Elizabeth Finch

Pot ser que una professora o un professor sigui capaç de deixar un record perenne?

Sens dubte.

Ella, en aquest cas en la seva primera classe, no va fer cap intervenció espectacular, només, amb total naturalitat es va presentar:

Em dic Elizabeth Finch. Gràcies. 

(...) 

Però, almenys un alumne, decebut d'altres experiències, es va sentir atret, gairebé amb quelcom que es podria assemblar a un amor a primera vista: No aconsegueixo recordar què ens va ensenyar en aquella primera classe. Però sabia vagament que, per una vegada a la vida, havia anat a parar al lloc indicat.

Més que enumerar els atributs que la distingien de la resta podríem afirmar que justament va ser la seva modèstia que va captar l'atenció del nostre relator:

Cridava l’atenció per la seva calma i la seva veu. Era una veu serena i clara. 

(...)

No he conegut mai ningú amb menys autocompassió que l’Elizabeth Finch. (...) Suportava el dolor impertorbablement, i no demanava mai ajuda (ajuda moral, vull dir).

És molt evident que aquest gairebé enamorament sobtat, no tenia res de diguem-ne "carnal". Veieu:

M’agradaven les dones com a amigues. Sobretot quan no em manipulaven en cap sentit. Sobretot quan esperaven més de mi (sense arribar a intimidar) i eren holandeses.

I ja centrant-nos en la seva professionalitat:

L’Elizabeth Finch no entenia les classes com fragments de temps discontinus en què s’havia de comunicar, discutir i assimilar certa quantitat d’informació.

(...)

Si l’E.F. ens va ensenyar res, va ser que cal veure la història a llarg termini; encara més, que no és una cosa inerta i apàtica que està allà oblidada.

(...)

Una altra de les seves tècniques era començar la classe simplement preguntant què sabíem sobre un tema concret. Podia resultar acoquinador.

Tot aquest recull fa referència gairebé de manera exclusiva a l'època de les classes, però un fet es va mantenir al llarg d'anys d'amistat:

Els nostres dinars van continuar durant pràcticament vint anys, un radiant punt de referència a la meva vida.

I ja arribo al final del llibre que pràcticament coincideix amb la mort de la professora, l'Elizabeth:

I tot i que ella té un germà, el dipositari de tots els seus records professionals és el nostre relator, el seu antic alumne:

Jo esperava que l’E.F., igual que havia controlat la seva vida, també hagués controlat la seva posteritat. Probablement trobaria alguna nota breu i lúcida mitjançant la qual em donés instruccions sobre què fer.

Una carta de l’advocat em va comunicar que l’Elizabeth Finch m’havia llegat “tota la documentació i la biblioteca privada perquè en faci el que vulgui”. Em sentia afalagat, però també perplex.

(...)

El pis de l’E. F. estava pulcrament endreçat.(...) Les cases i els pisos que queden buits per defunció solen transmetre una sensació d’abandó i depressió; és normal, en el nostre dolor, atribuir certa qualitat antropomòrfica a aquesta mena de llocs.

(...)

Va viure, va sentir, va pensar i va estimar (aquí estic fent suposicions) al seu aire, i al seu nivell. I això també tenia a veure amb el desordre.

M'han agradat les seves reflexions referents a les relacions:

La relació entre homes i dones sempre m’ha desconcertat. (...) Entre homes i dones hi ha malentesos i males interpretacions, falsedats o mandra, mentides benintencionades, claredat ofensiva, enrabiades sense motiu, genialitats providencials que amaguen la deixadesa emocional. I així tot. L’expectativa que podem comprendre el cos de l’altre quan amb prou feines sabem comprendre el nostre.

(...)

Jo visc sol, així és des de fa anys. Probablement ho heu endevinat. Ara bé, com potser ja he avisat, aquesta història no tracta de mi. 

 

Evidentment, hem estat coneixent una bona mestra:

He dit que m’estimava l’Elizabeth Finch (si més no, estic bastant segur que me l’estimava; i que encara me l’estimo, més enllà de la tomba). Era un amor que va començar a l’aula, però que no era l’amor adolescent, o l’amor infantil, que la mainada sent per la professora.

(...)

Me la vaig estimar més a ella que a cap de les meves esposes? Mireu-vos-ho així: part de l’amor és sorprendre’t gràcies a la persona que estimes, encara que la coneguis profundament bé. 

