dilluns, 4 de novembre del 2024

CARCOMA

Gairebé esgarrifa aquest començament en què, per poc imaginatius que siguem, podem percebre una entrada fosca, on el terra cruix al nostre pas, mentre les parets traspuen humitat.
Però l'autora va una mica més enllà:
Cuando crucé el umbral, la casa se abalanzó sobre mí. Siempre pasa lo mismo con este montón de ladrillos y mugre, se lanza sobre cualquiera que atraviese la puerta y les retuerce las tripas hasta dejarlo sin respiración.
(...)
En esta casa las puertas se pueden cerrar desde fuera. Es una tradición familiar. 



Casa Abandonada
A Sabadell


Val a dir que la novel·la en algun lloc he observat que està qualificada com de terror, cosa amb la que jo no hi estaria massa d'acord.
I segueix amb la descripció que convida a sortir sense ni tan sols aturar-se a tancar la porta:
En esta casa no se hereda dinero ni anillos de oro, ni sábanas bordadas con las iniciales, aquí lo que nos dejan los muertos son las camas y el resentimiento. La mala sangre y un sitio para echarte a la noche, eso es lo único que puedes heredar en esta casa.
(...)
Siempre pasa lo mismo, en esta casa no te puedes fiar de nada, pero sobre todo no puedes en los armarios ni en las paredes. En las cómodas un poco más pero tampoco. 
(…) 
De los escalones tampoco te puedes fiar.

Gairebé podem notar físicament la sensació que la casa et rebutja, que, fins i tot si t'has de desplaçar al pis superior tems trobar-te amb alguna sorpresa desagradable, potser un cos inert...:
Cuando mi padre compró el terreno aquí no había nada. Le salió barato porque nadie quería vivir en un baldío lejos del pueblo que no valía ni para labranza.
(...)
Mi padre sabía que al dinero le gusta el orden, que prefiere las sonrisas serviles a las miradas desafiantes. Yo creo que se casó con mi madre por eso, para mantener el orden, para guardar las apariencias.
(...) 
Desde aquella noche en que colocó los ladrillos y la argamasa, mi madre supo que las sombras se le habían metido dentro.

Però no només són percepcions el que poden sentir, tot fa pensar que la casa té vida pròpia i no tolera sentir-se abandonada, o el que ve a ser el mateix, que ningú la pugui deixar mai sola. Ella, la casa, els posseeix a tots:
Ya os lo he dicho, de esta casa no se marcha nadie. Estamos atrapadas aquí, nosotras y las sombras. Eso decía mi madre.
(...)
Eso es la familia, un sitio donde te dan techo y comida a cambio de estar atrapada con un puñaico de vivos y otro de muertos.
(...)
Pensaba que algún día podría marcharme, que me iría de este pueblo de mierda como habían hecho todos. Aquí ya no quedaba nadie de mi edad porque el que había podido se había ido a Madrid y el que no a Cuenca.

Heu llegit més amunt que algun misteri amagava la casa. El marit, un maltractador, val a dir, fa anys que es va absentar, que va desaparèixer. Just quan, en temps de guerra, havien cridat la seva lleva.
Hi havia una manera d'amagar-lo, tancar-lo darrere un armari, en un forat a la paret, però, també hi havia la possibilitat que mai més no pogués sortir, de deixar-lo emparedat:
Si quieres saber dónde está tu padre no te preocupes que yo te lo enseño, dijo en voz baja mientras me llevaba a rastras al piso de arriba.
(...)
La casa se le había comido la carne pero le había dejado la piel, que se iba pegando a los huesos. (…) Mi madre había quitado el ladrillo dos años antes, cuando los vencedores dejaron de preguntar por los hombres que se había ido de sus casas durante la guerra porque ya los habían matado a todos. 

Potser més que cap maledicció, el que impregna la casa són els odis humans. Certs, palpables, insoldables i letals. Especialment letals:
Mi bisabuela murió porque se la comió enterita el odio, igual que a su marido. Él acabó emparedado en la casa que había construido para encerrarla a ella y ella consumida por la envidia que les tenía a su propia hija. Se murieron los dos de puro asco de puro desprecio de pura mala sangre. 
(...)
Empujamos el armario hasta colocarlo otra vez en su lugar. Después nos metimos cada una en su cama y apagué la luz de la mesilla.

En general, de bon llegir. Entretinguda.

