurda:

L’engany era comú a la seva família, malgrat la seva sordesa, el seu germà Arturo cada any li regalava uns walkmans.

Deixo aquí aquesta història un tant insòlita, tot i que amb molts lligams amb la realitat de la seva autora, i ho faig recollint un parell d'apunts; el primer el més raonable, tot i que pel que sembla els "protagonistes" els rebutjaven, i el segon, que parla dels acúfens, amb molt coneixement de causa donat que jo en pateixo, tot i que, sortosament no sóc pas sorda, no em puc arribar a imaginar com deu afectar aquesta molèstia a algú que sense poder sentir cap so real, comença a sentir xiulets o rumors o sensacions que no pot desxifrar. 

La manera més segura de traduir els sons per a un sord és a través de dispositius tècnics.

(...)

És més fàcil dir que els meus pares són sords i més difícil dir que tenen patologies psiquiàtriques. Més fàcil dir que la meva mare no sent res que no pas dir que sent veus. Les “veus” que als manuals de biomedicina són “acúfens”, són un trastorn de l’orella que fa percebre cruixits i vibracions prolongats. (...) No se sap ben bé com intervenir en els sords que pateixen acúfens. 

Si voleu aprofundir més en la biografia de l'autora us recomano aquesta entrevista que es va publicar a "Ocio y Cultura" al març del 2020 a raó de la publicació del llibre.

L’estrangera

Claudia Durastanti

Traducció de Martí Sales

295 pàgines