 

 

Elizabeth Finch

Julian Barnes

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

237 pàgines

Biografia del foc:

Espectacular, controlat,
inofensiu?

Foc controlat, espurnes vistoses, però no t'hi acostis gaire que també et pots socarrimar.

Un interessant recull de contes, somniats, inventats, plens de simbolisme on es pot parlar de tot i de res. Contes, en definitiva.

Aquesta és només la meva tria, però n'hi han molts més.

Casoris, divorcis, incomprensió, recels... La Vida que a voltes és foc, a voltes flama i a voltes caliu que una ventada es pot endur lluny.

Divorci is ok meme:

Fa poc que ha començat a conèixer més el seu pare. Abans el veia poc. Ara que s’han divorciat, el pare de vegades se l’ha d’endur a la feina. No sap què fer-ne. No té amb qui deixar-la. No sap què li agrada. No sap qui és.

Ell també fa poc que ha començat a conèixer més la seva filla. 

I seguint amb la vida. En aquest cas, la que comença i tot és, o ho sembla, net, fàcil, esperançador.

Els meus tancs:

Quan ets petita creixes de pressa; les sabates, els pantalons, la vida, de seguida et queden estrets, curts, com el tanc, dins del qual jo semblava una nena inflada, massa grossa per cabre-hi.

(...)

Aleshores encara no hi havia enemics.

(...)

El primer batiscaf me’l vaig comprar jo. Era vermell i tenia una escotilla estreta que m’obligava fer contorsions per entrar-hi.

Els esguerrats:

Agost. França. Són en una ciutat a la desembocadura del Sena on ella s’ha entestat a anar.

La mare somia sempre. Somia com una boja. El pare no.

(...)

Van tots tres dins el seu Peugeot.

(...)

Està sol a l’hospital i no entén res. Tot de gent amb bata blanca li parla en francès fort i a poc a poc, com si alentir la velocitat i augmentar el volum servissin per aprendre idiomes. (...) Quan per fi el porten amb el pare, el pare plora. Quan per fi el porten amb la mare, la mare plora. El nen està tan desconcertat que ni plorar no pot.

Hi ha hagut un divorci, un trencament, una filla "repartida"...Però potser no tot està perdut.

Encara queda oxigen:

Els amics t’ajudaran a fer la comedieta: petards, coca, cava. Evitaran, però, el camp de mines. (...) Sobre el que no es pot parlar, s’ha de guardar silenci. 

Quan sembla que tot s'esfondri, potser ens avindrem al desastre o potser hi lluitarem aferrissadament per evitar-ho.

Suposant que sigui evitable.

Prohibit especular:

Un dels grans avantatges de fingir que no hi sents és que et permet viure en un parèntesi on ningú et ve amb exigències.

(...)

Especular és, de fet, un dels pocs passatemps que hi ha aquí a dalt.

(...)

Encara estic assegut al banc de la cabina, baixant. (...) I una altra torre. Ara sí que caurà i ja estarà. 

(...)

Les muntanyes esllavissant-se. Massa poques primaveres per a tants hiverns. (...) Tot el meu món ha quedat colgat sota un silenci blanc. Potser la felicitat és això. Un sepulcre. 

Potser. Goso afegir jo.

I quan tot no s'acaba, però el desig hi empeny cap al final, unes píndoles potser poden ser una solució, la resposta al desig de la mort.

I molt rarament, la mort:

Ell ha sortit de casa a peu, amb ella arrapant-se-li als budells i la motxilla carregada a l’esquena, brut, o amb la sensació d’anar brut.

(...)

Treu el verí de la motxilla i es pren la primera pastilla.

(...)

Abans d’anar a dormir, una altra pastilleta. (...) L’endemà és dijous. Ha dormit bé. El verí fa dormir seguit, però no ha deixat de somiar.

(...)

I una altra pastilleta cap dins. Glups. I el mareig. O la idiotesa. (...) Al vespre, pastilleta.

(...)

El verí fa efecte. Abraçat al peluix de la foscor, el cap abandona les Constantinobles i els setges.

(...)

Per dinar, una truita, una mandarina, una galeta. I una pastilla que no toca: una al matí i una a la nit, li va dir la doctora. Si estàs molt angoixat, una al migdia. No està molt angoixat. ¿O sí? Però se la pren.

(...)

Dimarts tornarà les claus i la pastilla del migdia no se la prendrà, i potser pujarà al tren i farà el trajecte invers.

I, tot i saber que em repeteixo... La Vida. És moltes coses, la realitat per damunt de tot. I les paraules, sempre les paraules.

I el pensament.

Bales de palla:

Jo a la mare tampoc la cuido com una orquídia. La tinc tancada en una residència amb altres persones de palla i ja només espero que es mori.

(...)

Les bales de palla dormitaran dies o setmanes sobre el camp pelat.

(...)

Les paraules maten, ho haurien de posar a les faixes dels diccionaris, al costat de la foto d’un lletraferit mort, de detall d’un cervell negrós i podrit de mots, d’un suïcida amb la casa plena de llibres. 

Fent endreça

 ¿D’on surten els contes?, em pregunten sovint. D’una obsessió, d’una clivella, d’un camió que no vaig poder avançar perquè hi havia massa revolts: per desempallegar-me dels brins de palla m’hauria pogut matar, i no valia la pena. 

Una molt interessant entrevista a la Carlota, de'n Xavier Graset des de l'amenitat del Més 324.

Cliqueu aquí.

  

 

Biografia del foc

Carlota Gurt

217 pàgines

Només germans

Camins que ens duen a...
Gils de Cerdanya

La mort física, vital, el mateix que la degradació són inevitables i segurament cal que ho siguin, ja que altrament, com a espècie humana, de ser remotament eterns, esdevindríem encara més destructius, intolerants i egoistes.

Però hi ha una mort que a mi em corprèn molt més, com pot ser l'apatia, el desinterès, que ens van matant lentament, gairebé imperceptiblement, però inexorable. 

L'autor l'anomena "La mort lenta":

La mort sembla llunyana i la vida batega a tot arreu: en els nusos de totes les mans i en el bec menut dels pardals i en el moviment sinuós d’un cuc de terra i en les branques vincladisses dels lledoners de l’Eixample.

(...)

Que soni un mòbil abans que la vida comenci és un mal auguri, perquè vol dir que hi ha alguna cosa massa urgent per esperar que tot es posi a lloc.

L'Aram i la Lena són germans. Ell aparenta viure entre ombres i dubtes, mentre que ella sembla forta, inaccessible. Però és aquesta la realitat?:

L’Aram ha estudiat Filosofia. La Lena, Història de l’Art. (...) L’Aram viu en els mons abstractes del pensament. La Lena viu amb els peus a terra i amb la por immensa d’allunyar-se de tot allò que es pot veure i tocar.

(...)

Són així. Diferents. Dues meitats d’una mateixa esfera. Com un eclipsi. Sí, talment com un eclipsi.

(...)

Imagina’t la Lena i l’Aram, que des de que va néixer la Lena, sempre han dormit a la mateixa habitació, fins que són adolescents.

Ara viuen plegats, han hagut relacions fracassades, complexes, residuals, que volen tornar a mostrar-se i que poden fer mal, molt mal:

L’Aram, amb el mòbil a l’orella, primer fa com una convulsió subtil i després s’aixeca d’un bot i surt al balcó. Ajusta la porta de vidre.

(..)

La veu del seu germà li arriba des del balcó barrejada amb el so encallat del motor dels cotxes, la piuladissa dels falciots, el clàxon dels vehicles del carrer.

Ara ha trucat la Laia, la que va ser parella de l'Aram i ell s'ha trasbalsat i la Laia...: 

Després de dos anys, et va deixar penjat i se’n va anar a Suïssa amb una atia que acabava de conèixer. Sense donar-te raons. (...) Es va fer lesbiana i et va deixar. 

(...)

Des que la Laia va trucar, al pis s’hi ha instal·lat una calma incòmoda, una mena de silenci dentat que penja d’un fil i que si el trenquessin, els esclafaria.

És gairebé inevitable tornar la vista enrere, quan de petits un dia...:

I la mare: els nens s’han fet un petó a la boca, Lluis.

I el pare, que no deixa de mirar endavant, ni tan sols sembla sorprès.

Tot plegat va quedar com una entremaliadura d'infants, res per què preocupar-se, fins que: 

Imagina’t l’Aram dient estic coneixent una noia. (...) Com si hagués dit que està plovent.

(...)

Però avui comença alguna cosa quan la Laia empeny la porta amb dues maletes grosses i una bossa de mà penjada per la nansa a l’avantbraç.

(...)

Mai sé què sent, exactament, la Lena. (...) De vegades tinc una mica de por. 

Sabem el que, en secret, n'opinen l'un de l'altre:

La Lena sempre ha tingut la sensació que l’Aram calla massa.

(...)

L’Aram viu tancat en si mateix, i a dins hi té un univers d’abismes i precipicis i idees que mai verbalitza perquè creu que ningú podria entendre-les, perquè les persones són apassionades de les coses simples, dels esbossos, dels esquemes, de les coses tancades, amb límits. La mirada de l’Aram capta cada matis, cada detall.

(...)

La Lena, en canvi cavalca la seva fera amb els ulls clavats a l’horitzó i amb un fuet li grava les ànsies viure a la pell. I crida. Crida amb totes les seves forces. 

Si llegeixes el relat, imagina't el que vulguis, la imaginació que pot ser perversa o innocent, en realitat és lliure:

Imagina’t una imatge delirantment obsessiva. Imagina-te-la tatuada a la memòria de l’Aram amb tinta negra. 

(...)

Imagina-te-la, tremolant, sentint-se culpable de no sap ben bé què, com si hagués fet alguna cosa dolenta. (...) I la mare dormint profundament com si no passés res. I l’odia. Irracionalment., l’odia. L’odia per seguir existint mentre ella s’ofega en la impotència.

(...)

La Lena i l’Aram es miren, i entenen alguna cosa, però no saben ben bé què és. (...) L’Aram se’n va. I haurà un sotrac molt fort que ara només intueixen, i tot es mourà de lloc, i tot canviarà.

I arribem al final, perquè és que:

Som els humans que ens hem obstinat a classificar les coses que existeixen entre bones i dolentes, entre morals i immorals. Però les coses per si soles no son bones ni dolentes. 

 

 

 

 

La mort lenta

Xavier Mas Craviotto

254 pàgines

Records d'un soldat de la Lleva del Biberó

Alto de Igal. Navarra
Juliol 2013

            

De ben joveneta ja em va impressionar la història dels soldats de l'anomenada "Lleva del Biberó" 

Van ser joves adolescents, gairebé nens encara, que, amb els anys i les diferents lectures al respecte gairebé es podria afirmar que, per qüestions de política que diguem-ne que se m'escapen, van ser enviats a una mort segura.

El meu pare, que va coincidir amb la seva arribada al front de l'Ebre, comentava (poc i esgarrifat) que alguns que van ser ferits els va sentir plorar cridant la mare.

Aquest és un relat confegit a partir dels records d'un d'aquests joves, que va participar en aquella cruenta  batalla. Ell, el protagonista, va sobreviure.

Poc puc afegir, que no sigui donar-li veu, de manera lamentablement reduïda a l'autèntic protagonista de la història com a representant dels que mai no van tornar:

Parla en Ramon:

S’han escrit moltes pàgines parlant de la Guerra Civil espanyola. Molta gent ha escrit, amb més o menys coneixements, i amb més o menys parcialitat, grans volums d’història explicant-nos el com i el perquè; què feien els generals i els polítics. Però no s’ha dit gran cosa del que tot plegat va representar per a la gent corrent.

Havia començat la Guerra Civil. Era un camí sense retorn i ja res no tornaria a ser mai més igual per a cap de nosaltres.

(...)

Els militars i la dreta havien anat massa lluny i havien provocat un esclat revolucionari, i les revolucions van implacablement acompanyades de la violència i el desordre.

Les seves primeres impressions, coincideixen amb alguns dels records del meu pare:

Mai no s’havia vist un exèrcit més esparracat: no hi havia el més petit intent de donar un cert aspecte militar a la comitiva de camions carregats amb els primers voluntaris que marxaven al front. 

(...)

Més que un exèrcit que anava a la guerra semblava una corrua anant cap a un aplec. 

En la seva etapa utòpica, el nostre relator, es va comprometre, afiliant-se a la CNT:

La meva afiliació a la CNT va arrossegar alguns companys de l’Institut-Escola Pi i Margall, però no gaires.

(...)

De moment, el nostre objectiu -i parlo del nostre reduït grup d’amics i companys- era contenir el feixisme.

(...)

La guerra ens arribà a Barcelona, no sols amb els bombardeigs, sinó també amb la continua arribada de refugiats.

I encara immers en la utopia, rep la sacsejada de ser empresonat:

Just després del meu aniversari a casa es va rebre una citació perquè em presentés a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana a fi de prestar una declaració.

