Potser, d'entrada, podríem afirmar que el contingut d'aquest llibre té un resum fàcil: Es tracta de la narració de la vida i la mort del pare de l'escriptora.
Però amb això no n'hi ha prou, i és que a més de ser una història personal, exemplifica també moltes altres històries.
Veiem un petit apunt de diferents aportacions/opinions de la contraportada del llibre:
Premi Renaudot (1984) Premi de
l’Académie Française (1984) «Una obra mestra […], diferent de qualsevol altra
narració contemporània […], aclaparadora.» — Paris-Match
(...)
«El
relat està emmarcat per la mort del pare, […] que fa d’ham per mirar enrere i
recuperar la memòria del que ha estat el pare i, alhora, d’allò que ha viscut
la filla. […] Un relat molt personal, molt privat, però que podria ser la
història de molts. La col·lectivitat representada en una sola protagonista.» —
Maribel Pascual, Las Furias Magazine
I entrem pròpiament en el relat que comença per un final, o potser fora millor parlar de dos: El començament d'un futur en el camp de la pedagogia de l'autora que gairebé va coincidir amb la mort del pare:
Vaig passar l’examen pràctic del Certificat d’Aptitud Pedagògica en un institut de Lió, al barri de la Croix-Rousse.
(...)
El meu pare va morir dos mesos després, dos mesos
justos. Tenia seixanta-set anys i regentava amb la meva mare un cafè-botiga de
queviures en un barri tranquil, no gaire lluny de l’estació, a Y...
(...)
En poques hores, el rostre del meu pare va deixar
de ser reconeixible. (...) Vam començar a organitzar l’enterrament.
Aquest antic costum de vetllar els morts al propi domicili deixa alguna mena de regust amarg que jo sempre havia associat a les flors que es desprenien dels rams i les corones i que restaven perdudes i oblidades fins que en tornant al domicili ens impactaven amb l'olor i el record del què havien significat:
L’olor va arribar dilluns. No m’ho hauria imaginat
mai. Ferum agredolça i després horrible de flors oblidades en un gerro amb
aigua podrida.
(...)
El banquet de l’enterrament es va celebrar al
cafè, a les taules posades en fila d’una punta a l’altra. (...) Cap a les cinc,
els convidats se’n van anar.
I a partir d'aquí, comença la remembrança del que i qui va ser i significar el pare que era..:
El meu pare era escolanet, li agradava acompanyar
el capellà a portar el viàtic. (...) Va aconseguir aprendre a llegir i escriure
sense faltes.
(..)
El meu pare era alegre de caràcter, juganer,
sempre disposat a explicar històries, fer bromes.
(...)
El meu pare treballava la terra dels altres, no en
va copsar la bellesa, l’esplendor de la Mare Terra i d’altres mites també se li
van escapar.
Però tot va deixar de ser amb l'esclat de la guerra:
La guerra va capgirar-ho tot.
(...)
Evidentment, no hi havia altra opció que la
fàbrica. En acabar la guerra, Y... començava tot just a industrialitzar-se.
(...) Quan sonava la sirena, al vespre, era lliure i no sentia el pes de la
lleteria a les espatlles.
I la família i les precarietats que varen patir tots els qui van viure alguna guerra i les dures postguerres:
Els diumenges, la meva mare comprava a la
pastisseria, amb les seves germanes, una paperina de molles de pastís. No van
poder començar el festeig de seguida.
(...)
Van llogar un habitatge a Y..., en una illa de
cases.
(...)
Van demanar un crèdit i van comprar el local.
(...)
El cafè-botiga de queviures de la Vall no aportava
gaire més que una paga d’obrer. El meu pare va haver de posar-se a treballar en
la construcció al Baix Sena.
(...)
Ella era mestressa de cap a peus. (...) Ell li
deixava encarregar-se de les comandes i de dur els comptes.
En alguns aspectes varen ser més afortunats que altres conciutadans en tenir a l'abast els productes de primera necessitat, vull creure que en unes condicions més assequibles:
Teníem tot el que necessitàvem, és a dir, que
menjàvem a cor que vols.(...) no passàvem fred a la cuina ni al cafè, les
úniques habitacions on vivíem. (...) Van poder fer millores a la casa.
(...)
No sabíem parlar entre nosaltres si no era amb
renecs.
(...)
Jo estudiava les diferents matèries, escoltava
discos, llegia, tot sempre a la meva habitació. Només baixava per seure a
taula.
I, en el seu cas, va poder sortir-se'n d'aquell ambient resclosit i començar estudis superiors lluny de casa:
Vaig començar a estudiar magisteri a la facultat
de Rouen. (...) Vaig tornar i me’n vaig anar de nou.
(...)
Després, només ens vèiem de tant en tant.
(...)
Mai em quedava gaire temps.
I el seu relat arriba a la fi:
Han passat uns quantes mesos des que vaig començar
aquest relat, al novembre. M’ha calgut molt de temps portar a la llum fets
oblidats perquè no em resultava tan fàcil com inventar-me’ls. La memòria es
resisteix.
(...)
La botiga de queviures ja no existeix. Ara és una
casa particular. (...) L’hort va quedar
abandonat quan va marxar la meva mare, que ara viu en un estudi a prop del
centre.
 |
| La "Casa dels Pins" Sabadell |
Un reportatge aclaridor a 3Cat i el programa "L'Irradiador" el podeu recuperar
El lloc
Annie Ernaux
Traducció de Valèria Gaillard
91 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada