Auschwitz última parada

HERNANI (GIPUZKOA)
Museu Chillida-Lekua 

Diu l'autor...:

Jo soc al bloc 9, un bloc d’infermeria normal. La Friedel és al 10. (...) El bloc 10 és el dels experiments.

(...)

Era la primavera de 1943.

Un relat dissortadament molt conegut d'un supervivent de l'infern d'Auschwitz, que malgrat aquest començament no ha mantingut el to esperat al llarg del relat:

El tren es va posar en marxa a dos quarts d’onze. Les portes dels vagons, que eren de mercaderies, es tancaven per fora.

(...)

Vam arribar de nit. 

I segueix amb el que entenc vol ser una descripció de l'horror:

I ara estaven totalment despullats al sol, que els va cremar hores i hores.

(...)

Dedicaven el dia a estar atrafegats sense fer res. Cada dos per tres trobaven un bri de palla en algun llit o hi havia alguna taca al vidre d’alguna finestra. 

(...)

El metge del camp els havia acceptat, però el cap polonès de l’hospital l’enviava a la quarantena. (...) A la quarantena, en Hans va descobrir com era la vida al camp.

Tot i que he fet nombroses lectures referents al mateix tema, no puc deixar de recollir la descripció que fa de la descurada i  brutal organització que es patia als camps:

Amb els nazis, tot anava així. Els homes de les SS escridassaven tothom, també els presoners més antics, i llavors aquests cridaven i pegaven, també als polonesos, i aquests, al seu torn, triaven els més dèbils i també els escridassaven. I aquests eren en Hans i un jueu polonès que es deia Leib.

(...)

Van venir dies encara més durs. (...) Després de dos dies plovent, va desaparèixer la carretera. 

(...)

Al camp, el recompte no s’acabava mai. De vegades els homes s’havien de passar dues hores o més sota la pluja.

I segueix:

Auschwitz era més que una broma de mal gust a gran escala: amb les seves fàbriques i mines, era una peça important de la zona industrial de l’Alta Silèsia i tenia els treballadors més barats del món: no cobraven, i amb prou feines menjaven res.

(...)

Al camp hi havia un mercat negre animadíssim. Fins i tot hi havia preus relativament fixats. Un litre de sopa es pagava amb mitja ració de pa o una ració sencera de margarina.

Els mesos passen i les calamitats no s'aturen:

Va arribar la primavera, i amb la primavera, alguns ocells escadussers. (...) Però amb la primavera va venir el sol, i el sol tenia força vital.

(...)

Per un moment el camp deixava d’existir, havien desaparegut els horrors, havien desaparegut el filat i el mur. 

(...)

Era l’estiu de 1944, i els russos ja havien arribat a Radom, a mig camí entre Lviv i Cracòvia. (...) Vivien en una espiral de tensió en augment.

Hi ha una referència al tracte discriminatori d'algun col·lectiu que no havia trobat en cap altre escrit. En aquest cas, l'autor sembla exclamar-se en considerar que la discriminació, sorprenentment, té quelcom de positiva: 

Els gitanos rebien més pa que la resta i el feien servir per comprar salsitxes i patates que els presos comuns entraven d’amagat al camp.

Seguint endavant, sí que la seva opinió és relativament coincident amb altres autors:

Els estrangers de les SS sempre eren pitjors que els alemanys.

(...)

Amb les SS no sabies mai què t’esperava. (...) La tardor de 1943 es va descobrir un sabotatge a Majdanek, el camp de concentració que hi havia prop de Lublin.

En un epíleg se'ns fa avinent la trajectòria de l'autor. Recullo uns petits fragments:

No sabem gaire sobre la joventut de l’Eddy de Wind. No li agradava parlar-ne. (...) Va néixer el 6 de febrer de 1916 (...) fill únic d’una família jueva.

(...)

Els seus pares no eren creients i feien poc cas de les normes del judaisme. 

(...)

El 22 i 23 de febrer de 1941, els alemanys van arrestar quatre-cents vint-i-set homes jueus joves a Amsterdam. L’Eddy era un d’ells.

(...)

Just després que els alemanys se m’anessin d’Auschwitz, l’Eddy va escriure les seves experiències al camp en una llibreta que conté el text d’aquest llibre. (...) Patia la mateixa sensació de culpa que tots els supervivents. 

(...)

L’Eddy va morir el 27 de setembre de 1987, als setanta-un anys. 

A mode de conclusió, molt personal:

Tot i que se suposa que està explicat des de dins mateix del camp, acaba resultant un relat pla, sense nervi ni emoció aparent, que malgrat l’interès del fons, en la forma resulta avorrit i monòton.

El ritme decau capítol a capítol, i amb ell decau de manera lamentable, l’interès.