(...)

Dos dies després dels interrogatoris un cotxe cel·lular ens traslladà a tots dos a la presó Model.

(...)

La tarda del 15 de febrer de 1938 vaig ingressar a la presó Model de Barcelona per ordre del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció acusat de ser desafecte al règim i d’haver comès un delicte de terrorisme.

(...)

La vida a la presó passava monòtona i avorrida, aprenent noves habilitats.

I ja, li arriba la crida a incorporar-se a l'exèrcit. Un exèrcit anomenat "popular", un tant desballestat, sense caps competents, ni equipament:

Concentrats al pati formàvem una colla ben heterogènia. Tots portàvem un equip mínim: un plat d’alumini i una cantimplora.

(...)

Quan van creure que ja podíem agafar un fusell sense fer-nos mal, ni fer mal a ningú, vam passar a la instrucció en ordre obert. Això ens va semblar més divertit.

I avanço estalviant alguns comentaris, per situar--me al nucli del relat: L'Ebre:

La nit del 24 al 25 de juliol, revetlla de Sant Jaume, quan ja fosquejava, es va començar a mobilitzar el personal.

(...)

Per primera vegada vaig tenir plena consciència del que és estar ficat dins d’un combat, amb tots els seus riscos, pors i responsabilitats.

(...)

El dia 3 d’agost ens arribà l’ordre de passar a la defensiva. (...) Els combats van ser èpics. Èpics i terribles. D’una duresa que fa posar la pell de gallina.

(...)

Havia sentit sovint el crit inconfusible d’algú que havia resultat ferit. Era un crit de sorpresa i angoixa al mateix temps.

(...)

Era el dia 15 de novembre de 1938, feia exactament cent catorze dies que havíem passat el riu. Poc després de la mitjanit ens tocà passar-lo una altra vegada, ara en sentit contrari.

I ja, el final del relat, deixant molt enrere la utopia, sortosament viu, és fet presoner i conduit al Camp de Concentració:

No tots els catalans van desertar. Vam ser molts els que vam aguantar el cop.

(...)

Ens havíem rendit a una patrulla de vigilància formada per quatre soldats i un caporal.

(...)

Estava sorprès de veure que els soldats feixistes eren, si fa no fa, com els nostres. Nois que tenien família i que només pensaven a tornar a casa quan s’acabés la guerra.

Coll d'Ares. Setembre 2023
Camí de la Retirada.

I acabo. D'alguna manera un tant relativa, puc afirmar que també vaig patir les conseqüències de la Guerra Civil:

Evidentment, la guerra trastocà les coses, marcà i canvià les nostres vides, en més o menys grau, segons fossin les circumstàncies de cadascun de nosaltres. Passada la tamborinada, ens adonàrem que tot plegat no havia trencat els vincles que ens unien als exalumnes de l’Institut-Escola. 

 

 

De la Utopia al Camp de Concentració

Ramon Arau

Edició a cura de Salvador Domènech

Pròleg de Clàudia Pujol

252 pàgines

Los desertores

En Jota s'ha jubilat, és el moment d'ocupar tot el temps lliure en tractar d'esbrinar un record confús adquirit mitjançant les cartes del seu difunt pare.

I és que tot plegat ve ocasionat per les cartes a què he fet menció, que el pare va rebre en el seu moment, d'un tal Albert. Un desconegut? O no? Però què deia n'Albert en les seves cartes que tant han trasbalsat en Jota?:

El padre de Carol y Jota se fue de casa a mediados de los años setenta, cuando Jota tenia veinte años. (...)

Desde que se marchó de casa, su padre se convirtió en un tema tabú. No se le podía nombrar delante de su madre. 

Ara, assegut vora una estació de servei, observa els camions que carreguen i inicien rutes. Però no només observa i rumia, està triant en quin camió iniciarà el seu viatge, la seva recerca:

A veces, las decisiones se toman sin el concurso de la voluntad o el estado de ánimo, sólo con el cuerpo, con una parte determinada del esqueleto que depende de cada individuo y cada circunstancia. (...)

*No la había elegido por ser mujer. Ni por ser extranjera. Lo había hecho porque le gustó la franqueza de su mirada.

Ella, la camionera, es diu Geike i entre ells s'establirà una relació de franca amistat:

Geike había estado hablando por radio con otros camioneros. 