 

Carcoma
Layla Martínez
138 páginas 

divendres, 1 de novembre del 2024

El camí dels esbarzers

 

El plaer de collir mores
evitant les punxes dels esbarzers

Gairebé podríem comparar els camins de la vida amb els dels esbarzers, tenen punxes, a vegades traïdores, però per poc que t'hi esforcis, també pots recollir els seus fruits saborosos.
De fet, no n'hi ha prou amb collir-los tenint molt de compte de no punxar-se, també cal destriar-los amb paciència, esbandir-los per treure'ls les brutícies que acumulen tot creixent i madurant, i desfer-se'n de les petites bestioles que pot ser que s'amaguin entre les branques.
En definitiva, pacientment, les gaudim.

L'Alba, ens presenta un seguit de petites històries, que en un principi, segons ella mateixa confessa, van ser creades com a independents, fins que un cop enllestides va decidir confegir-les com un únic relat on anirem coneixent les vides dels habitants de Sandville, amb les seves petites misèries i alegries:
Abans de jubilar-se, en Miles era al barber de Sandville. Aleshores ja tenia aquell posat d’exconvicte. 
(...)
La veritat, però, era que en Miles mai havia fet res a ningú. 
(...)
Alguna vegada havia sentit que els nens de la classe parlaven de la meva mare. Deien que era estranya i se’n reien d’ella. 

Ja hem conegut en Miles i ara li arriba el torn a una parella, que resulta un trio, i m'explico: es tracta de dues germanes, que sempre dormien plegades i agafades de la mà, fins que arriba el festeig d'una d'elles, i d'alguna manera, força efectiva, compartit per l'altra.
Confós? Potser sí:
El seu dia a dia era senzill.
(...)
Les nits que l’Ella sortia amb el doctor, l’Eleanor es quedava a casa escrivint-li. (...) A les cartes, li parlava dels seus pares i de la infància feliç que havien tingut amb l’El, la seva germana.
(...)
Al cap d’uns mesos, una nit que l’Ella tornava de casa el doctor l’Eleanor li va preguntar què havien fet aquella tarda.
(...)
No va trigar a arribar el dia que l’Ella, tornant a casa, li va dir a l’Eleanor que aquella vegada encara havien arribat més lluny,
(...)
Aquella nit les dues germanes es van adormir, agafades de la mà com sempre, però especialment cansades.

I, com no, arriba el torn al relat que dona nom al llibre. El protagonitzen la Tanja i la Mery:
Cada dissabte al matí, la Tanja anava a recollir la Mery a casa seva.
(...)
Quan van arribar al llac, les dues agafades de la mà pel dit petit, es van anar a asseure a la pedra plana on sempre descansaven.
(...)
Amb els anys, havien aprés a collir mores amb una rapidesa extraordinària.

I així, anem coneixent la resta de veïns: Els bessons pèl-rojos, en Bexter i en Casey. La Vera, que sempre duia pantalons i fumava com una xemeneia. En Todd, un busca raons, agressiu i llefiscós, que un vespre, engrapa i agredeix amb la impunitat que li dona la solitud i la foscor, a la Sara, que queda tirada col·lapsada de por i fred.
I molts més, tots amb les seves històries, que en un petit poble, difícilment queden secretes i que sovint també s'interrelacionen, tant per bé com per mal.
Us en deixo una d'aquestes interrelacions secretes. Veieu:
Abans de marxar a la guerra, en Waldo s’havia promès amb una noia que també es deia Emma, de Windville. Quan va tornar de Corea, es va assabentar que s’havia casat amb un altre home i això no el va ajudar a estabilitzar-se.
(...)
L’Emma era el tipus de noia que podia ser una bleda assolellada per a algunes coses, com pujar a una escala o trobar-se un escarabat, però d’altres, aquelles que realment convenia témer, com un so estrident enmig de la nit o la idea d’un tornado, no la preocupaven.
(...)
Les coses que feien quan estaven junts l’Emma no les explicava a en Bobby, ni tan sols a la Fàtima. 
(...)
Aquelles històries eren secrets que quedaven entre ells dos.

No té més, ni menys. Històries senzilles, ocultes, tristes o alegres, amb algun espetec d'ira i violència, mentre es va desgranant la vida  de tots plegats. Com la de qualsevol de nosaltres.

  

El camí dels esbarzers
Alba Dalmau
204 pàgines