 

 

Auschwitz última parada

Eddy De Wind

Traducció de Maria Rossich

251 pàgines

El poder de la mentida

Se'n coneixien com a mentides, notícies falses, inventades, interessades.. Ara les coneixem com a "fake news", però són la mateixa porqueria de sempre. 

Xemeneia a Sabadell

Res de nou?

Les històries col·lectives són una categoria de relat que hem heretat i que ens explica com a individus. 

(...)

També les històries col·lectives es fonamenten en gran part en fabulacions basades en el desig més que no pas en la constatació d’uns fets.

(...)

Una de les principals característiques de la mentida, per tant, és precisament buscar un benefici o evitar un perjudici.

Segons l'autor, (no cal que en fem massa cas) què seria de la veritat sense la mentida?

Totes les formes de saber compartit s’han generat a partir de la capacitat creadora de l’ésser humà. (...) El progrés és una construcció intel·lectual que emana d’un relat de conquesta propi dels humans, que han fixat realitats que han hagut de creure el màxim d’individus possible, unes suposades veritats per les quals s’ha de lluitar i per les quals cal mobilitzar-se.

(...)

Els humans no ens organitzem a partir de la veritat o de l’interès per conèixer-la, ens definim a partir de la nostra capacitat per generar edificis conceptuals versemblants que siguin prou sòlids per mantenir-se drets.

(...)

El poder no es troba, doncs, en la veritat, sinó en la mentida, entesa com la capacitat per dissenyar, difondre i imposar un relat que afavoreixi uns interessos concrets, s’ajusti o no, més o menys, al fet o a l’objecte.

Periodisme, Internet...

Els periodistes no creen res, representen, interpreten o, en tot cas, imiten. (...) Seleccionar, seleccionar, seleccionar... aquesta és la clau del periodisme.

(...)

El periodisme no només fa una fotografia de la realitat, sinó que utilitza i sofistica tècniques i rutines de producció i consum necessàries per persuadir, per fer veure la realitat d’una manera determinada.

(...)

Cal veure quina és la titularitat dels mitjans i quines són les complicitats i relacions que mantenen amb el poder polític per adonar-se que la coincidència dels discursos i les agendes mediàtiques no és una mera casualitat.

(...)

L’eclosió d’internet ha creat un nou paradigma de la informació. Molt sovint, és l’àmbit on es mouen amb comoditat, i amb èxit, veus apocalíptiques que ens volen fer creure que en el nostre dia a dia estem en mans si fa no fa del dimoni. (...) Som davant d’un invent que per si mateix obre les portes a una nova societat, l’anomenada aldea global, que canviarà el nostre model de vida, el sistema econòmic i, com sempre que això passa, la manera que tenim de concebre el món.

(...)

Tots plegats contribuïm al funcionament d’un gran basar on se subhasten milions de missatges, que es gestionen en forma aparentment anàrquica.

(...)

Quan els governs parlen de regular les notícies falses a internet, en realitat estan parlant de conservar ells mateixos el monopoli de la mentida i l’engany, perquè saben que controlar el relat és una de les bases sobre les quals reposa la seva supervivència.

No ens enganyem, confegir les mentides s'ha convertit, si és que ja no ho era, en tota una tècnica i volgudament o de manera inconscient, hi participem tots, o una gran majoria:

La teoria de la correspondència, sorgida a principis del segle XX, recupera els principis aristotèlics, en contra dels corrents relativistes. (...) Parteix de la necessitat que hi hagi un món extern a qualsevol entitat pensant.

(...)

Una veritat, per definició, és immutable, però n’hi ha alguna que en realitat no ho sigui?

(...)

Com totes les tècniques d’engany, la hipocresia persegueix uns objectius, i en aquest sentit seria igualment rebutjable o condemnable.

El poder ho domina tot i de manera gairebé imperceptible segur que també ens està influenciant en les nostres decisions per molt meditades que tractem de prendre-les:

Qui dictarà què és cert i que no ho és? I després d’haver repassat les diverses tècniques d’engany, quins graus de falsedat seran acceptables?

(...)

El poder és sens dubte la principal font de legitimació de la mentida. 

(...)

El poder, de fet, està tan convençut que domina el relat, que pot amagar sense problema tot el que podria qüestionar-lo.

Encara resten dempeus
Sabadell, Novembre 2024

Confesso que aquesta afirmació m'ha tingut capficada més d'una estona. No estic pas segura d'haver copsat tot el que s'afirma:

Buscar la veritat no significa voler trobar un valor absolut sinó desmuntar els que ens tenallen la llibertat i ens fan esclaus d’un sistema de valors que ens impedeix el progrés. 

Si amb la informació no n'hi ha prou per acostar-nos a la veritat, poca cosa que no sigui el nostre arbitri ens restarà. 