I ell, qui és, què vol en realitat? Sembla sorprenent aquesta proposta:

No estaba huyendo de nada ni de nadie, no al menos de forma consciente (…) Lo único que quería era encontrar la tumba de Albert Ingham, quien sabe si para comprobar que existía de verdad. (…) Lo que iba a hacer no tenia sentido. No era un acto meditado ni producto de ninguna fe.

En Jota té una família que desconeix el per què de la seva desaparició i que tracta, de manera infructuosa, de posar-se en contacte amb ell:

l teléfono de Jota ya no daba señal. Debía de haberse quedado sin batería o sin cobertura. (…) Nadie sabía nada.

I sabrem què és el que realment cerca el nostre protagonista. Només una tomba, d'un soldat, aparentment, un desertor de la batalla de Somme, i sabrem més detalls amb la relectura de les missives que conserva en Jota. Les va escriure i adreçar al seu pare un jove soldat, gairebé un nen encara:

La batalla de Somme comenzó oficialmente el 1 de julio de 1916, al amanecer, y lo hizo con un bombardeo masivo. Uno más.

(...)

Durante horas no tuvimos alma ni sentimientos. No nos comportamos como seres humanos. Lo que estábamos viviendo era incomprensible.

(...)

No es fácil vivir rodeado de muertos vivientes, compañeros con los que compartes un cigarrillo media hora antes de verlos tendidos en el suelo, con un orificio de bala en la frente y la mirada perdida en el cielo.

(...)

No había bandos en la trinchera. Y, si los había, estábamos en el mismo, así que nos relajamos e hicimos un intercambio de alimentos para cenar. (…) Terminamos de cenar y nos acomodamos en la trinchera, como un grupo de amigos acampando al aire libre, bajo la luz de la luna.

(...)

Hay desertores por todas partes, de ambos bandos y de todas las nacionalidades posibles. La batalla no ha servido para nada.

(...)

Cuando cae la noche, se ven sonámbulos corriendo por todas partes. 

Hi ha més històries dins d'aquesta, però m'ha semblat especialment interessant tot el que fa referència a les reflexions entorn a la deserció. És així que aquesta és bàsicament la història. He decidit obviar totes les giragonses que l'autor li ha donat al relat, perquè més que res, m'han semblat confuses.

Potser si ho llegiu arribeu a una opinió diferent. 

El Catllaràs

"No mereció la pena. Ninguna guerra merece la pena. Ninguna guerra vale un par de vidas, no digamos miles. No merece la pena… La Primera Guerra Mundial, si lo simplificas, ¿qué fue aquello? Solo una bronca familiar. Eso la provocó. No merece la pena”. 

(...)

En agosto de 2006, noventa años después de la batalla del Somme, el secretario de Defensa inglés, Des Browne, decidió conceder el indulto a título póstumo a los 306 soldados británicos que fueron ejecutados por cobardía o deserción, siguiendo la misma suerte que Albert Ingham y Alfred Longshaw.

No em queda cap mena de dubte: jo també desertaria.

Los desertores

Joaquín Berges

382 páginas

Via Morta

Imaginem-nos una estació solitària, és fosc, i de sobte un soroll que, de moment no podem reconèixer; és un tret i va adreçat a nosaltres.

Així comença aquesta història que té tots els components d'un relat policíac, als que haig de confessar, que no en sóc massa afeccionada:

Quan van sentir espeternegar un tret , que allà dins va ressonar amb un eco terrible, van entendre que ell era molt a prop. Sense alè, es van repenjar a la paret del final del túnel. No ni havia sortida.

Memorial Passatges a Walter Benjamin
Cementiri de Port Bou 
Març 2024

El narrador ens diu que tot ho ha viscut en primera persona. En la ficció, ens el podem creure:

Molts dels fets ocorreguts els he viscut i patit en pròpia pell. D’altres, els he vist passar, només n’he estat testimoni, i he pres nota mentalment de tot el que passava al meu entorn. Però sovint he entrat al bell mig de la història perquè les persones que m’envoltaven em feien partícip de les seves vivències. 

Una antiga relació, que ha mantingut l'amistat:

En Dani i jo vam estudiar la carrera d’Historia plegats, i ens vam fer adults alhora. Després de moltes preguntes existencials, vam descobrir que era lesbiana. 

Una nova relació que també sembla que es descompon:

La part pràctica de la meva nova situació estava encarrilada, però la part emocional començava a fer aigües. Em neguitejava no tenir cap missatge de la Marion.

I una jove prostituta, Irina, que confia i alguna cosa més, en Morel, un inspector de policia molt cremat. Gairebé tots els ingredients de qualsevol sèrie de detectius:

L’inspector Sebastian Morel era de Portbou, fill de pare espanyol i mare francesa. Va tenir una infantesa difícil.

(...)

Tot li anava de cara fins que va perdre la dona i el fill enmig d’una operació policial que no va sortir bé. (...) Li costava delegar, anava a la seva i no tenia amics.

(...)

L’inspector Morel tenia problemes amb l’alcohol. (...) Quan les seves accions policials ratllaven el límit de les normes reglamentàries, sempre havia caigut dret, com els gats.

(...)

La relació amb la Irina, però, havia traspassat el rol de confident i s’havia convertit en una relació especial.

(...)

L’havia trobat en un bordell, morta mentalment, espiritualment, i gairebé físicament.

Havia caigut durant una batuda.

(...)

Amb disset anys s’havia quedat embarassada d’un traficant de drogues de les xarxes que operaven en la ruta de l’antiga Unió soviètica.

Ah.... i els "dolents" clar:

De prop feia una mica d’angúnia. (...) Era alta, prima, però mal girbada. (...) No es movia de l’entrada, mirant-nos, aguantant la porta mig oberta. Semblava que estava valorant si l’acabava d’obrir o si la tancava del tot. Finalment, es va apartar una mica, de mala gana.

(...)

A Europa, la cocaïna normalment circulava de sud a nord. A l’inrevés era més excepcional, però en terres de frontera marítima la droga tant pujava com baixava.

(...)

L’Igor, el macarró de l’estació de Portbou i que ens havíem trobat a Le Rayon Vert, era la diana de la seva venjança. La Ivet estava segura que era el culpable de la mort del seu germà.

(...)

Acabava de confirmar que Le Rayon Vert era la cuina d’un carregament de cocaïna. Tot a punt per tallar i embossar les pólvores blanques. 

(...)

Els dos cotxes havien marxat de Perpinyà a trenc d’alba. 

M'estalvio els detalls de l'operatiu policial, perquè el que de debò importa és que acabin enxampant els malfactors:

L’operatiu havia començat a l’hora exacta, tal com li havia indicat la Irina, però al final només havia estat un simulacre, una trampa.

(...)

En René es movia ràpid. Havia de solucionar molts temes. 

(...)

L’havien descobert. La tenien.

I l’hi feien saber. 

(...)

No ho volia reconèixer oficialment, però si havia agafat la responsabilitat de tot l’operatiu era perquè en el punt de mira hi tenia l’Ígor Petrov, el cap operatiu de la banda de traficants d’en Raimon Santaeulària. 

Podeu comptar que tot s'embolica fins a extrems insospitats, però els bons guanyen, tot i que... alguna cosa que sabreu si us decidiu a llegir el llibre, no acaba de sortir rodona:

Si aquella història havia començat en diferents punts divergents, tant en el temps com en l’espai, en aquell moment tot confluïa a l’estació de Portbou, com si fos l’acte final d’una representació. D’una tragèdia. 

 

Grafit a Sabadell

 

Via morta

Assumpta Montellà

301 pàgines 

Criatures nocturnes

Criatures fosques, marginades, invisibilitzades per una societat que cada cop més sembla que vulgui amagar la brossa sota les catifes.

Un relat dur que no deixa indiferent i alhora ens pot fer conscients del molt que els partits acostumen a parlar quan estan en campanya electoral, i del poc que es fa i que, lamentablement, segur que es pensa fer. 

Grafit a Sabadell

La protagonista ens presenta el que podríem nomenar "casa seva":

Des que visc aquí cap de nosaltres ha posat un peu a la piscina; potser perquè en Vernon, l’arrendador, no l’ha netejada mai, però sobretot perquè ningú ens va ensenyar mai a gaudir de l’aigua.

(...)

High Street és un miratge de burilles de cigarreta i botigues de begudes alcohòliques, un caminet sinuós que va i torna de farmàcies i pistes d’exercicis que fan de cantonades dels carrers.

(...)

Caminar pel centre d’Oakland és com intentar mantenir l’equilibri al fons de l’oceà. (...) L’únic que hi ha al centre i que no hi ha enlloc més de la ciutat són molts bars, discoteques i antres on la gent acaba totalment borratxa, ballant sense parar.

(...)

A l’institut hi ha els mateixos sots que hi ha als carrers, igual d’escantellats, amb els quals és igual de fàcil entrebancar-se. 

Aquest és l'entorn en què es mou, però i la família?:

La mare culpava la presó de la mort de pare, o més aviat culpava la gent que havia fet possible que el pare acabés allà, que vol dir que donava la culpa a la gent del carrer.

(...)

El dia que van alliberar el pare de San Quentin la mare ens va portar a en Marcus i a mi a recollir-lo amb l’Honda ple de pols que havia demanat a l’oncle Ty. (...) El pare va sortir per la porta amb els braços estesos, les mans de cara al cel...

(...)

És igual el que fes el pare, no hi havia res que em pogués fer odiar-lo. 

I el germà gran:

Fa uns sis mesos, en Marcus era en un bar i va sentir pels altaveus la veu del nostre oncle, rapejant exactament com sempre havia fet. (...) Això va alliberar alguna cosa dins d’en Marcus i l’endemà va deixar la feina al Panda Express i va començar a passar-se el dia amb en Cole, decidit a convertir-se en l’oncle Ty.

(...)

De vegades, quan estic amb en Marcus, em converteixo altre cop en la nena de deu anys que sempre feia cas del seu germà gran.

D'un entorn social i familiar d'aquestes característiques, és més que probable que les relacions que sorgeixen siguin com a mínim conflictives:

Abans que m’adoni de què està passant, l’home m’envesteix i l’únic que sento és el líquid de cirera que encara m’omple, encara m’ofega. Ni tan sols hi participo, només deixo que el cel em calmi mentre passa, i no sé com pot ser que sigui la primera vegada que noto el penis d’un home a dins, i que ho trobi tan poc interessant, fins al punt que no tinc gaire clar que jo sigui aquí.

No triga gaire a acabar i torno a tenir els pantalons apujats.

(...)

Dos bitllets de cent. Dòlars. Aquest home intenta pagar-me.

(...)

Ni tan sols diu adeu, almenys no sento pas que ho digui, torna a l’ascensor i desapareix.

Ella és només una adolescent que encara no ha fet ni els divuit anys, però ja ha donat un primer pas, ha entrat de ple al món de la prostitució:

Ara ja havia començat a fer-ho, i ho podia tornar a fer, només era un cos, em deia a mi mateixa. Pell, no cal que hi doni més coltes.

(...)

No sé si ho podré tornar a fer, però tampoc sé com sobreviurem si no ho faig. 

Però quan hi intervé la policia, ella, de manera gairebé innocent, pensa que està salvada i és que:

Els agents diuen que no em faran mal, que em pagaran, i almenys la meitat de les vegades em paguen. Els revòlvers i les pistoles elèctriques tenen una presència molt gran en aquesta habitació, més que els seus cossos, i quan provo de dir que no esclaten a riure. (...) La diferència entre els policies i els homes del carrer és que als policies els agrada fer que sigui un joc.

(...)

Les festes sempre les fan de nit, una porta giratòria de plaques i homes que passen per torns.

Ben aviat arriba el desencant:

Començo a pensar que no existeix el poli bo, que l’uniforme esborra la persona que hi ha a dins.

(...)

Avui han reservat una habitació del primer pis només per a mi i per a un seguit d’homes amb molta pressa per treure’s els cinturons per torns. 

La prostitució la porta cada cop més i més al fons.

Ara, és la mateixa policia que la utilitza com a moneda de canvi per algun tèrbol negoci. Pot denunciar-ho? Pot, i ho fa. Servirà d'alguna cosa la seva paraula contra la dels representants d'un cos policial?

Segur que teniu la resposta:

D’alguna manera, vaig sortir d’aquell tribunal amb un cos diferent del que tenia quan vaig entrar-hi caminant sota aquell sostre amb motllures de fusta, quan vaig seure en aquells bancs on tantes altres persones havien suat abans que jo. Aquest nou cos té un reguitzell de forats que van de la gola a l’estómac, on havia intentat enterrar-me en els talls. Aquest nou cos té cicatrius més permanents que cap tatuatge i les troba esplèndides. Aquest nou cos té massa records per guardar dins. 

 

 

Criatures nocturnes

Leila Mottley

Traducció de Núria Busquet Molist

374 pàgines