La mestra i la Bèstia

La vaig agafar atreta pel títol (de vegades faig coses d'aquestes) i ha estat una lectura encantadora i evocadora per diferents motius.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

Soc de les que creu no en la predestinació, però sí en la vocació. 

Amb aquest inici, amb que m'identifico, ja m'ha guanyat l'autora:

Llegia perquè volia sortir de la misèria. Llegia perquè volia  salvar-se. Llegia perquè volia ser lliure, sàvia, rica i feliç. La manera obsessiva de llegir l’ajudaria en els estudis: estudiar i llegir no és el mateix, però llegir amb aquell desfici l’ajudaria a afrontar moltes assignatures que detestava.

(...)

Ara la comunió tant li feia, però de sobte havia sentit la necessitat d’aclarir un punt.

(...)

Va continuar prenent notes. Notes que guardava en un amagatall secretíssim. 

(...)

La mare de la Severina no va ser mai el que se’n podria dir una mestra metòdica.  Era intuïtiva, imprevisible, de vegades brillant, i massa sovint, excessiva en el qüestionament crític a que ho sotmetia tot.

(...)

A partir dels dotze anys, les classes es van fer més intenses i els horaris, més intensius i concentrats en els matins i a la Severina li sobrava temps per divagar, llegir i dubtar. El millor de tot el temps, afegeixo jo!

I passen els anys, i arriba el seu primer destí com a mestra. Ella, la Severina, ha triat allunyar-se del brogit de les grans ciutats i l'oportunitat d'una substitució l'omple de joia:

La primera visió de Dusa se li va aparèixer entre branques de bedolls.

(...)

La Jungfrau era el referent alpí de la infància de la mestra. (...) Li’n agradava  també la sonoritat del nom i li’n agradava la traducció. (...) Tot això passava quan la Severina tenia sis o set anys.

(...)

Tenia dinou anys, en faria vint abans d’acabar aquell 1962. .

(...)

Van decidir que els semblava molt jove. Massa. No aparentava els dinou anys que tenia. 

(...)

L’endemà de l’arribada va començar a treballar.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

En un primer moment s'allotja en una pensió, però això no entrava pas en els seus plans, que no són altres que mudar-se a la modestíssima casa del mestre: 

Habitualment imperceptible, la mestra de Dusa no havia fet mai tant de soroll com aquell matí mentre baixava les escales de Casa Justa i es barallava amb la maleta gegant a cada esglaó. (...) No van estar-se de repetir les profecies que li llançaven cada dia des que havia pres la decisió d’instal·lar-se a la Casa del Mestre. Així l’anomenaven. 

La Severina, la Mestra de Duso, sembla descobrir uns aspectes del món que li eren estranyament aliens, en aquest cas es tracta dels ancians:

A la mestra de Dusa li agradaven els vells. De fet, va ser al poble on es va adonar que no n’havia conegut cap al llarg de la seva vida.(...) Li agradava escoltar-los, d’alguna manera li recordaven els nens per la tendresa que li despertaven.

I també, és clar, l'església i tot el que comporta de poder i domini, compartit, això sí, amb el poder militars. En definitiva, ideologies:

-Amb fe o sense, ací amb les coses de l’església no s’hi jugue. 

(...)

Ací ningú no es perd una missa de festa, ni una professó ni un aplec.  Quan si celebra el que sigue no hi faltat ningú, ni joves ni vells... Però a tu no se ti veu a cap puesto, i els pares dels xiquets no ho entenen.

(...)

Quan no apareixia Déu, apareixia l’Esperit Sant, quan no era la bandera de Falange era la dels Requetès, i quan no era la missa ni la pàtria eren les ciències naturals les que apareixien descaradament impregnades de consignes ideològiques o religioses.

Arriben les festes de Nadal i gairebé a contracor, la Severina es veu forçada a tornar a casa seva. Un viatge i una estada totalment nefasts. I és que no sempre el retorn a "casa" és quelcom positiu...:

La vigília de Nadal, la Severina va arribar baldada a la casa de la carretera després del llarg viatge des de Dusa. (...) Allà no hi quedava res.

(...)

Feia anys que no havia entrat al local de baix, que anomenaven el magatzem dels recanvis.

(...)

A fora tot era silenci, i la idea d’haver de quedar-se un dia més l’esquinçava tan profundament com la idea de tornar a marxar, una altra vegada, d’aquella casa. 

Han acabat la primera part de les festes d'hivern:

La Severina va tornar a Dusa per Cap d’Any. (...) Ara ja només podia observar d’amagat. I això era espiar, no pas badar, i espiar li desagradava.

(...)

Als bars de Dusa no hi entraven dones. Si n’hi entrava una, se la miraven de cap a peus, i la Severina no volia ser mirada de cap a peus.

De fet, son molts els records que assaltaran la protagonista al llarg del relat, també moltes les vivències en aquest nou destí tant desitjat com a mestra en un petit poble. 

Només m'he referit a una part del relat, la que m'ha interessat de manera especial: com es pot comprovar, la que tracta de la mestra, de la que somiava de menuda, de la que va fer la primera estada, la que es va independitzar.

Els somnis, les frustracions, les esperances, les sorpreses, els aprenentatges... La vida que va passant.

I m'acosto al final, quan la Severina ja ha deixat el seu primer destí i s'enfronta a la següent etapa com a mestra, però aquest cop en una gran ciutat, on comprova que li resulta més senzill continuar la seva vida emparant-se en l'anonimat, relatiu? potser sí, però anonimat al cap i a la fi:

Comença pel començament i li sembla que va ser ahir que va arribar a la ciutat: dies d’eufòria i llum.

(...) 

Recorda haver patit un enyor de Dusa insuportable. Recorda haver trobat l’Eixample sòrdid, gris i asfixiant. (...) Una altra cosa que recorda és que, aquells primers dies a Barcelona, va començar a plorar en sec.

(...)

De la ciutat, el que més li va provar va ser l’anonimat.

I encara un altre salt, ara ja amb la mestra jubilada, que va ser mare i que comença, un cop més, una nova vida ja anciana: 

A començaments d’agost, la Virginia visita sa mare després d’haver passat una setmana en una casa de lloguer al Pirineu i haver estat un parell de dies a Dusa.

(...)

Quan arriba a casa, demana una visita a una neuròloga amiga seva.

(...)

Quan surten de la consulta, la Severina llegeix el rètol en veu alta: “Doctora Rosa Sants, neuròloga”.

(...) 

Gairebé dos mesos i dos ictus més tard, la Severina ha canviar força. (...) La Severina ha perdut la noció del dia i de la nit, té llargues estones lúcides i estones, per ara breus, de confusió.

(...)

Haurà sigut el darrer estiu de la Severina tal com l’hem conegut.

(...)

Després, la foscor arribarà gradualment, com quan en un bar l’amo va apagant els llums, un rere l’altre, per fer fora els parroquians. 

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

La mestra i la Bèstia

Imma Monsó

347 pàgines