És evident que ens cal molta reflexió: 

L’accés a la informació no és necessàriament la benzina per arribar a la veritat. Pot ser, i sovint ho és, el carburant per construir relats versemblants i fiables encara que s’allunyin de la veritat. 

 

El poder de la mentida

Joan Julibert

187 pàgines

Clandestins

Per segons qui pot semblar una vida de pel·lícula, però sens cap mena de dubte, ha de ser angoixant.

Aquest és un relat que ens parla del dia a dia dels lluitadors clandestins; identitats falses i potser diverses, domicilis camuflats, "pisos francs" els anomenen...: La clandestinitat comporta gairebé d’habitud uns hàbits de vida, més enllà del joc de paraules derivades.

(...)

La clandestinitat i els clandestins polítics són els protagonistes d’aquest llibre.

(...)

La clandestinitat va ser important en la lluita antifranquista, perquè en ella s’hi va articular. (...) Persones compromeses que van esmerçar els seus esforços i generositats, el risc de perdre patrimoni, el patiment de la tortura, els anys de presó o del piquet d’execució...

M'ha resultat curiosa la referència a les primeres transgressions, d'alguna manera recollides:

Els transgressors Adam i Eva, “s’amaguen entremig dels arbres del jardí perquè Jahvé Déu no els veiés”. I és clar, quan els entrelluca, judici, càstig i condemna.

(...)

Les paràboles són potser més un registre per evitar la censura que contes infantils per fer entendre el que fos a un públic sensibilitzat que memoritzava versicles de la Bíblia i una part del qual estava capacitat per desxifrar la Càbala. Que és un veritable galimaties.

(...)

El secretisme de la maçoneria també va íntimament lligat a la clandestinitat. Tenen uns codis molt elaborats.

(...)

La Inquisició va ser substituïda per policies polítiques. Els clandestins que assenyala la llei les van desafiar.

I mirant a prop de lloc i de temps, parlem de la Guerra Civil i de la postguerra:

El final de la Guerra Civil va ser la victòria del franquisme i la derrota de la democràcia, de l’exercici de les llibertats fonamentals i de la forma de govern més representativa i de més tradició de la història de l’Estat de dret: la república.

(...)

Les penes per reunir-se, manifestar-se o fer vaga podien arribar a la mort i la reclusió major, i permetien que s’impliqués una jurisdicció militar ferotge. (...) L’any que va morir Franco, a Espanya hi havia dos mil presos polítics en números rodons.

(...)

L’única manera d’evitar aquella xapa morbosa i mortífera, que portava als sinistres calabossos de la prefectura de la Via Laietana, era la clandestinitat.

I enumerant alguns clandestins que potser encara podem reconèixer i recordar:

López Raimundo va ser el primer protagonista de la gran clandestinitat.

(...)

Gregorio López Raimundo va ser distingit amb la Medalla d’Honor de la Generalitat, amb un emotiu discurs del president Maragall, ell assegut entre Pasqual Maragall i Diana Garrigosa.  (...) va morir al novembre del 2007, als noranta-tres anys.

(...)

Antonio Gutiérrez Díaz:  Fill d’immigrants per partida doble, nascut a Catalunya, parlava les dues llengües amb una perfecció acadèmica que fregava la pedanteria.

(...)

El Guti va pilotar el PSUC vers la Catalunya moderna. (...) va ser un dels polítics més preparats del tardofranquisme encarant la Transició.

(...)

Pere Portabella Ràfols va néixer a Figueres, el 1927. La seva família era benestant.

(...)

Va rodar “El sopar” un dia tan especial com el de l’execució de Salvador Puig Antich a la Model de Barcelona, el 2 de març de 1974.

(...)

Quan es va recuperar l’autonomia, el president Pujol va nomenar Miquel Sellarès primer director general de Seguretat Ciutadana, i va ser ell qui va desplegar els Mossos d’Esquadra, primera estructura d’Estat de Catalunya.

De la clandestinitat no se'n van escapar tampoc els estudiants i/o religiosos. Segur que molts de vosaltres recorden el que es va conèixer com la "Caputxinada":

Capellans i religiosos van haver de passar a la clandestinitat, van canviar els hàbits per vestits civils

(...) 

Josep Benet va ser el principal actor del que seria l’enfrontament definitiu de Dom Aureli amb la dictadura, les declaracions que va fer al prestigiós diari “Le Monde”, d’amplíssim ressò internacional, publicades el 14 de novembre de 1963.

(...)

Una part d’aquestes visions de clandestinitat vestida de civil de l’abat Escarré les vaig saber per persones molt properes a ell, fora de la comunitat monàstica.

(...)

L’Església té un paper molt important en la història de la clandestinitat durant el franquisme. (...) L’Església catalana va aixoplugar clandestinitats, però també va tenir els seus clandestins, els clergues i feligresos que tenien activitat contra la dictadura.

(...)

La Caputxinada va ser un cop important al franquisme, que començava d’acostumar-se a contracor a les vagues obreres, que menystenia i reprimia sense miraments.

(...)

Antonio Creix va fer encerclar el convent, mentre els tancats organitzaven la intendència per poder menjar i passar com a mínim una o les dues nits que finalment van fer-hi. (...) No van servir de res els intents de diàleg de catedràtics i autoritats eclesiàstiques amb la policia.

(...)

Van entrar i van demanar tots els carnets, per anar citant a comissaria els tancats, un per un. 

(...) 

El dia 11 de maig de 1966, una manifestació de capellans protesta davant la prefectura de la Via Laietana pels maltractaments infligits a l’estudiant Joaquim Boix Lluch, i del seu cas concret el missatge s’estén contra la tortura. 

I deixant enrere un munt de consideracions i exemples sens cap mena de dubte interesantíssims, però que farien massa feixuc aquest escrit, no puc deixar d'esmentar els infiltrats:

Els infiltrats eren les millors fonts de la policia franquista per saber què passava a l’interior d’aquella clandestinitat amagada i encriptada.

(...)

Era públic i bastant notori que la policia tenia “xivatos”, delators estratègicament repartits a petits llocs tanmateix de grans conjuncions socials.

(...)

Descobrir un infiltrat era molt difícil; de fet, el bon infiltrat no deixa de ser “un dels nostres”, i quan fan bé la seva feina poden durar anys, perquè la seva traïció és íntima.

I no pot mancar un record vers l'Assemblea de Catalunya, com una clandestinitat enorme i efectiva:

El dia 7 de novembre de 1971 es constituïa a l’església de Sant Agustí de Barcelona, l’Assemblea de Catalunya. (...) L’Assemblea va aprovar un programa mínim per al restabliment de la democràcia.

(...)

Va ser, sense cap mena de dubte, la clandestinitat més gran jamai contada, que va necessitar d’un operatiu d’enginyeria.

(...)

La sessió va durar cinc hores, i s’hi van registrar trenta-dues intervencions de tonalitats ben diverses. (...) La nit del mateix diumenge 7 de novembre de 1971, el primer que va fer l’operatiu de seguretat va ser traslladar el document aprovat a un lloc segur, la casa de Marina Curià, al Putget. Josep M. Montagut el va portar amb la seva Lambretta.

(...)

L’Assemblea va agafar la policia en orsai. 

(...)

La clandestinitat com a acte social, persones de casa bona que es posaven els seus millors parracs per sopar amb els proscrits, fins i tot seguint una normativa de seguretat de fireta d’entrades i sortides esglaonades.

Lamentablement, potser encara hi trobem clandestins falsos. I em refereixo a aquelles persones que afirmen que hi eren en qualsevol manifestació, o que corrien davant els grisos o d'altres coses semblants. Segur que tots en coneixem.

I ja, per acabar, un parell de les moltes reflexions que he recollit amb la lectura:

Quan el franquisme es va acabar, els antifranquistes es van multiplicar tant que, si haguessin estat reals, de ben segur que la dictadura no s’hauria mort al llit i que els Borbó no haurien tornat de l’exili. 

(...)

La clandestinitat informàtica és un indici que la clandestinitat, que al principi d’aquest llibre que ara s’acaba hem remuntat a l’origen de l’univers, no es crea ni es destrueix: es transforma.

Si voleu aprofundir en tota aquesta informació, a banda de llegir el llibre, 

podeu clicar aquí i accedireu a una entrevista d'en Xavier Grasset a l'autor. 

 

Clandestins

Antoni Batista

315 pàgines

Judes i la primavera

Un relat llarg i complex que està distribuït en vint capítols, "protagonitzats" per cinc personatges.

M'ha semblat oportú fer aquesta introducció, possiblement més per centrar-me jo mateixa abans d'abordar qualsevol altre comentari.

Els personatges mencionats són: 

Don Macià, el sastre:

D’uns anys ençà, al poble ja no hi ha el costum que els vailets matin jueus, pegant amb un fas damunt l’escalonada de l’església.

(...)

És ciència el que cal estudiar. Apologètica, rector, apologètica. ¿Sap donar una prova de l’existència de Déu?

Salvador: 

Tens vint anys. (...) Sense diners ni roba no és pot viure. Amb mi sí. Nua i sense un duro sota l’escudeller, encara miraria per tu. ¡Ai!

(...)

Varen matar els bons i han quedat els dolents per llavor. (...) El televisor està damunt una caixa de cervesa Damm posada damunt una de les taules de marbre, atacada a la paret d’enfront. 

Maria, la mare d'en Salvador:

Tenir fills és tenir morts. (...) Tens un fill i t’adones que només ho és mentre no pot caminar o no pot parlar. Nosaltres els tenim, però ells no ho són. Són homes: se’n van. I una queda endarrere. Sí, endarrere. Sense home i quasi sense dona. Sí. Quasi sense dona, perquè, quan ells se’n van, l’únic que una pot fer és estar en pecat en va... 

Mossèn Manuel:

La degradació del poble té la rel en els adolescents que tanquen el seu poder en aquesta demència cristal·lina que és l’adolescència. És una demència que consisteix a oblidar la naturalesa. Si seguissin la naturalesa, s’adonarien del pecat.

Julià, l’idiota. Al qual només li dedica un únic capítol; ell ho ha vist tot; no té prou capacitat per trobar l'entrellat, però ho explica, a la seva manera desendreçada, però potser tot se sabrà:

Perquè batlle comanda i fa fer llum. Sí, llum. I duu camisa blava i corbata negra i fletxes de plata a butxacó i fa fer llum. Quan varen dur llum Hostili jo hi era, sí, i tothom també, mudats, davant caseta electricitat, i batlle va pujar damunt escaló portal i tenia braç enlaire i pistola en mà i ¡pum! I Tarongí, el que fa comptes Ajuntament va estirar palanca avall, i bombeta de cantonada. amb don Macià, tothom darrere anar a església i cantar salve, i sastre tenia mocador amb randeta de butxacó davant boca, de riure, i batlle, vestit de blanc, amb cordó i medalla coll, estava dret a altar major i, en una mà tenia el bastó i, en l’altra, la pistola.

De tots els personatges esmentats, en Salvador és sens dubte el Judes d'aquesta història. Ell, fill de la Maria i d'un pastor que va ser assassinat, que retorna al poble on ha nascut i és rebut amb feredat, potser pels seus orígens, potser perquè ha abandonat la carrera eclesiàstica, potser perquè en recelen del què potser pot explicar...

Mires les primeres estrelles de la nit que tremolen, netes, damunt el poble. Recordes: feia anys que no havia mirat els estels. I sents que pels ulls t’hi ha entrat una netedat.

(...)

Complir amb alegria les imposicions de l’Església donava fermesa als teus deu anys.

(...)

El poble tot l’any vivia menjat per l’herba del sembrat. (...) La vergonya dels homes, la perspectiva d’haver-se d’agenollar davant mossèn Manuel (...) Les dones, en realitat, volien evitar que els marits apareguessin davant els veïns i coneguts com a renegats.

(...)

De tota la vida havien estat fidels a l’Església. (...) Callaven entre el càntic de tothom, buits del seu cor i del que tenien enfront. Eren allà. Ignoraven.

(...)

Enmig d’aquesta atmosfera, mossèn Manuel et demanà si volies ser sacerdot.

(...)

La teva resposta va ser infantil: intel·ligent. L’endemà vares començar d’assistir a la missa de mossèn Manuel. 

I és que en Salvador, es fa moltes preguntes i, sempre dins el seu cap, sembla que en troba massa respostes que incomodarien els seus conciutadans:

Horabaixa de tot, varen veure un estol de milicians que venia. Cantaven la Internacional. (...) Els del front Popular tornaren endarrere i arrencaren a córrer.

(...)

Al poble del senyor Vidal a penes s’adonaren de la guerra, si no era quan les campanes de l’església i la de l’Ajuntament es posaven a repicar.

(...)

-És absurd que, justament en tenir divuit anys, pensis que has equivocat el camí. El camí el tria Déu. No tu. Recordaràs aquesta idea perquè veig que has aixecat el cap. 

(...)

-Si en surts, et sentirà molt sol. Déu et deixarà. (...) Potser Déu et castigarà no deixant-te cometre més que actes d’adolescència.

(...)

-Ja li ho he dit: no vull estudiar més, jo. 

(...)

-Si has d’anar enmig de la guàrdia civil pel carrer, l’equivocació més gran és avergonyir-te’n i caminar amb el cap baix. (...) Un detingut és una cosa molt important. Caure malalt és ser detingut. I ser tarat també. 

Aviat intueix que el domini del poble està gairebé repartir entre Don Macià "Sobretot en aquests darrers anys, en què és visible la desaparició creixent de l’home cristià, és quan potser la religió ha arribat o està a punt d’arribar a una autèntica humilitat. L’home ha deixat, en general, la pràctica religiosa exterior, s’aferra amb fúria a la terra estricta." i, d'alguna manera més o menys evidents, també de Mossèn Manuel: "Si tingués un cartutx, n’endevinaria una.

Apuntava entre el timó i la cama de don Jaume, que era dret a prop.

(...)

El vàreu estendre damunt del llit. Li vares escoltar el cor. Era mort. (...) Donares l’absolució al mort i, en aixecar els ulls, topares amb la mirada de don Macià. 

Una crítica interessant i força aclaridora la podeu trobar en aquest enllaç.

 

 

 

Judes i la primavera

Blai Bonet

Edició i Postfaci de Nicolau Dols

313 pàgines

DESOBEIR

Només núvols...

Tant si us considereu unes persones obedients i submises, com si algun cop (o molts) us ho heu qüestionat i, per què no, us ho seguiu qüestionant, aquest recull, que per força serà molt resumit, no us deixarà indiferents.

El filòsof Frédéric Gros, l'autor, d'alguna manera ens interpel·la mentre es qüestiona respecte els motius i les arrels de l'obediència.

Veurem si sóc capaç de fer un recull coherent:

El primer motiu, és clar, és la recruada de les injustícies socials, les desigualtats econòmiques.

(...)

La vida és la poca cosa que resta un cop s’ha pagat al banc.

(...)

El segon aspecte intolerable del nostre model actual és la degradació progressiva del medi ambient.

(...)

L’última situació inacceptable, que sens dubte engloba les dues primeres i els dona un moviment en espiral, gira al voltant del procés contemporani de creació de riquesa. (...) I per què no diem res? Per què, davant la imminència de la catàstrofe, continuem amb els braços plegats i, si bé no hi estem resignats, sí que mirem cap a una altra banda?

De tot això i moltíssim més tracta el llibre que avui ens ocupa:

Aquest llibre voldria entendre, examinant les condicions ètiques del subjecte polític, per què és tan fàcil posar-se d’acord per dir que l’ordre actual del món és desesperançador i tan difícil, en canvi, desobeir-lo.

Un començament molt elaborat ens situa a les arrels, ni més ni menys que al segle XVI. Temps de la Inquisició:

Desobeir és relliscar pel pendent de la salvatgeria, cedir a les facilitats de l’instint anàrquic. Si el que ens fa desobeir és l’animal dins nostre, aleshores obeir és afirmar la nostra humanitat.

I avancem vers un concepte molt ampli, com el de ser submís:

Per “submissió” entenc una obediència imposada: hom obeeix la persona que té a la mà l’arma o les xurriaques, el poder de decisió sobre la carrera o fins i tot sobre la vida i la mort. (...) Ser submís vol dir ser presoner d’una relació de forces que subjuga, doblega, aliena en el sentit propi de la paraula.

(...)

En el fons, l’única raó per obeir és la impossibilitat de desobeir. 

(...)

Al capdavall, és molt còmode desfer-se de tanta responsabilitat. Quin descans dir-me que no hi puc fer res o, més aviat, dir-me, sobre el que he fet, que en realitat no soc jo que ho ha fet.

“No en soc responsable: obeïa ordres.”

Cal diferenciar entre l'obediència més o menys obligada i la sobreobediència:

Si molts suporten la tirania és sobretot perquè se’ls ofereix el plaer de fer-se tirà d’un altre. “El tirà esclavitza uns súbdits per mitjà dels altres.”

(...)

Servir és més que obeir: és donar penyores, avançar-se als desigs, obeir de la millor manera possible, convertir l’obediència en una expressió de gratitud, justificar les ordres que se’ns donen; el que podríem anomenar “sobreobediència”.

(...)

Més enllà de la natura, la política, la política basada en l’obediència de tothom, inventa la unitat fanàtica.

Només una pinzellada a la submissió econòmica:

La relació de submissió econòmica és una realitat tossuda que el pensament polític intenta fer oblidar agitant falsos pretextos, mentre que la relació entre l’Estat i els individus es concreten precisament en aquestes relacions de força.

Parlem del consentiment. Què vol dir, consentir en termes d'obediència?:

El consentiment és un acte mitjançant el qual un esdevé presoner de si mateix.

(...)

Consentir significa consentir lliurement a dependre d’un altre. “Jo consento...” Quan signo un contracte, accepto a la bestreta que se m’obligui a alguna cosa. El consentiment suposa un acte inicial de despossessió i implica una desproporció enorme entre el caràcter puntual d’aquest acte hipotètic i a la llarga cadena de servituds, que arrossega paradoxalment el primer sí: “Sí, he desitjat lliurement la meva pròpia alienació”. 

(...) 

Consentir vol dir acceptar lliurement.

I saltant-nos un munt d'exemples, arribem al terme que dona títol al llibre: DESOBEIR:

És el contrari del consentiment. L’obligació és la possibilitat general de desobeir dins la forma ètica de l’obediència. En última instància, sempre soc jo que m’ordeno a mi mateix obeir, i això vol dir que, en tal o tal situació,, em podré negar a obeir, perquè soc jo que mano.

(...)

Justificar no és solament donar la raó o presentar explicacions, també és fer tornar just el que decididament no ho pot ser. L’acció autènticament justa no s’ha de justificar, no s’ha de duplicar en un discurs que l’inscrigui en una legitimitat superior.

(...)

Tan bon punt obeeixo, “desaparec”. Tan bon punt obeeixo, el que faig deixa de ser la “meva” responsabilitat. Cal desobeir per a ser responsable?(...) El mot “responsabilitat” té una significació molt àmplia. Hi ha la responsabilitat dels dirigents, dels directors, la responsabilitat de la presa de decisions i el sentit comú.

Només...

Desobeir vol dir, en un sentit suprem, obeir. Obeir-se a un mateix.

El problema és que aquest un mateix tan consistent... no existeix.

(...)

La veritable traïció és mentir-se a si mateix. (...) El que realment fa por (...) és la llibertat, una llibertat que obliga, que compel·leix i desencadena en cadascú de nosaltres el moviment de desobediència que comença per un mateix.

(...)

Mai no és massa d’hora per ser lliure, ni mai és massa tard, tal com es diu, per a fer el bé. El moment de triar sempre és ara, i el passat pesa poc en vista d’aquesta facultat. 

 Desobeir

Frederic Gros

Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera

235 pàgines 

CARCOMA

Gairebé esgarrifa aquest començament en què, per poc imaginatius que siguem, podem percebre una entrada fosca, on el terra cruix al nostre pas, mentre les parets traspuen humitat.

Però l'autora va una mica més enllà:

Cuando crucé el umbral, la casa se abalanzó sobre mí. Siempre pasa lo mismo con este montón de ladrillos y mugre, se lanza sobre cualquiera que atraviese la puerta y les retuerce las tripas hasta dejarlo sin respiración.

(...)

En esta casa las puertas se pueden cerrar desde fuera. Es una tradición familiar. 

Casa Abandonada
A Sabadell

Val a dir que la novel·la en algun lloc he observat que està qualificada com de terror, cosa amb la que jo no hi estaria massa d'acord.

I segueix amb la descripció que convida a sortir sense ni tan sols aturar-se a tancar la porta:

En esta casa no se hereda dinero ni anillos de oro, ni sábanas bordadas con las iniciales, aquí lo que nos dejan los muertos son las camas y el resentimiento. La mala sangre y un sitio para echarte a la noche, eso es lo único que puedes heredar en esta casa.

(...)

Siempre pasa lo mismo, en esta casa no te puedes fiar de nada, pero sobre todo no puedes en los armarios ni en las paredes. En las cómodas un poco más pero tampoco. 

(…) 

De los escalones tampoco te puedes fiar.

Gairebé podem notar físicament la sensació que la casa et rebutja, que, fins i tot si t'has de desplaçar al pis superior tems trobar-te amb alguna sorpresa desagradable, potser un cos inert...:

Cuando mi padre compró el terreno aquí no había nada. Le salió barato porque nadie quería vivir en un baldío lejos del pueblo que no valía ni para labranza.

(...)

Mi padre sabía que al dinero le gusta el orden, que prefiere las sonrisas serviles a las miradas desafiantes. Yo creo que se casó con mi madre por eso, para mantener el orden, para guardar las apariencias.

(...) 

Desde aquella noche en que colocó los ladrillos y la argamasa, mi madre supo que las sombras se le habían metido dentro.

Però no només són percepcions el que poden sentir, tot fa pensar que la casa té vida pròpia i no tolera sentir-se abandonada, o el que ve a ser el mateix, que ningú la pugui deixar mai sola. Ella, la casa, els posseeix a tots:

Ya os lo he dicho, de esta casa no se marcha nadie. Estamos atrapadas aquí, nosotras y las sombras. Eso decía mi madre.

(...)

Eso es la familia, un sitio donde te dan techo y comida a cambio de estar atrapada con un puñaico de vivos y otro de muertos.

(...)

Pensaba que algún día podría marcharme, que me iría de este pueblo de mierda como habían hecho todos. Aquí ya no quedaba nadie de mi edad porque el que había podido se había ido a Madrid y el que no a Cuenca.

Heu llegit més amunt que algun misteri amagava la casa. El marit, un maltractador, val a dir, fa anys que es va absentar, que va desaparèixer. Just quan, en temps de guerra, havien cridat la seva lleva.

Hi havia una manera d'amagar-lo, tancar-lo darrere un armari, en un forat a la paret, però, també hi havia la possibilitat que mai més no pogués sortir, de deixar-lo emparedat:

Si quieres saber dónde está tu padre no te preocupes que yo te lo enseño, dijo en voz baja mientras me llevaba a rastras al piso de arriba.

(...)

La casa se le había comido la carne pero le había dejado la piel, que se iba pegando a los huesos. (…) Mi madre había quitado el ladrillo dos años antes, cuando los vencedores dejaron de preguntar por los hombres que se había ido de sus casas durante la guerra porque ya los habían matado a todos. 

Potser més que cap maledicció, el que impregna la casa són els odis humans. Certs, palpables, insoldables i letals. Especialment letals:

Mi bisabuela murió porque se la comió enterita el odio, igual que a su marido. Él acabó emparedado en la casa que había construido para encerrarla a ella y ella consumida por la envidia que les tenía a su propia hija. Se murieron los dos de puro asco de puro desprecio de pura mala sangre. 

(...)

Empujamos el armario hasta colocarlo otra vez en su lugar. Después nos metimos cada una en su cama y apagué la luz de la mesilla.

En general, de bon llegir. Entretinguda.

 

Carcoma

Layla Martínez

138 páginas 

El camí dels esbarzers

 

El plaer de collir mores
evitant les punxes dels esbarzers

Gairebé podríem comparar els camins de la vida amb els dels esbarzers, tenen punxes, a vegades traïdores, però per poc que t'hi esforcis, també pots recollir els seus fruits saborosos.

De fet, no n'hi ha prou amb collir-los tenint molt de compte de no punxar-se, també cal destriar-los amb paciència, esbandir-los per treure'ls les brutícies que acumulen tot creixent i madurant, i desfer-se'n de les petites bestioles que pot ser que s'amaguin entre les branques.

En definitiva, pacientment, les gaudim.

L'Alba, ens presenta un seguit de petites històries, que en un principi, segons ella mateixa confessa, van ser creades com a independents, fins que un cop enllestides va decidir confegir-les com un únic relat on anirem coneixent les vides dels habitants de Sandville, amb les seves petites misèries i alegries:

Abans de jubilar-se, en Miles era al barber de Sandville. Aleshores ja tenia aquell posat d’exconvicte. 

(...)

La veritat, però, era que en Miles mai havia fet res a ningú. 

(...)

Alguna vegada havia sentit que els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i se’n reien d’ella. 

Ja hem conegut en Miles i ara li arriba el torn a una parella, que resulta un trio, i m'explico: es tracta de dues germanes, que sempre dormien plegades i agafades de la mà, fins que arriba el festeig d'una d'elles, i d'alguna manera, força efectiva, compartit per l'altra.

Confós? Potser sí:

El seu dia a dia era senzill.

(...)

Les nits que l’Ella sortia amb el doctor, l’Eleanor es quedava a casa escrivint-li. (...) A les cartes, li parlava dels seus pares i de la infància feliç que havien tingut amb l’El, la seva germana.

(...)

Al cap d’uns mesos, una nit que l’Ella tornava de casa el doctor l’Eleanor li va preguntar què havien fet aquella tarda.

(...)

No va trigar a arribar el dia que l’Ella, tornant a casa, li va dir a l’Eleanor que aquella vegada encara havien arribat més lluny,

(...)

Aquella nit les dues germanes es van adormir, agafades de la mà com sempre, però especialment cansades.

I, com no, arriba el torn al relat que dona nom al llibre. El protagonitzen la Tanja i la Mery:

Cada dissabte al matí, la Tanja anava a recollir la Mery a casa seva.

(...)

Quan van arribar al llac, les dues agafades de la mà pel dit petit, es van anar a asseure a la pedra plana on sempre descansaven.

(...)

Amb els anys, havien aprés a collir mores amb una rapidesa extraordinària.

I així, anem coneixent la resta de veïns: Els bessons pèl-rojos, en Bexter i en Casey. La Vera, que sempre duia pantalons i fumava com una xemeneia. En Todd, un busca raons, agressiu i llefiscós, que un vespre, engrapa i agredeix amb la impunitat que li dona la solitud i la foscor, a la Sara, que queda tirada col·lapsada de por i fred.

I molts més, tots amb les seves històries, que en un petit poble, difícilment queden secretes i que sovint també s'interrelacionen, tant per bé com per mal.

Us en deixo una d'aquestes interrelacions secretes. Veieu:

Abans de marxar a la guerra, en Waldo s’havia promès amb una noia que també es deia Emma, de Windville. Quan va tornar de Corea, es va assabentar que s’havia casat amb un altre home i això no el va ajudar a estabilitzar-se.

(...)

L’Emma era el tipus de noia que podia ser una bleda assolellada per a algunes coses, com pujar a una escala o trobar-se un escarabat, però d’altres, aquelles que realment convenia témer, com un so estrident enmig de la nit o la idea d’un tornado, no la preocupaven.

(...)

Les coses que feien quan estaven junts l’Emma no les explicava a en Bobby, ni tan sols a la Fàtima. 

(...)

Aquelles històries eren secrets que quedaven entre ells dos.

No té més, ni menys. Històries senzilles, ocultes, tristes o alegres, amb algun espetec d'ira i violència, mentre es va desgranant la vida  de tots plegats. Com la de qualsevol de nosaltres.

  

El camí dels esbarzers

Alba Dalmau

204 pàgines